pero des d’aqui es pot anar a Shibuya en tren.
– ?Una solucio una mica drastica?
– Una manera d’arribar-hi que no es pot anar explicant a tothom.
Sense dir res, l’Aomame va esperar-se amb els ulls entretancats que el conductor continues.
– Miri, ?veu aquell espai que hi ha alla al davant, per poder-hi aturar els cotxes? -va dir el conductor, assenyalant cap endavant-. A prop d’on hi ha aquell retol tan gros d’Esso.
En concentrar la mirada, l’Aomame va veure un espai habilitat perque s’hi poguessin aturar els cotxes avariats, a l’esquerra del segon carril de l’autopista. Com que les autopistes de Toquio no tenen vorals, de tant en tant hi ha unes zones per a casos d’emergencia, amb unes cabines grogues amb telefons que permeten posar-se en contacte amb el Centre d’Autopistes. En aquell moment no hi havia ni un sol cotxe aturat en aquell espai. Al terrat de l’edifici del davant del carril contrari hi havia un gran retol publicitari d’Esso: el tigre que hi somreia alegrement tenia a la ma una manega de gasolina.
– Doncs, resulta que alla hi ha una escala per baixar fins a terra. Aquestes escales estan pensades perque quan hi hagi un incendi, o un terratremol, els conductors puguin abandonar els cotxes i baixar de l’autopista. Normalment les fan servir els treballadors que s’encarreguen del manteniment de l’autopista. Si baixa per aquesta escala, pot anar fins a una estacio que hi ha aqui a prop, on passa la linia Tokyu, i ser a Shibuya en un tres i no res.
– No sabia que hi hagues escales d’emergencia, a les autopistes de Toquio -va dir l’Aomame.
– Gairebe no ho sap ningu, entre la gent que no es dedica a conduir.
– Pero, ?no podria tenir problemes, si fes servir aquesta escala sense permis, en un cas que no es d’emergencia?
El conductor va fer una petita pausa.
– No se que dir-li. Jo tampoc no els conec, els detalls de la normativa de la Corporacio de Transit. Pero, si no molesta a ningu, ?vol dir que no farien els ulls grossos? De fet, ningu no s’entrete a vigilar-los, aquesta mena de llocs. La Corporacio de Transit es famosa perque te un munt de treballadors, pero n’hi ha molt pocs que treballin de debo.
– ?Com es, l’escala?
– Be, doncs, s’assembla a una escala d’incendis, com aquelles que hi ha a la part del darrere dels edificis vells. No es especialment perillosa. Deu tenir l’alcada d’un tercer pis, i es pot baixar caminant normalment. A l’entrada hi ha una tanca, pero no es gaire alta i es pot saltar sense problema, si es vol.
– ?Voste n’ha fet servir mai cap, d’escala d’aquestes?
El conductor no li va tornar resposta; es va limitar a somriure lleugerament a dins del retrovisor, amb una expressio que es podia interpretar de diverses maneres.
– Al capdavall, es decisio seva -va dir el conductor, picant lleugerament el volant amb les puntes dels dits al ritme de la musica-. Si vol quedar-se aqui, escoltant bona musica i descansant, a mi no em fa res. Per molt que fem no podem anar enlloc, o sigui que ens hem de resignar a quedar-nos aqui. Pero si hi ha un assumpte que li corre realment molta pressa, jo li explico que no es que no pugui prendre cap mesura drastica.
L’Aomame va arrufar una mica les celles, va mirar-se el rellotge de polsera i va alcar el cap per mirar els cotxes del voltant. A la banda dreta hi havia un Mitsubishi Pajero negre cobert amb una capa fina de pols blanca; al seient de l’acompanyant hi havia un home jove que havia abaixat la finestra i fumava amb aire avorrit. Tenia els cabells llargs, estava moreno i portava posat un paravent granat. Al portaequipatge s’amuntegaven diverses taules de surf brutes i atrotinades. Aturat davant seu hi havia un Saab 900 de color gris; els vidres fumats de les finestres estaven completament apujats, i des de fora no es podia veure qui hi havia a dins. Estava molt ben encerat: qualsevol que hi fos al costat es podria veure el rostre reflectit a la superficie del vehicle.
