front a la maregassa.
La nena petita del Suzuki Alto vermell va enganxar la cara a la finestra de l’acompanyant i es va mirar l’Aomame amb la boca oberta. Despres, es va girar cap a la mare i li va preguntar:
– Ei, ?que fa, aquella dona? ?On va? Jo tambe vull sortir i caminar per fora. Ei, mare, jo tambe vull sortir! Va, mare! -insistia, tossuda, en veu alta. La mare va callar i va fer que no amb el cap, i tot seguit va dirigir una mirada de censura a l’Aomame. Pero aquesta va ser l’unica veu que va fer alcar i l’unica reaccio que va provocar l’Aomame: la resta de conductors es van limitar a fumar, a arrufar les celles i a seguir amb la mirada la dona que caminava amb pas decidit entre els cotxes i el mur com si es tractes d’un esser d’un altre mon. Per molt que els cotxes estiguessin aturats, no era un fet habitual, veure algu caminant pel ferm de l’autopista metropolitana: calia un cert temps per assimilar que una visio com aquella era real, sobretot si la persona en questio era una dona jove amb minifaldilla i talons alts.
L’Aomame va serrar les dents, va clavar la vista al davant, va posar l’esquena recta i va comencar a caminar amb pas ferm mentre sentia les mirades de la gent a la pell. Els talons de les sabates marrons Charles Jourdan produien un soroll sec sobre l’asfalt, i el vent li movia els baixos de l’abric. Tot i que ja havia comencat l’abril, el vent encara era fred i tenia un deix punyent. Damunt del vestit de dues peces de Junko Shimada, de llana verda no gaire gruixuda, portava un abric d’entretemps de color beix i una bandolera de pell negra. Duia els cabells, que li arribaven fins a l’espatlla, ben tallats i molt cuidats. No portava ni un sol accessori. Feia un metre i seixanta-vuit centimetres d’alcada, i gairebe en cap part del cos li sobrava gens de carn: tots els musculs estaven treballats a consciencia, per be que aixo no se li notava, amb l’abric posat.
Examinant-li els detalls de la cara des del davant es veia que la forma i la mida de les dues orelles era diferent. L’orella esquerra era forca mes grossa que la dreta, i estava torcada. Tanmateix, ningu no se n’adonava, d’entrada, perque gairebe sempre la duia amagada sota els cabells. Els llavis tancats formaven una linia recta que suggeria que no li era facil agafar confianca amb les altres persones. El nas prim i petit, els pomuls una mica prominents, el front ample i les celles llargues i rectes confirmaven, cadascun a la seva manera, la mateixa impressio. El conjunt de la cara, pero, tenia una forma ovalada que la feia agradable i fins i tot es podria dir que bonica. El problema era l’extrema pobresa d’expressio: els llavis, fermament tancats, no somreien mai si no era en cas de gran necessitat; els ulls eren freds i vigilants com els del capatas de la coberta d’un vaixell. Per sort, el seu rostre no produia una impressio gaire vivida a la gent; la majoria de vegades, el que desperta l’atencio o l’interes de la gent no es la bellesa o la lletjor dels trets en repos, sino la naturalitat i la gracia dels moviments d’expressio.
La major part de la gent no aconseguia retenir gaire be la cara de l’Aomame: aixi que n’apartaven els ulls, eren incapacos de descriure-la. Tot i que en principi tenia un rostre forca singular, per alguna rao els seus detalls no quedaven a la memoria. En aquest sentit, s’assemblava als insectes que empren el mimetisme de manera tan efectiva. Canviar de forma i de color per confondre’s amb el paisatge de fons, cridar l’atencio tan poc com fos possible i no ser recordada amb facilitat: aquests eren els objectius de l’Aomame. Era aixi, com s’havia protegit des de petita.
Tanmateix, quan per alguna rao feia una ganyota, en l’expressio distant de l’Aomame es produia un canvi impressionant: cadascun dels musculs de la cara s’estirava amb forca en una direccio diferent, la asimetria de les dues bandes es feia extremament palesa, sorgien arrugues profundes pertot arreu, els ulls s’enfonsaven de sobte, el nas i la boca es torcaven amb violencia, les barres es desencaixaven i els llavis es replegaven i deixaven a la vista unes dents blanques i grosses. Era com si, en trencar-se’n el cordill, hagues caigut la mascara: en un instant, l’Aomame es convertia en una persona completament diferent. Qui ho veia quedava mort de por davant d’una transformacio tan ferotge: era com trobar-se a una banda o a l’altra d’un abisme al fons del qual havien caigut una infinitat de saltadors anonims. Per aixo, ella s’esforcava a no fer mai cap ganyota davant de desconeguts. Nomes en feia quan estava sola o be quan volia intimidar un home que no li agradava.
