cap llibre amb el meu nom, pero pot ser que no trigui gaire a aconseguir-ho. Potser no esta be que ho digui jo, pero diria que hi tinc forca traca, a escriure. Hi ha uns quants editors que em valoren una mica. Aixo no em preocupa gaire.
Potser hi hauria d’haver afegir que, a mes a mes, es veia que tenia qualitats per fer de resciva, fins al punt que el mon fictici sobre el qual havia escrit estava apareixent en la realitat. Tanmateix, no es tractava de treure una questio tan complicada, en aquell moment. Allo era una altra historia. Va decidir canviar de tema.
– Em sembla que el problema mes important que tinc es que fins ara no he aconseguit estimar ningu de debo. Mai no he estimat ningu incondicionalment. Mai no he sentit que estava disposat a sacrificar-me a mi mateix per una altra persona. Ni una sola vegada.
Mentre deia aixo, en Tengo es va preguntar si aquell pobre vell que tenia al davant havia viscut mai l’experiencia d’estimar una persona amb tot el cor. Potser havia estat realment enamorat de la seva mare. Potser era precisament per aixo, que, tot i saber que entre ells dos no hi havia cap vincle de sang, l’havia criat com si fos fill seu. Si era aixi, el seu pare havia tingut una vida espiritualment molt mes plena que no pas en Tengo.
– L’unica excepcio, diguem, es una nena que recordo molt be. Vam ser a la mateixa classe quan feiem tercer i quart de primaria a l’escola d’Ichikawa. Si, ja en fa vint anys. Aquella nena m’atreia molt. Sempre hi he pensat forca, i encara hi penso sovint. Pero, de fet, gairebe ni tan sols hi vaig parlar. Va canviar de col·legi a mig curs, i des de llavors no l’he vista. Pero fa poc em va passar una cosa i em van venir ganes de buscar-la. Per fi em vaig adonar que la necessitava. La volia trobar i parlar amb ella d’un munt de coses. Pero al final no l’he poguda trobar. Potser l’hauria d’haver comencat a buscar abans. Aixi potser hauria estat mes facil.
En aquest punt, en Tengo va callar un moment, i va esperar que el cap del seu pare assimiles tot el que li havia explicat fins llavors. O, mes aviat, que ho assimiles el seu propi cap. Despres va continuar parlant.
– Si, vaig ser massa covard, en aixo. Es pel mateix, que no vaig demanar el registre de familia. Si ho hagues volgut, hauria estat molt facil saber si realment la meva mare era morta o no: n’hi hauria hagut prou d’anar a l’ajuntament i consultar el registre. De fet, ho vaig pensar moltes vegades, de mirar-ho, i fins i tot vaig anar fins a l’ajuntament. Pero no em vaig veure amb cor de demanar la documentacio. Em feia por que em plantessin la veritat al davant, descobrir-la jo mateix. Per aixo he estat esperant que siguin les circumstancies que, en algun moment, em revelin que va passar.
En Tengo va fer un sospir.
– A part d’aixo, pero, hauria d’haver comencat a buscar aquella nena abans. He malgastat massa temps. Pero no aconseguia posar-m’hi. Perque jo… No se com dir-ho… Jo soc molt covard, quan es tracta de sentiments. Aixo es el que em mata.
En Tengo es va alcar del tamboret, va anar al costat de la finestra i va mirar els pins. El vent s’havia aturat. Tampoc no se sentia la remor del mar. Una gata molt grossa passava pel jardi; devia estar prenyada, per la panxa que feia. Es va estirar al costat del tronc d’un arbre, va obrir les potes i es va comencar a llepar la panxa.
Recolzat a l’ampit de la finestra, en Tengo va continuar parlant tot mirant el seu pare.
– Pero, deixant aixo de banda, sembla que per fi la meva vida ha comencat a canviar, ultimament. Em fa aquest efecte. La veritat es que durant molt de temps et vaig odiar. Des que era petit pensava que jo no estava fet per viure en un entorn tan miserable i asfixiant, que per a mi hauria estat millor viure en un ambient mes benestant. Sentia que la vida que m’havia tocat era molt injusta, i em semblava que la de tots els meus companys d’escola estava plena de felicitat i satisfaccions. N’hi havia molts que no tenien tantes capacitats o qualitats com jo pero que, en canvi, s’ho passaven incomparablement mes be. En aquella epoca, lamentava sincerament que tu fossis el meu pare. Sempre m’imaginava que hi havia hagut un error, i que en realitat tu no eres el meu pare, que no teniem cap vincle de sang.
En Tengo va tornar a mirar per la finestra i va veure la gata, que es llepava distretament el ventre inflat, sense adonar-se que l’estaven observant. Va continuar parlant mentre la mirava.
