esplèndidament.
Aquestes paraules eren més aviat un retret de traïció que un record de cap gràcia rebuda. Així els atenesos condemnaren Timàgoras a mort, per haver acceptat diners del Rei.
Però Artaxerxes, en compensació de tot el mal que havia fet als grecs, els donà una alegria, quan féu morir Tissafernes, l'enemic més implacable que tenien. Parisatis contribuí a la seva mort, agravant les acusacions que pesaven damunt d'ell. Perquè el Rei no havia perseverat gaire temps en la seva rancúnia, sinó que s'havia reconciliat amb la mare i l'havia tornada a cridar vora seu, veient en ella l'enteniment i l'esperit que calien per governar; per altra banda no hi havia ja cap motiu que els impedís de viure junts, i que donés ocasió de sospites o de disgustos l'un de l'altre. Des d'aleshores ella es posà a servir i a complaure en tot el Rei, i a no trobar malament res del que ell feia; adquirint així un tal ascendent sobre el Rei, que n'obtenia tot allò que volia.
S'adonà que estava desesperadament enamorat d'una de les seves pròpies filles, Atossa; ell amagava i reprimia la seva passió, sobretot per mirament d'ella; si bé diuen alguns, que ja havia tingut amb Atossa un comerç secret. Així que Parisatis n'hagué sospita, començà a fer més carícies que mai a la noia, i parlant a Artaxerxes tot era fer-li elogis de la seva bellesa i del seu caràcter, reial i ple de majestat. A la fi, el va convèncer de casar-se amb la noia, i fer-ne la seva muller legítima, enviant a rodar les opinions i els costums dels grecs, ja que Déu l'havia donat als perses com a llei i com a jutge per definir el que era viciós i el que era honest.
Alguns historiadors, entre ells Heraclides de Cime, diuen que Artaxerxes no sols s'amullerà amb aquesta filla, sinó amb una altra, Amestris, de la qual parlarem aviat. I estimà tant Atossa, després de casada amb ell, que havent-se-li cobert el cos de llebrosia, ni així li posà repugnància; anava contínuament al temple d'Hera, es prosternava de mans en terra davant l'estàtua, i la implorava per la salut de la reina. Per orde seva, els seus sàtrapes i els seus amics enviaren a la deessa una quantitat tan prodigiosa d'ofrenes, que tot el camí que hi havia des del seu palau fins al temple, que eren setze estadis, rebotia d'or, d'argent, de robes de púrpura i de cavalls.
Havent declarat la guerra als egipcis, hi envià de generals Farnabazos i Ifícrates; però no en va treure res, per les diferències que sorgiren entre ells. Després anà en persona a la conquesta dels cadusis, amb tres-cents mil homes de peu i deu mil de cavall. Entrà en llur país, que és aspre, difícil i sempre cobert de boires, que no produeix cap fruit de llavor, i alimenta els seus bel·licosos i ardits habitants amb peres, pomes i altres menes de fruita. No se n'adonà, que va caure en la més espantosa manca de queviures, i per tant en el més gran perill. No es trobava res per menjar, i era impossible de fer venir queviures d'enlloc; els soldats vivien de les atzembles que mataven, de manera que amb prou feines si per seixanta dracmes es podia tenir un cap de ruc. Fins la taula del rei mancà; i quedaven molt pocs cavalls, perquè els altres ja havien estat menjats.
En aquesta ocasió Tiribazos, que per la seva valentia havia ocupat moltes vegades el primer lloc, però sempre la seva lleugeresa el n'havia fet caure, i aleshores no tenia ni crèdit ni consideració, salvà el Rei i l'exèrcit. Hi havia en aquell país dels cadusis dos reis, que acampaven per separat; Tiribazos, després d'haver parlat a Artaxerxes i d'haver-li comunicat el que projectava de fer, anà ell mateix a trobar l'un i envià el seu fill en secret a l'altre. Tots dos enganyaren el rei que havien anat a trobar, dient-li que l'altre havia enviat embaixadors a Artaxerxes, per tractar de la pau i fer aliança amb ell sol:
-Per tant, si ets home de seny, cuita a passar-li davant, i tracta amb Artaxerxes, que jo t'ajudaré en tot allò que pugui.
Tots dos s'ho van creure, i convençut cadascú que l'altre li tenia enveja, enviaren embaixadors, l'un amb Tiribazos, l'altre amb el seu fill. La duració d'aquest pas, començà a fer venir sospites a Artaxerxes i corrien calúmnies sobre Tiribazos; el Rei ja estava amb neguit i es penedia d'haver-li tingut confiança, i donava oïda a les acusacions dels envejosos. Però a la fi arriba, ell per una banda, el seu fill per l'altra, duent els embaixadors cadusis; s'acorden les treves, i es fa la pau amb els dos reis. Tiribazos estigué en una situaçió més elevada i brillant que mai, i partí amb el Rei.
