En Tengo va tornar a reproduir aquesta part. La Fukaeri hi parlava forca de pressa, i les pauses entre les frases eren una mica curtes. La gent petita era capac de causar algun dany a en Tengo o al professor Ebisuno. Tanmateix, el to de veu de la Fukaeri no feia pensar necessariament que la gent petita fos alguna entitat malvada. De la manera com en parlava, semblava mes aviat que ocupes una posicio neutral i es pogues inclinar tant en un sentit com l’altre. Hi havia una altra part que tambe cridava l’atencio d’en Tengo.
Potser la gent petita esta enfadada perque hem escrit la seva historia.
Si, realment, la gent petita estava enfadada, era natural que en Tengo formes part de l’objecte cap al qual es dirigia la seva rabia, perque havia estat un dels responsables que la seva historia s’hagues impres i anes circulant pel mon. Segurament no se l’escoltarien, si els digues, com a excusa, que no ho havia fet amb mala intencio.
?Quin dany devia poder causar, la gent petita, a les persones? En Tengo no tenia manera de saber-ho. Va tornar a rebobinar la casset, la va ficar al sobre i el va tancar en un calaix. Va posar-se altre cop l’impermeable i el barret i va sortir a comprar sota una pluja intensa.
Aquell vespre, passades les nou, li va trucar en Komatsu. Aquesta vegada tambe va saber que la trucada era seva abans d’agafar-la. En Tengo ja era al llit, llegint un llibre. Va deixar que el telefon fes tres trucs abans d’aixecar-se a poc a poc i despenjar-ne l’auricular davant la taula de la cuina.
– Ei, Tengo! -li va dir en Komatsu-. ?Que estas bevent?
– No, estic sobri.
– Potser tindras ganes de beure, despres de parlar -va dir en Tengo.
– Doncs, segur que sera una conversa ben agradable i divertida, ?no?
– No ho se pas. Segur que no sera gens agradable, pero estara plena de paradoxes ben curioses.
– ?Com en els contes de Txekhov?
– Exactament -va dir en Komatsu-, com en els contes de Txekhov. Ho has expressat admirablement. La teva manera d’expressar-te sempre es concisa i directa al gra.
En Tengo no va dir res, i en Komatsu va continuar.
– La cosa s’ha enredat una mica. El professor Ebisuno va denunciar que la Fukaeri havia desaparegut, i la policia ha comencat a buscar-la oficialment. Be, suposo que, per molt que es tracti de la policia, encara no han comencat a buscar-la de debo. A part que ningu no ha demanat cap rescat, tampoc. M’imagino que ho han deixat de banda, perque ara no els va be dedicar-s’hi, i nomes han fet veure que hi comencaven a treballar. Pero els mitjans de comunicacio no ho deixen correr tan facilment. A mi m’han trucat uns quants diaris demanant informacio. Jo, evidentment, els he dit a tots que no en sabia res, perque, a mes a mes, ara mateix tampoc no els podria dir res. A hores d’ara ja deuen saber quina relacio hi ha entre la Fukaeri i el professor Ebisuno, i tambe l’historial revolucionari dels pares. Segur que tot aixo es fara public aviat. El problema son els setmanaris: els periodistes i els escriptors freelance s’hi han tirat a sobre com una colla de taurons que han sentit olor de sang. Tots hi tenen la ma trencada, i un cop claven les dents no deixen anar la presa, perque viuen d’aixo. La privacitat i el respecte per la gent no els importen gens ni mica. Encara que visquin d’escriure, no tenen res a veure amb els joves autors literaris, que son pacifics com tu.
– Vols dir que jo tambe he d’anar amb compte, ?oi?
– Aixo mateix. Val mes que estiguis preparat i no abaixis la guardia. No podem estar segurs que ningu no s’ensumi alguna cosa.
En Tengo es va imaginar una petita barca envoltada d’un grup de taurons, pero l’escena li va semblar mes propia d’un comic dolent. La Fukaeri havia dit que «per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen», pero, ?quina podia ser, aquesta cosa?
– Pero, escolta, Komatsu, ?vols dir que el professor Ebisuno no esperava, des del principi, que arribessim a una situacio com aquesta?
– Si, podria ser -va dir en Komatsu-. Podria ser que ens hagues utilitzat com li ha vingut be. Pero no es pot dir que, fins a cert punt, no li veies les intencions des del principi, perque tampoc no les ha amagat. En aquest sentit, s’ha comportat amb forca honestedat. En aquell moment, li podria haver dit: «Miri, professor: aixo es massa gros, i m’estimo mes no embolicar-m’hi», i deixar-ho en aquell punt. Un editor com cal segur que hauria fet aixo. Pero tu ja saps que jo no soc un editor com cal. Llavors la cosa ja estava en marxa i jo tambe tenia ganes de tirar-la endavant. Potser per aixo vaig abaixar una mica la guardia.
