cap. Aleshores, de sobte, es va adonar d’una cosa: la qualitat del so era massa bona, per a la radio d’un taxi. O, mes exactament, tot i que el volum era baix, el so era profund i els harmonics se sentien amb gran nitidesa. Va obrir els ulls, va inclinar el cos cap endavant i va mirar el radiocasset encastat al quadre de comandaments. Era un aparell negre que resplendia amb una mena d’orgull. No en va poder llegir el nom del fabricant, pero per l’aspecte era evident que es tractava d’un producte de gamma alta. Tenia un munt de comandaments, i els nombres de color verd destacaven amb elegancia al panell. Segurament era un dels millors models del mercat, un aparell de musica magnific que no t’esperaries trobar instal·lat al vehicle d’una empresa de taxis normal i corrent.
L’Aomame es va tornar a mirar l’interior del cotxe. Des que havia pujat al taxi no havia parat de pensar en les seves coses i no se n’havia adonat, pero, es mires com es mires, aquell no era un taxi corrent. Els acabats interiors eren de molta qualitat, i la comoditat dels seients tambe era excepcional. I, sobretot, era molt silencios. L’aillament acustic devia estar molt cuidat, perque gairebe no se sentien els sorolls de fora: era com estar en un estudi insonoritzat. Potser el taxista era autonom: n’hi ha alguns que no s’estalvien cap despesa per equipar l’interior dels vehicles que condueixen. L’Aomame va buscar la fitxa del conductor movent nomes els ulls, pero no la va saber veure. No semblava, pero, que es tractes d’un taxi il·legal. Hi havia instal·lat el taximetre reglamentari, que anava comptant amb tota precisio l’import de la cursa: ara indicava la quantitat de 2.150 iens. Pero, en canvi, la fitxa del conductor amb el seu nom no era enlloc.
– Es molt bo, aquest cotxe. I molt silencios -va dir adrecant-se a l’esquena del conductor-. ?Com es diu, aquest model?
– Es el Toyota Crown Royal Saloon -va respondre concisament el conductor.
– Se sent molt be, la musica.
– Es un cotxe molt silencios. Aquesta es una de les raons per les quals el vaig escollir. En insonoritzacio de vehicles, la tecnologia de la casa Toyota es lider a tot el mon.
L’Aomame va assentir i es va tornar a reclinar al seu seient. Hi havia alguna cosa que li cridava l’atencio, en la manera de parlar del conductor. Parlava com si sempre deixes de dir alguna cosa important. Com si, per exemple -i nomes per exemple-, volgues dir que en el cas dels Toyota fos impossible queixar-se de la insonoritzacio, pero que en canvi tinguessin problemes d’una altra mena. I quan acabava de parlar, feia un breu silenci molt evident que semblava implicar alguna cosa, que surava com un diminut nuvol imaginari al reduit habitacle del cotxe.
– Es veritat, que es silencios -va fer ella, com per dissoldre el petit nuvol-. I, a mes a mes, tambe sembla forca bo, l’equip de musica.
– El vaig haver d’escollir quan vaig comprar el cotxe -va dir el conductor amb el to de veu que faria servir un empleat jubilat en parlar d’una operacio del seu passat professional-. Ja que m’hi passo tantes hores, m’estimo mes escoltar un so de bona qualitat, i a mes a mes…
L’Aomame va esperar la continuacio, pero no n’hi va haver cap. Va tornar a tancar els ulls i va parar l’orella a la musica. No sabia com havia estat, Janacek, com a persona, pero el que era segur, com a minim, era que no es va imaginar mai que algu sentiria la seva composicio l’any 1984, a Toquio, al silencios interior d’un Toyota Crown Royal Saloon, al mig d’un terrible embus de transit a l’autopista.
L’Aomame es va preguntar com era possible que hagues sabut immediatament que la musica que sonava era la Sinfonietta de Janacek i que havia estat escrita l’any 1926. No es que tingues cap record personal sobre Janacek, pero, igualment, aixi que va sentir el motiu d’entrada del primer moviment, li van apareixer sense voler tot de dades al cap, com si un estol d’ocells entres en una habitacio per una finestra oberta. A mes a mes, la musica li va produir una sensacio una mica estranya, com de distorsio. No es tractava de dolor o malestar, sino tan sols de la sensacio que li espremien fisicament i de manera gradual tots els elements del cos. No entenia res de res: ?com podia ser, que la Sinfonietta li provoques una sensacio tan incomprensible?
– Janacek -va pronunciar l’Aomame mig sense adonar-se’n. Aixi d’haver-ho dit, se’n va lamentar.