– Ara no em sento aixi, ni penso d’aquesta manera. Ara crec que vaig viure en un entorn adequat per a mi, i que vaig tenir el pare que em convenia. No ho dic de broma. Crec que he estat una persona avorrida, una persona insignificant. En cert sentit, vaig ser jo, qui em vaig espatllar a mi mateix. Ara ho veig perfectament. Realment, vaig ser un nen prodigi de les matematiques, de petit, i trobo que el talent que tenia era forca excepcional. Tothom es fixava en mi, i era el centre d’atencio. Pero, al capdavall, es tractava d’un talent que no tenia cap perspectiva de conduir-me enlloc. Era alla, i prou. Des de petit, vaig ser alt i fort, i era bo lluitant a judo. Als campionats de la prefectura sempre arribava fins a les ultimes rondes de combats. Pero si hagues sortit de la prefectura, m’hauria trobat amb molts lluitadors que eren millors que jo. Quan era a la universitat, ni tan sols em van seleccionar mai per anar al campionat nacional. Aixo va ser un xoc, per a mi, i durant un temps no vaig saber qui era. I era normal, perque en realitat no era ningu.
En Tengo va obrir l’ampolla d’aigua mineral que havia portat i en va fer un glop. Despres va tornar a seure al tamboret.
– Ja t’ho vaig dir l’altre dia, que t’estic agrait. Penso que en realitat jo no soc fill teu; n’estic gairebe segur. I t’estic agrait perque em vas criar encara que no tinguessim cap lligam de sang. No devia ser gens facil, per a un home sol, fer pujar un nen petit. Encara em deprimeix, i em fa mal, recordar que te m’enduies a fer la ruta dels cobraments de l’impost de l’NHK. Es un record molt desagradable. Pero suposo que a tu no se t’acudia cap altra manera de comunicar-te amb mi. No se com dir-ho… Suposo que allo era el que sabies fer millor. Era l’unic vincle real que tenies amb la societat. Segur que volies que et veies treballant. Ara si, que ho entenc. Evidentment, tambe pensaves que si hi anaves amb un nen et seria mes facil fer els cobraments, pero no ho crec que ho fessis nomes per aixo.
En Tengo va tornar a fer una petita pausa per deixar que el que havia dit s’assentes al cap del seu pare, i mentrestant va ordenar els pensaments.
– Pero quan era petit, no ho entenia, es clar. Em semblava molt vergonyos, i molt dur, i prou. Els diumenges, mentre els companys de l’escola es divertien jugant, jo havia de venir a fer la ruta dels cobraments amb tu. Odiava que arribes el diumenge. Pero ara ho entenc, fins a cert punt. No dic que el que vas fer fos correcte. Em vas ferir d’una manera que es molt dolorosa, per a un nen. Pero ja ha passat, aixo, i no t’has de preocupar. A mes a mes, em sembla que gracies a aixo em vaig fer una mica mes dur. No es gens facil, viure en aquest mon, i va ser aixi, que ho vaig aprendre.
En Tengo va obrir totes dues mans i en va contemplar un moment els palmells.
– Jo continuare vivint la meva vida, i em sembla que ho sabre fer mes be que fins ara, sense perdre tant el temps. No se que vols fer, tu, a partir d’ara; potser et vols quedar aqui, adormit, sense dir res, i no tornar-te a despertar mai. I si aixo es el que vols fer, em sembla be. Si es aixo, el que vols, jo no t’ho puc pas impedir; l’unic que puc fer es deixar-te dormir. Pero, independentment d’aixo, jo et volia explicar tot el que t’he explicat: les coses que he fet fins ara, i el que penso ara mateix. Potser tu no tenies gens de ganes de sentir-ho, i en aquest cas em sap greu, si t’he molestat. Pero, com a minim, ja no em queda res per explicar. T’he dit tot el que em semblava que t’havia de dir. Ara no et molestare mes; ja pots dormir tant com vulguis.
Passades les cinc va tornar a venir la infermera Omura, amb el boligraf clavat al monyo, i va comprovar el liquid del degotador. Despres li va posar el termometre.
– ?Hi ha hagut algun canvi?
– Cap, especialment. Ha continuat dormint i prou -va dir en Tengo.
La infermera va assentir.
– Aviat vindra el metge. Senyor Kawana, ?fins a quina hora es quedara, avui?
En Tengo es va mirar el rellotge.
– Agafare el tren d’abans de les set, o sigui que em puc quedar fins a quarts de set.
En acabar d’anotar les dades al registre, la infermera es va tornar a clavar el boligraf al monyo.
– Li he estat parlant sense parar des de passat el migdia, pero em sembla que no sent res -va dir en Tengo.
– Quan vaig estudiar infermeria ens van ensenyar una cosa -va dir la infermera-: que les paraules alegres ens fan vibrar els timpans amb alegria. Tant si la persona a qui parlem ens enten com si no ens enten, els timpans li vibren d’una manera que fisicament produeix alegria. Per tant, ens van dir que tant si el pacient ens sent com si no, li haviem de dir coses alegres amb veu ben alta, perque li anira be independentment del que li expliquem. I jo, per l’experiencia que tinc, penso el mateix.