Artaxerxes demostrà aleshores, que la covardia i la mollesa no són, com pensen molts, filles del luxe i de les delícies, sinó d'una naturalesa baixa i viciosa, que es deixa endur per mesquines opinions. Ni l'or ni la púrpura ni totes les joies que el Rei portava sempre sobre el cos, i que valien dotze mil talents, no l'impediren del suportar el treball i les fatigues com els soldats rasos. Baixava de cavall i caminava el primer a peu pels senderons costaruts de muntanya, amb el buirac a l'espatlla i l'escut al braç: de manera que els altres, veient la seva força i el seu coratge, anaven tan lleugers que semblava que tinguessin ales: perquè feia dos-cents estadis i més cada dia.
Arribaren a una de les seves residències reials, que tenia uns jardins admirables, agençats esplèndidament en mig d'una plana sense un sol arbre, pelada com la mà. Com que feia fred, Artaxerxes permeté als soldats que tallessin els arbres del jardí, i en fessin llenya, sense perdonar ni un pi ni un xiprer. Com els soldats vacil·lessin, recant-los aquella grandària i bellesa dels arbres, ell mateix agafà la destral i aclaparà el més gran i ufanós que hi havia. Aleshores tots feren llenya, encengueren unes grans foguerades, i passaren una nit còmoda.
Artarxerxes tornà a la capital havent perdut un bon nombre dels seus soldats, i la majoria dels seus cavalls. I pensant que la mala fortuna i la fallida d'aquesta expedició li atraurien el menyspreu dels seus, començà a entrar en sospites i féu morir a molts, uns per despit, d'altres per por. Perquè la por és la passió més sanguinària dels tirans; en canvi la confiança els fa benignes, dolços i inaccessibles a la sospita. Per això les bèsties tímides i porugues són les més difícils d'amansir i de domesticar, i en canvi les generoses, a les quals la valentia dóna confiança, no fugen de les carícies dels homes.
Artaxerxes, ja essent vell, s'adonà que hi havia dissensió entre els seus fills per la successió de l'imperi: i això tenia dividits els seus amics i persones de qualitat. Els més raonables creien convenient que deixés la corona a Darius, com ell mateix l'havia rebuda per dret de primogenitura. Però el seu fill més petit, Ocos, que era impetuós i violent, tenia també no pas pocs partidaris a la cort, i esperava sobretot fer-se seu el pare per mediació d'Atossa: li feia una cort assídua, i li havia promès d'esposar-la i fer-la reina després de la mort del pare; i fins es murmurava que vivint Artaxerxes, s'havia acostat a ella d'amagada. Però Artaxerxes no va saber-ne mai res; i volent derrocar aviat les esperances d'Ocos, i impedir que imitant l'audàcia de Cirus, no sobrevinguessin noves discòrdies i guerres dins el reialme, declarà rei el seu fill Darius, que tenia cinquanta anys (3), i li concedí de portar la tiara dreta.
És costum a Pèrsia que qui acaba de ser declarat hereu de la corona, demani una gràcia, i qui l'ha declarat la hi atorga, mentre sigui una cosa possible. Darius demanà Aspàsia, que Cirus havia estimat més que cap altra dona, i aleshores era concubina del Rei. Era nascuda a Focea de Jònia, de pares lliures, i havia rebut una educació honesta. Un vespre fou duta a Cirus que estava sopant, amb altres dones, les quals s'assegueren al costat d'ell, sense fer-se les estranyes, i acceptaren els seus jocs i les seves plasenteries. Però Aspàsia es quedà dreta vora la taula, sense dir un mot; i quan Cirus la cridà, no obeí. Els oficials volgueren dur-la per força.
-Se'n penedirà-digué ella-qui em posi les mans damunt.
Els convidats la tractaren de grollera i esquerpa. Però Cirus, encantat, va riure, i digué al qui li havia dut aquelles dones:
-Ja veus que de totes les que m'has dut, aquesta és l'única lliure i no corrompuda.
Des d'aquell dia Cirus començà a sentir-se atret per ella, l'estimà més que cap altra, i li deia la plena de seny. Va ser presa quan Cirus morí a la batalla i el seu campament fou saquejat.
Darius la demanà, doncs, al seu pare, el qual se n'afligí; perquè la gelosia dels bàrbars pels objectes de llur amor és tan terrible, que no solament qui escometés o toqués una concubina del Rei, sinó qui per un camí s'atansés al carro que la porta, o li passés davant, incorreria en la pena de mort. Tot i que Atossa, que havia esposat per amor i contra la llei, vivia encara, mantenia a més a més tres centes seixanta concubines d'una bellesa perfecta.
No obstant, quan Darius li demanà Aspàsia, va respondre que ella era lliure; que la podia pendre si ella volia, però que no la obligués per la violència. Enviada a cercar, Aspàsia, contra l'esperança del Rei, preferí Darius. Artaxerxes la donà, per la força de la llei, però
