El primer record d’en Tengo era de quan tenia un any i mig: la seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants dels sostenidors i deixava que un home que no era el seu pare li xucles els mugrons. Al llitet hi havia un nen, que devia ser en Tengo, que els observava fent de tercera part. ?O potser es tractava del seu germa besso? No: el nen que hi havia alli devia ser en Tengo mateix, d’un any i mig. Aixo l’hi deia la intuicio. El nen tancava els ulls i dormia respirant profundament. Aquest era el primer record de la vida d’en Tengo. Aquesta visio, que havia durat uns deu segons, li havia quedat gravada vividament a la memoria. Ni abans ni despres no hi havia res. Aquest era l’unic record isolat que s’alcava a la seva ment sobre les aigues terboles de l’oblit, com la torre d’una ciutat coberta per les onades d’una inundacio.
Cada vegada que en tenia l’ocasio, en Tengo preguntava a la gent que coneixia a partir de quina edat es pot conservar el primer record. La majoria deia que era a partir dels quatre o els cinc anys, o a partir dels tres, com a molt d’hora: no hi havia ni un sol cas de record mes antic. Aixo passa perque no es com a minim fins als tres anys que els nens tenen prou enteniment per observar els fets que passen al seu voltant i ser-ne conscients. Tot el que els passa en els estadis anteriors ho veuen com una mena de caos impossible de desxifrar. Per a ells, el mon es una mena de pasta informe i relliscosa, sense cap estructura, que no es pot agafar per enlloc i no deixa records al cervell, sino que passa volant per davant de la finestra.
Obviament, un infant d’un any i mig no pot ser conscient de que implica que un home que no es el seu pare li xucli els mugrons a la seva mare: aixo es indubtable. Per tant, suposant que el record d’en Tengo fos real, ?caldria pensar que potser aquesta escena que va veure li va quedar gravada a la retina sense que en fes cap judici, com si es tractes d’una camera que es limita a captar la combinacio de llums i ombres d’un objecte i l’enregistra mecanicament a la pel·licula? ?I que despres, a mesura que la seva capacitat de raonament augmentava, anes analitzant aquella imatge fixa emmagatzemada i conferint-hi sentit? Pero, ?pot passar, realment, una cosa aixi? ?Es possible, que el cervell d’un lactant pugui guardar una imatge com aquesta?
?O potser es tractava, senzillament, d’un record fals? ?Potser se l’havia inventat mes tard la seva propia consciencia, per alguna rao? Un record fictici: en Tengo havia reflexionat a bastament sobre aquesta possibilitat. Finalment, pero, va arribar a la conclusio que no devia ser el cas: era un record massa viu i massa convincent perque es tractes d’una invencio. La llum, l’olor, els batecs del cor: tot tenia un realisme tan aclaparador que no podia ser mentida. A mes a mes, la hipotesi que realment aquesta escena havia tingut lloc permetia explicar un seguit d’altres coses, tant des del punt de vista logic com emocional.
Aquesta pel·licula tan real, que no durava mes de deu segons, arribava sense solucio de continuitat: sense cap avis previ, ni ajornament possible. No trucava a la porta: visitava en Tengo de sobte quan anava en tren, quan escrivia una formula a la pissarra, quan menjava, quan parlava amb algu -com, per exemple, ara-. Irrompia amb la forca aclaparadora d’un tsunami silencios, i quan se n’adonava ja la tenia plantada davant dels ulls i perdia la forca de bracos i cames. El temps quedava aturat, l’aire perdia densitat i li costava respirar. Totes les persones i coses del seu voltant deixaven de tenir cap relacio amb ell, i aquella pantalla liquida li engolia tot el cos. Tanmateix, la sensacio que el mon quedava sumit en la penombra no li feia perdre gens de consciencia: senzillament avancava per un altre carril, i en alguns aspectes els seus sentits encara estaven mes esmolats que abans. No tenia por, pero no podia mantenir els ulls oberts perque les parpelles se li tancaven amb forca, i sentia els sons del voltant com si li arribessin de lluny. Veia aquella pel·licula tan familiar projectada una vegada i una altra sobre la pantalla de la consciencia. Totes les parts del cos li comencaven a suar, i notava que la camisa se li humitejava sota les aixelles. Es posava a tremolar de cap a peus, i els batecs del cor se li acceleraven i es feien mes forts.
