– Aixo mateix -va dir en Komatsu.
– ?O sigui que no la deixarem entre els finalistes?
– Exactament -va respondre en Komatsu. Va torcar els llavis i va posar totes dues mans damunt la taula.- Ara haure de triar molt be les paraules, per dir-te el que et vull dir.
En Tengo va agafar la tassa de cafe, va mirar el que hi quedava i la va tornar a deixar. En Komatsu encara no deia res. Va ser en Tengo qui va parlar:
– Ara m’explicaras quina era aquesta «idea una mica diferent» que deies, ?oi?
En Komatsu va entretancar els ulls com un professor que tingues un alumne brillant davant seu. Va fer que si amb el cap, a poc a poc.
– Aixo mateix.
En Komatsu era un home forca impenetrable. No era facil endevinar que pensava o que sentia, a partir de la seva expressio o el seu to de veu. D’altra banda, ell mateix no semblava divertir-se pas poc creant cortines de fum per amagar-se de l’interlocutor. Tenia una ment molt agil, i era de la mena de persones que prenen decisions amb independencia de les expectatives dels altres i despres els n’informen. Tampoc no feia ostentacions innecessaries, pero havia llegit una gran quantitat de llibres i tenia coneixements profunds en disciplines molt diverses. I no solament tenia molts coneixements, sino tambe molta intuicio a l’hora de valorar autors i obres. Potser tambe tenia algun prejudici, pero considerava que els prejudicis constituien un element important de la veritat.
No era, en principi, home de gaires paraules i no li agradava donar explicacions, pero quan calia era capac d’exposar la seva opinio amb logica i intel·ligencia. Quan volia, podia arribar a ser molt mordac: apuntava al punt feble del rival i l’atacava amb un comentari breu i ben dirigit. Tenia uns gustos personals molt marcats sobre les persones i les obres, i les que no suportava eren molt mes nombroses que les que li agradaven. Naturalment, tambe hi havia molta mes gent que no li tenia gens de simpatia que gent que n’hi tenia. Fins a cert punt, pero, ell mateix ho buscava: en Tengo pensava que, de fet, li agradava la soledat, i que fins i tot es divertia fent que els altres s’allunyessin d’ell o, directament, caient-los malament. Una de les seves maximes era que els esperits penetrants no sorgeixen en ambients favorables.
En Komatsu tenia quaranta-cinc anys, setze mes que en Tengo. Es dedicava en cos i anima a la seva feina d’editor d’una revista literaria i era forca conegut en el mon editorial, pero ningu no sabia res de la seva vida personal, perque a la feina no parlava amb ningu de questions privades. En Tengo no sabia absolutament res sobre on havia nascut, on s’havia criat o on vivia actualment. Per estona que parlessin, aquests temes no sortien mai a la conversa. La gent s’estranyava que algu tan poc afable, que defugia el tracte amb els altres i que tenia una actitud de menyspreu envers el mon literari, rebes tants originals, pero aixo, a ell, no semblava molestar-lo gaire, i quan en necessitava aconseguia textos d’autors famosos. Ja havia passat diverses vegades que un numero de la revista havia pogut sortir gracies a ell. Per aixo, encara que no caigues be, tothom el tenia en compte.
Corria el rumor que durant les protestes contra la renovacio del Tractat de Seguretat entre el Japo i els Estats Units de l’any 1960, quan en Komatsu era alumne de la Facultat de Literatura de la Universitat de Toquio, formava part del grup que va dirigir la revolta dels estudiants, i que era molt a prop de la Michiko Kanba a la manifestacio en que ella va morir a causa de la violencia de les forces policials, i que ell mateix va acabar amb una ferida forca greu. En Tengo no sabia si aixo era veritat o no, pero en sentir aquest rumor va pensar, senzillament, que era plausible. Era alt i molt prim, tenia la boca exageradament grossa i el nas exageradament petit, les cames i els bracos molt llargs, i taques de nicotina a la punta dels dits: recordava una mica els antics revolucionaris reconvertits en intel·lectuals que surten a les obres de la literatura russa del segle xix. No somreia gaire, pero quan ho feia, el somriure li omplia tota la cara, sense que, tanmateix, se’l veies especialment divertit: semblava nomes un bruixot molt experimentat que somreia sardonicament mentre es preparava per fer una profecia ominosa. Anava net i ben vestit, pero sempre portava roba semblant, potser per mostrar al mon que la roba no li interessava. Una americana de pota de gall, una camisa blanca de coto d’Oxford o be un polo gris clar sense corbata, uns pantalons grisos i unes sabates de vellut integraven una mena d’uniforme que duia sempre, i que feia venir a la ment la imatge de l’armari que devia tenir a casa seva, amb mitja dotzena d’americanes de pota de gall de tres botons, nomes lleugerament diferents pel que fa al color, el teixit i la mida, meticulosament raspallades i penjades; potser fins i tot posava un numero a cada jaqueta, per no confondre-les.