En arribar a l’espai per als estacionaments d’emergencia, l’Aomame es va aturar i va mirar al voltant, buscant l’escala. Aviat la va trobar: tal com li havia dit el conductor, a l’entrada hi havia una tanca amb un cadenat que li quedava una mica per sobre de la cintura. Seria una mica molest, haver-la de saltar amb aquella minifaldilla estreta, pero, si no feia cas de les mirades de la gent, no li costaria gaire. Sense dubtar, es va treure les sabates de talo alt i se les va ficar a la bandolera. Anant descalca, segurament es trencaria les mitges, pero en podia comprar unes altres en alguna botiga.
La gent va observar com es treia les sabates i l’abric sense dir res. De fons, se sentia la veu aguda de Michael Jackson cantant Billie Jean que sortia de la finestra oberta d’un Toyota Celica negre que hi havia una mica mes endavant. Sembla que sigui a l’escenari d’un club d’striptease, va pensar. Pero era igual: que miressin tant com volguessin. Segur que s’avorrien, alli, aturats en aquell embus. Pero que no es pensessin que es trauria mes roba: avui, nomes les sabates i l’abric. Llastima…
Es va penjar la bandolera al davant perque no li caigues. Veia el Toyota Crown Royal Sallon negre, totalment nou, on havia estat fins feia un moment, lluny, a l’altra banda. El vidre del davant reflectia la llum del sol de la tarda com si fos un mirall i li impedia veure la cara del conductor. Segurament ell se l’estava mirant, pero.
Que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha nomes una.
L’Aomame va inspirar profundament i va deixar anar tot l’aire. Va saltar la tanca metal·lica escoltant la melodia de Billie Jean. La minifaldilla se li va arregussar fins a la cintura. Es igual, va pensar: que la miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Tampoc no descobririen res sobre ella, a partir del que li poguessin veure a sota la faldilla. A mes a mes, aquelles cames belles i esveltes eren la part del seu cos de que estava mes orgullosa.
En ser a l’altra banda de la tanca, es va posar be la minifaldilla, va espolsar-se les mans, va tornar-se a posar l’abric i es va penjar la bandolera a l’espatlla. Es va tirar el pont de les ulleres endarrere. Tenia l’escala d’emergencia al davant. Era una escala metal·lica pintada de color gris en la qual s’havia buscat la simplicitat, l’eficiencia i la funcionalitat, sense pensar que hi pogues baixar una dona amb els peus descalcos, a excepcio de les mitges i una minifaldilla ajustada. La Junko Shimada tampoc no havia dissenyat el seu vestit per baixar per una escala d’emergencia de l’Autopista Metropolitana 3 de Toquio. Quan passava un camio de gran tonatge pel carril contrari, tota l’escala tremolava. El vent xiulava en escolar-se pels forats de l’estructura metal·lica. Fos com fos, pero, l’escala era alli: ja nomes quedava baixar fins a peu pla.
Finalment, l’Aomame es va girar amb el posat de qui es troba a la tarima despres de fer una conferencia i espera les preguntes dels assistents i va mirar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra els cotxes que se succeien sense solucio de continuitat. Les fileres de vehicles no havien avancat gens ni mica en tota aquella estona. Sense res mes a fer, la gent que hi havia aturada observava tots els seus moviments: ?que deu voler fer, aquesta dona?, semblaven preguntar-se divertits. Des de l’altra banda de la tanca queien damunt l’Aomame mirades que barrejaven interes i desinteres, enveja i menyspreu, i els sentiments no acabaven d’inclinar-se a cap banda, com si fossin en una balanca poc segura que vacil·les. Ho omplia tot un silenci pesant que ningu no gosava trencar aixecant la ma per fer una pregunta -una pregunta a la qual, es clar, l’Aomame no tenia cap intencio de respondre, encara que li fos formulada-: tots esperaven sense dir res una oportunitat que no arribaria a presentar-se mai. L’Aomame va abaixar una mica la barbeta, va mossegar-se el llavi de sota i els va observar des de darrere les ulleres de sol de color verd fosc.
Va dir-se, mentalment, que segur que aquella gent no s’imaginava pas qui era, ella, ni on anava, ni que estava a punt de fer. Ells eren alli, atrapats, i no podien anar enlloc. Gairebe no avancaven gens, pero tampoc no podien recular. Aquest, pero, no era el seu cas: ella tenia una feina per fer, una missio per acomplir. Per aixo havia d’anar passant.
Tenia ganes de plantar-se davant de tota aquella gent i fer una ganyota, pero va aconseguir contenir-se. No tenia temps per perdre amb una cosa tan innecessaria; un cop feta la ganyota, li costava molt recuperar l’expressio d’abans.
Es va girar d’esquena a aquella audiencia silenciosa i va comencar a baixar per l’escala d’emergencia amb molta precaucio, sentint la superficie rugosa del metall a la planta dels peus. El vent fred de principi d’abril li movia els cabells i de tant en tant li descobria l’orella torta de l’esquerra.
2
