-No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut.
Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot. S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides, li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els enemics.
(1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos), es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25 homes (24 i l'oficial o enomotarca).
CAPÍTOL V
ARRIBADA A LES MUNTANYES DELS CARDUCS
Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un altre camí.
Pel seu costat, Quirísof davalla amb les seves tropes, i s'acampa en un poble abundant en béns. Hi havia molts altres pobles plens de béns en el mateix pla, al llarg del riu Tigris. En ser la tarda, de repent l'enemic apareix en el pla, i destroça uns quants grecs que s'havien dispersat pel pla a la rapinya. Perquè hi havia molts ramats de bestiar, que foren presos en el moment de passar a l'altra vora de riu.
Llavors Tissafernes i la seva gent provaren d'incendiar els pobles. Alguns grecs es desesperen de debò, cridant que no tindrien d'on pendre els queviures, si els bàrbars ho cremaven tot. En aquest moment Quirísof i els seus tornaven de portar auxili. Xenofont davalla al pla, es posa a recórrer els rengles, i diu als grecs que venien de portar auxili:
-¿Veieu, grecs, els bàrbars com es retiren del país, com si fos nostre? Havien estipulat, en fer-se la treva, que nosaltres no incendiaríem el territori del Rei, i ara són ells que l'incendien com un país que els és estrany. Però si almenys en alguna banda deixen queviures per ells, ens veuran marxar-hi. Anem, Quirísof- afegeix,-sóc del parer de portar auxili contra aquests incendiaris, com en país nostre.
Llavors Quirísof diu:
-Doncs jo no soc d'aquest parer: Sinó que incendiem també nosaltres, i acabaran més aviat.
Havent tornat a les tendes, mentre els altres s'ocupen de cercar queviures, els generals i els capitans es reuneixen. Les dificultats eren grans: a l'una banda hi havia muntanyes d'allò més altes; a l'altra banda el riu, tan pregon, que les llances no en sobressortien gens, quan se n'escandallava la fondària. En aquest mal pas, un rodenc es presenta i diu:
-Jo m'encarrego, companys, de fer passar quatre mil hopltes d'un cop, si em procureu el que necessito, i em concediu un talent de recompensa.
Li pregunten què necessita.
-Necessitaré-diu,-dos mil bots. Veig aquí molts de ramats, de cabres, de bous i d'ases: escorxeu- los, bufeu-ne les pells, i ens forniran fàcilment un passatge. Tindré també necessitat de les corretges que feu servir per a les atzembles. Amb elles, junyiré els bots, i els adaptaré els uns amb els altres; hi penjaré pedres, que deixaré anar a tall d'àncores dins l'aigua; i en tenir-los agafats així de totes dues bandes, llavors, per atènyer l'altra riba, tiraré damunt brancam i hi escamparé terra. Veureu de seguida com no us enfonsareu. Cada bot sostindrà dos homes, de manera que no s'enfonsin, i el brancam i la terra evitaran que rellisquin.
En sentir aquesta proposició, els generals troben la idea enginyosa, però l'execució impossible. Perquè hi havia a l'altra banda de riu tot de cavalleria per impedir-ho, la qual tot d'una no hauria deixat pendre terra als primers que ho provessin.
L'endemà es repleguen en direcció contrària a la de Babilònia, cap als llogarrets que no havien estat incendiats, i incendien els que deixen. Els enemics no ataquen; només s'ho miren, amb un aire tot esbalaït, no sabent cap a on es giraran els grecs, ni quina en duen de cap. Els soldats es captenien dels queviures; mentrestant els generals i els capitans es reuneixen de bell nou, es fan dur els presoners, i els interroguen sobre el país del voltant.
Els presoners diuen que existeix, cap a migjorn, el camí que mena a Babilònia i a Mèdia, el mateix per on havien vingut; que cap a llevant, hi ha l'altre que mena a Suses i Ecbatana, on el Rei passa l'estiu i la primavera; que travessant el riu del costat de ponent, es va cap a la Lídia i la Jònia; que en fi, a través de les muntanyes i girant cap a l'Ossa, es va cap als Carducs. Afegeixen que aquests habiten muntanyes amunt, i que són bel·licosos i no obeeixen al Rei; que en altre temps els envaí un exèrcit lleial de dotze miríades, i no en tornà ningú, a causa de les dificultats del terreny; que, no obstant, quan estaven en pau amb el sàtrapa de la plana, hi havia perses que feien comerç amb els carducs, i carducs amb els perses.
En sentir aquestes clarícies, els generals posen de banda els presoners que asseguren conèixer el país arreu, i no deixen traspuar res del camí que van a empendre. Amb tot, judiquen necessari ficar- se a través de les muntanyes dels Carducs. Perquè els havien dit que travessant-les es feia cap a Armènia, país vast i fèrtil, sotmès a Orontas; i d'allí feien compte d'avençar fàcilment cap a on els abellís.
En esguard d'això, sacrifiquen, pet tal d'empendre la marxa en el moment que els semblés, perquè temien que les cimes de les muntanyes no fossin ocupades abans. Fan córrer l'ordre que després del sopar, tothom plegui bagatge i es retiri per partir tot d'una que es faci el senyal.
LLIBRE IV
[Tot allò que s'esdevingué durant l'expedició cap a les terres altes fins a la batalla, i després de la batalla, durant la treva que pactaren el Rei i els grecs, companyons de marxa de Cirus, i per fi, la lluita sostinguda pels grecs després que el Rei i Tissafernes violaren les treves i que l'exèrcit persa es posà en llur persecució, ha estat exposat en els llibres precedents.]
CAPÍTOL PRIMER
ARRIBADA AL PAÍS DELS CARDUCS. DIFICULTATS
Quan van haver arribat a l'indret on el riu Tigris esdevé impossible de passar per l'amplada i la fondària que té, sense que tampoc es pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s'aboquen a pic sobre el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s'ho estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l'Èufrates no eren lluny de les del Tigris: i així és.
Els grecs fan d'aquesta manera la invasió del país dels Carducs. Procuren de passar d'esmunyedís, i guanyar per mà l'enemic abans que s'apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a favor de les ombres, s'aixequen a un senyal donat i marxant arriben a trenc d'alba als puigs. Quirísof anava al cap de l'exèrcit, amb la seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n'adoni; després continua; i la resta de l'exèrcit el segueix, d'altura en altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i dins els fondals de la serra.
Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants, i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s'hi troben a dojo. Les cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no se'n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través d'un país amic, vist que ells eren enemics del Rei.