Quan estava acompanyat, en Tengo feia veure que es marejava. Realment, allo s’assemblava a un rodament de cap: nomes calia deixar passar un moment perque tot tornes a ser com sempre. Es treia el mocador de la butxaca, es tapava la boca i es quedava quiet, aixecant nomes la ma per indicar a l’altra persona que no era res, que no es preocupes. De vegades li passava al cap de trenta segons i altres s’allargava mes d’un minut. Mentrestant, es repetia la mateixa pel·licula mecanicament, com si algu hagues posat un reproductor de video en mode de repeticio. La mare es treia els tirants dels sostenidors i un home que no se sabia d’on havia sortit li xuclava els mugrons durs. Havia tancat els ulls i deixava anar un sospir profund. A l’aire surava, lleu, l’olor nostalgica de la llet materna. En un infant, l’olfacte es el sentit mes desenvolupat. L’olfacte ensenya moltes coses: en alguns moments, ho ensenya tot. L’aire es convertia en un liquid espes i no sentia res, llevat del so amortit del seu propi cor.
Mira aixo, li deien ells dos. Mira nomes aixo, li deien. Tu ets aqui i no pots anar a cap altre lloc, li deien. I li repetien aquest missatge un cop, i un altre, i un altre.
Aquesta vegada, l’«atac» va durar forca. En Tengo va tancar els ulls, es va posar com sempre el mocador a la boca i va serrar les dents. No sabia quant de temps podia durar: l’unic que podia fer era mirar de calcular-ho, un cop acabat, a partir del grau de cansament del seu cos. I ara estava completament esgotat: mai no s’havia cansat d’aquesta manera. Va trigar forca estona a poder obrir els ulls. Intentava recuperar la consciencia al mes aviat possible, pero els musculs i els organs interns s’hi resistien, com si fos un animal que hagues errat el moment de l’any i es despertes de la hibernacio abans d’hora.
– Ei, Tengo! -el cridava algu des de feia una estona. La veu li arribava molt apagada, com si l’estigues sentint des de les profunditats d’una cova. Va encertar a recordar que Tengo era el seu nom.- ?Que passa? ?T’ha tornat a passar allo? ?Estas be? -li demanava la veu. Aquesta vegada la sentia una mica mes a prop.
Finalment va tornar a obrir els ulls, va enfocar la vista i es va observar la ma dreta, que aferrava l’extrem de la taula. Va comprovar que el mon existia, que no s’havia desintegrat, i que ell era alli i continuava sent ell mateix. Se sentia olor de suat, una olor una mica punyent, com la que es percep davant de les gabies d’alguns animals del zoo. No hi havia cap dubte, pero, que era ell qui l’emanava.
Tenia set: va allargar la ma per agafar el got d’aigua que hi havia damunt la taula i se’n va beure la meitat, amb compte de no vessar-la. Un cop va haver descansat i va tornar a respirar amb un ritme regular, en va beure la meitat que quedava. A poc a poc la consciencia anava recuperant el lloc que li pertocava, i els sentits fisics tornaven a la normalitat. Va deixar el got buit sobre la taula i es va eixugar els llavis amb el mocador.
– Perdo. Ja estic be -va dir. Va confirmar que la persona que tenia asseguda al davant era en Komatsu; havien quedat en una cafeteria de prop de l’estacio de Shinjuku per parlar de feina. Ara ja sentia les veus de la gent del voltant a un volum normal. La parella que tenien asseguda a la taula del costat els mirava amb cara de curiositat. La cambrera estava dreta a prop seu, amb una expressio d’inquietud: potser tenia por que aquell client li vomites damunt el seient. En Tengo va alcar el cap i va assentir somrient, com si volgues dir-li que no hi havia cap problema, que no es preocupes.
– ?Vols dir que no es un atac d’alguna cosa, aixo? -li va preguntar en Komatsu.
– No, no es res important. Nomes es una mena de mareig, encara que bastant fort -va respondre en Tengo. Encara se sentia la veu com si no fos la seva, pero ja s’hi assemblava una mica mes.
– Pots tenir un bon disgust, si et ve un atac d’aquests mentre condueixes -va remarcar en Komatsu mirant en Tengo als ulls.
– No condueixo.
– Val mes aixi. Tinc un conegut que es al·lergic al pol·len que un dia, conduint, va comencar a esternudar i es va encastar a un pal d’electricitat. Pero aixo que tens tu no son nomes esternuts, Tengo. La primera vegada vaig quedar glacat, encara que a partir de la segona ja t’hi comences a acostumar una mica.
– Em sap greu.
En Tengo va agafar la tassa de cafe i en va fer un glop. No tenia cap gust: tan sols era un liquid calent que li baixava gola avall.
– ?Vols que demanem un altre got d’aigua? -li va demanar en Komatsu.
En Tengo va fer que no amb el cap.
– No, no cal. Ja estic mes tranquil.
En Komatsu es va treure un paquet de Marlboro de la butxaca de l’americana, es va posar un cigarret a la boca i el va encendre amb un dels llumins de la cafeteria. Tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge.
– ?I de que era, doncs, que parlavem? -va preguntar en Tengo, que volia tornar a la normalitat tan aviat com fos possible.