Hi va haver un silenci a l’altra banda del telefon; un silenci breu pero intens.
– Es a dir -va intervenir en Tengo-, que el professor Ebisuno es va afegir al teu projecte quan ja estava a mitges.
– Tambe es podria dir aixi, suposo. La qual cosa vol dir que al final s’han imposat les seves expectatives, per sobre de les meves.
– ?Et sembla que el professor Ebisuno se’n sabra sortir, de tot aquest enrenou? -va preguntar en Tengo.
– Evidentment, ell creu que si, que en sabra; te molta vista i confia molt en si mateix. Podria ser que tot anes be. Pero si aquest rebombori acaba superant fins i tot les seves expectatives, pot ser que tot se’n vagi en orris. Hi ha coses que superen la capacitat de les persones, per excepcionals que siguin. O sigui que val mes que ens lliguem be el cinturo de seguretat, per si de cas.
– Komatsu, si l’avio s’estavella, per molt fort que ens lliguem el cinturo de seguretat, no ens servira de res.
– Pero estarem mes tranquils.
En Tengo va somriure sense voler, per be que era un somriure d’impotencia.
– ?Era aixo, el que em volies dir? ?Era aquesta, la conversa no gens agradable pero plena de paradoxes ben curioses?
– Em sap greu, haver-te embolicat en tot aixo. T’ho dic sincerament -va dir en Komatsu amb veu inexpressiva.
– Per mi, no et preocupis. No tinc res que m’importi perdre, especialment. No tinc familia, ni una bona situacio social, ni un gran futur. Qui em preocupa es la Fukaeri. Nomes es una noia de disset anys.
– A mi tambe em preocupa, es clar; no pot deixar-me de preocupar. Pero, ara mateix, no serveix de res que ens hi trenquem el cap, Tengo. El que hem de fer es aferrar-nos en alguna cosa ben solida, per evitar que se’ns endugui la ventada. I, de moment, val mes que llegeixis els diaris amb molta atencio.
– Ara prenc la precaucio de llegir-los cada dia, per si de cas.
– Ben fet -va dir en Komatsu-. Per cert, ?no tens cap idea, sobre on podria ser la Fukaeri? ?Per petita que sigui?
– Cap -va respondre en Tengo. No en sabia gaire, de dir mentides, i en Komatsu tenia un instint molt fi, per a algunes coses. Tanmateix, va semblar que no s’adonava que a en Tengo li tremolava una mica la veu, potser perque el cap li anava ple d’altres coses.
– Si hi ha res de nou, et torno a trucar -va dir en Komatsu abans de penjar.
El primer que va fer en Tengo despres de penjar l’auricular va ser treure un got i servir-se un dit de bourbon. Tal com li havia dit en Komatsu, despres de parlar li havien vingut ganes de beure.
Divendres, com sempre, l’amiga d’en Tengo va venir al seu apartament. Havia deixat de ploure, pero el cel encara estava cobert d’una compacta capa de nuvols. Van fer un dinar lleuger i es van ficar al llit. Mentre ho feien, en Tengo no va parar de pensar en fragments de coses diverses, pero aixo no li va fer perdre gens de l’alegria carnal que proporcionen les relacions sexuals. Ella, com sempre, va extreure amb eficiencia el desig que en Tengo havia acumulat al llarg d’una setmana i se’n va encarregar expeditivament, alhora que gaudia d’una satisfaccio completa, amb la mateixa profunda alegria que mostraria un auditor col·legiat competent en fer les complexes operacions numeriques d’un llibre de comptes. Tanmateix, es va adonar que en Tengo tenia el cap en una altra banda.
– Em sembla que ultimament ha baixat bastant, el whisky de l’ampolla -li va dir, tot posant la ma damunt del fort pit d’en Tengo, com si assaboris el regust que li havia deixat el sexe. Al dit anular portava l’anell de casada amb un diamant petit pero molt brillant. Es referia a l’ampolla de Wild Turkey que feia forca temps que estava tancada a l’armari de la cuina. Igual que moltes dones de mitjana edat que tenen relacions amb homes mes joves, s’adonava dels petits canvis que es produien als escenaris de les seves vides.
– Es que ultimament em desperto sovint a mitjanit -va dir en Tengo.