Tenia els cabells durs com filferros, i els de la part del davant li comencaven a venir una mica blancs. Els duia tan esbullats que li tapaven les orelles, sempre d’una llargada que demostrava que ja feia una setmana que hauria d’haver anat al barber: en Tengo no ho entenia, com s’ho feia. De vegades, la seva mirada es tornava penetrant com la llum dels estels d’una nit d’hivern. Quan, per alguna rao, quedava callat, el seu silenci era tan inescrutable com la cara fosca de la lluna: perdia tota l’expressio, i fins i tot semblava que li baixes la temperatura del cos.
En Tengo coneixia en Komatsu des de feia uns cinc anys. Havia presentat una obra al concurs de nous autors de la revista que editava en Komatsu, i havia quedat entre els finalistes. En Komatsu li va trucar i li va dir que volia quedar amb ell per parlar-hi. Es van trobar en una cafeteria de Shinjuku -la mateixa on eren ara-, i en Komatsu li va anunciar que era probable que amb l’obra que havia presentat no guanyes aquella edicio del concurs - efectivament, no la va guanyar-, pero que a ell, personalment, li havia agradat molt. «No es que et vulgui fer sentir en deute amb mi, pero es molt estrany, que jo li digui aixo a algu», li va comentar. (En Tengo encara no ho sabia, llavors, pero realment era aixi.) I li va demanar que li deixes llegir la proxima obra que escrivis abans que a ningu altre. En Tengo li va dir que ho faria.
En Komatsu tambe volia saber quina mena de persona era, en Tengo: com l’havien educat i que feia, actualment. En Tengo li va explicar, amb la maxima sinceritat possible, tot el que hi havia per explicar. Va creixer a Ichikawa, a la prefectura de Chiba. La seva mare havia mort pocs anys despres que ell nasques, a causa d’una malaltia, o com a minim aixo era el que li havia explicat el seu pare. No tenia germans. El pare no es va tornar a casar, i va pujar en Tengo tot sol. El seu pare treballava de recaptador de l’impost de l’NHK, pero ara tenia Alzheimer i vivia en una residencia geriatrica que hi havia a l’extrem sud de la peninsula de Boso. En Tengo s’havia graduat en una institucio de la Universitat de Tsukuba que duia el curios nom d’Institut de Matematiques de la Facultat de Ciencies de la Vida del Primer Cluster de Facultats, i compaginava l’escriptura de narrativa amb la feina com a professor en una academia de Yoyogi. Despres de graduar-se hauria pogut intentar ser professor de matematiques als instituts de la seva prefectura d’origen, pero es va estimar mes fer classes en academies, perque aixo li permetia, fins a cert punt, tenir mes llibertat d’horaris. Vivia sol en un petit apartament del barri de Koenji.
Ni ell mateix hauria sabut dir si volia convertir-se en novel·lista professional. Tampoc no sabia si tenia talent per a la narrativa: l’unic que sabia amb tota certesa es que no podia passar sense escriure histories. Per a ell, escriure era una cosa molt semblant a respirar. En Komatsu no li va fer cap comentari especial: va limitar-se a escoltar atentament el que li explicava en Tengo.
No hauria sabut dir per que, pero semblava que en Komatsu tenia un interes personal per en Tengo. En Tengo tenia un cos forca robust -des de la secundaria obligatoria fins a la universitat va ser un dels lluitadors mes importants del club de judo-, i uns ulls que recordaven els d’un pages matiner. Duia els cabells tallats molt curts, sempre se’l veia moreno a causa del seu to de pell, tenia les orelles rodones i arrugades com coliflors i no tenia l’aspecte ni de jove escriptor ni de professor de matematiques; aixo, aparentment, tambe li agradava a en Komatsu. Aixi que acabava una historia nova, en Tengo la portava a en Komatsu i ell se la llegia i li deia que en pensava. Llavors, en Tengo la revisava tenint en compte els seus consells. Quan li donava la versio revisada, en Komatsu li tornava a donar indicacions noves, com si fos un entrenador que a poc a poc va apujant el llisto.
– Potser, en el teu cas, necessitaras forca temps -li deia en Komatsu-, pero no has de tenir pressa: tingues paciencia i escriu cada dia, sense descans. I guarda tot el que puguis, del que hagis escrit, perque algun dia et podria ser util. -I en Tengo li deia que si.
En Komatsu tambe passava a en Tengo petits treballs d’escriptura, textos que apareixien sense signar en una revista femenina que publicava la seva editorial. Duia a terme qualsevol encarrec que li donava, des d’articles que s’havien de reescriure i petites ressenyes sobre pel·licules estrenades o llibres acabats de publicar, fins a prediccions astrologiques. Aquestes prediccions, que escrivia a l’atzar, tenien molt bona acollida, perque sovint les encertava. Un cop va escriure: «Compte amb un terratremol que hi pot haver a primera hora del mati», i, efectivament, hi va haver un gran terratremol a primera hora. Aquests encarrecs li proporcionaven entrades puntuals de diners que li anaven molt be, i tambe li servien com a exercicis de redaccio. Sempre s’alegrava quan veia els textos que havia escrit, fossin de la mena que fossin, impresos en les publicacions exposades a les