– ?Perdo?
– Janacek. La persona que va escriure aquesta peca.
– Ah, doncs no el conec.
– Un compositor txec -va dir l’Aomame.
– Ah -va fer el conductor, com si estigues impressionat.
– ?Que es seu, aquest taxi? -va preguntar l’Aomame, per canviar de tema.
– Si -va dir el conductor, i va fer una pausa-. Soc autonom. Aquest es el segon cotxe que tinc.
– Es molt comode, el seient.
– Moltes gracies. Ah, per cert -va dir el conductor, girant el cap una mica cap enrere-, ?no deu tenir pressa, per casualitat?
– He quedat amb una persona a Shibuya. Es per aixo, que li he demanat que passessim per l’autopista.
– ?A quina hora ha quedat?
– A dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.
– Ara son tres quarts de quatre. No crec pas que hi arribi.
– ?Tan greu es, l’embus?
– Hi deu haver hagut un accident forca important. Aquest embus no es normal: gairebe no hem avancat gens, des de fa una estona.
A l’autopista hi havia un embus monumental, i estaven totalment aturats. Normalment, un taxista hauria sintonitzat una emissora de radio especialitzada en el transit per obtenir informacio.
– ?No li cal sentir la informacio sobre el transit, per saber-ho? -li va preguntar l’Aomame.
– No te’n pots fiar, de la informacio del transit -va dir el conductor, amb una veu una mica inexpressiva-. La meitat del que diuen es mentida. L’unic que fa la Corporacio de Transit es donar les noticies que li convenen. Per saber que ha passat, ara, aqui, l’unic que pots fet es mirar-ho amb els teus propis ulls i jutjar-ho tu mateix.
– ?O sigui que, a parer seu, aquest embus no es desfara facilment?
– De moment, no -va respondre el conductor, tot negant amb el cap-. Aixo l’hi puc assegurar. Quan es posa aixi, l’autopista metropolitana es converteix en un infern. ?Es important, la cita que tenia?
L’Aomame va reflexionar un moment.
– Si, molt. He quedat per parlar amb un client.
– O sigui que no hi pot faltar. Em sap greu, doncs, pero potser no hi arribara a temps.
Despres de dir aixo, el conductor va moure lleugerament el coll uns quants cops a banda i banda com si se’n volgues alleujar la rigidesa. Els plecs del clatell se li movien com els d’una criatura primitiva. Sense mirar ni deixar de mirar aquests moviments, l’Aomame va pensar de sobte en un objecte punxegut que portava al fons de la bandolera. Tenia els palmells de la ma una mica suats.
– Aixi, doncs, ?que podem fer?
– No hi podem fer res. Com que som a l’autopista, ens hem de quedar de bracos plegats fins que arribem a la proxima sortida. Si fossim en una altra mena de via, podria baixar aqui mateix i anar a agafar el tren a l’estacio mes propera, pero no es el cas.
– ?Quina es, la proxima sortida?
– La d’Ikejiri, pero potser ja sera de nit, quan hi arribem.
?De nit? L’Aomame va imaginar-se a si mateixa tancada a dins del taxi fins a la nit. Encara sonava la musica de Janacek: les cordes amb sordina havien passat a primer pla, com si volguessin rebaixar la intensitat emocional. La sensacio de distorsio que havia experimentat uns moments abans ja s’havia apaivagat forca. ?Que devia haver estat, allo?
L’Aomame havia agafat el taxi a Kinuta, i havien entrat a l’Autopista Metropolitana 3 a Yoga. Al comencament, el transit era fluid, pero abans de Sangen-jaya s’havien trobat de sobte que comencava l’embus, i al final havien quedat practicament aturats. En el sentit de sortida el transit era fluid; tan sols en el d’entrada hi havia un embus de proporcions dramatiques. Normalment, passades les tres no hi havia embussos a l’Autopista Metropolitana 3 en el sentit d’entrada, i era precisament per aixo que l’Aomame havia indicat al conductor que l’agafes.
– El comptador no corre, a l’autopista -va dir el conductor, mirant al retrovisor-. O sigui que no cal que s’amoini pel preu de la cursa. Pero no pot fer tard a la reunio, ?oi?
– Es clar, que no hi puc fer tard, pero tampoc no hi puc fer res, ?no?
El conductor va fer un cop d’ull a l’Aomame pel retrovisor. Portava unes ulleres de sol clares, i, des d’on era, els reflexos impedien a l’Aomame copsar-ne l’expressio.
– Be, de fet, no es que no hi hagi cap manera d’arribar-hi. Potser es tracta d’una solucio una mica drastica,