Al davant del taxi de l’Aomame hi havia un Suzuki Alto vermell amb un distintiu de conductor aprenent amb relleu. Agafada al volant hi havia una mare jove, i al darrere, un nen que s’havia posat dret perque s’avorria i no parava de moure’s. La mare el renyava amb cara de fastiguejada. A traves dels vidres se li podien llegir els moviments dels llavis. Era exactament la mateixa vista dels darrers deu minuts, durant els quals el cotxe no devia haver avancat ni deu metres.
L’Aomame va rumiar un moment. Mentalment, va anar ordenant per prioritat els diversos factors que havia de tenir compte. No va trigar gaire a arribar a una conclusio. Com si volgues sincronitzar-se amb la seva decisio, la musica de Janacek estava a punt d’entrar al darrer moviment.
Despres de treure de la bandolera unes petites ulleres de sol Ray-ban i posar-se-les, l’Aomame va agafar tres bitllets de mil iens de la cartera i els va allargar al conductor.
– Baixare aqui. No puc arribar tard de cap manera -va dir.
El conductor va assentir i va agafar els diners.
– ?Vol el rebut?
– No, no cal. I es pot quedar el canvi.
– Moltes gracies -va dir el conductor-. Vagi amb compte, que em sembla que fa bastant vent. I vigili de no relliscar.
– Si, anire amb compte -va dir l’Aomame.
– A mes a mes -va afegir el conductor parlant cap al retrovisor- voldria que tingues present una cosa: les coses no son el que semblen.
L’Aomame es va repetir aquestes paraules mentalment: les coses no son el que semblen. Va arrugar una mica les celles.
– ?Que vol dir, amb aixo?
El conductor li va dir, escollint les paraules amb cura:
– Be, el que vull dir es que ara fara una cosa que no es «normal». Tinc rao, ?oi? Per comencar, aixo de baixar per una escala d’emergencia de l’autopista metropolitana de Toquio es una cosa que no fa la gent, normalment. Sobretot, una dona.
– Si, te rao -va dir l’Aomame.
– Per tant, si ho fa, podria ser que despres, el seu entorn quotidia el veies… no ho se, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Jo l’he tinguda, aquesta experiencia. Pero que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha nomes una.
L’Aomame va pensar en el que havia dit el conductor. Mentre ho feia es va acabar la musica de Janacek i l’audiencia va comencar a aplaudir sense esperar ni un sol instant. ?O sigui que la gravacio que havien emes havia estat feta en un concert? L’aplaudiment va ser llarg i ences; de tant en tant fins i tot se sentia algun bravo. Feia venir a la ment la imatge del director somrient, girat envers el public, que s’ha posat dempeus, i fent una reverencia rere l’altra. Aixeca el cap, alca les mans, estreny la ma del cap de l’orquestra, es gira d’esquena i felicita tots els membres de l’orquestra aixecant totes dues mans, es gira un altre cop cap al public i torna a fer una profunda reverencia. Si s’escolten els aplaudiments durant una llarga estona, arriba un moment que es deixen de sentir. Es una sensacio semblant a la d’escoltar una interminable tempesta de sorra al planeta Mart.
– En qualsevol moment, de realitat, n’hi ha nomes una -va repetir el conductor a poc a poc, com si subratlles un passatge important d’un llibre.
– Es clar -va respondre l’Aomame. Un objecte nomes pot existir en un sol moment en un sol lloc; ho va demostrar Einstein. La realitat sempre es, al capdavall, dura i solitaria.
L’Aomame va assenyalar l’equip de musica:
– Es molt bo, el so.
El conductor va assentir:
– ?Com ha dit que es deia, el compositor?
– Janacek.
– Janacek -va repetir el conductor, com si memoritzes una contrasenya important. Tot seguit, va estirar la palanca per obrir la porta automatica del darrere.-Vagi amb compte. Tant de bo pugui arribar a l’hora que havia quedat.
L’Aomame va baixar del cotxe amb la gran bandolera de pell a la ma. Mentre sortia, encara se sentien els aplaudiments a la radio del cotxe. Va caminar parant molta atencio al costat de l’autopista metropolitana en direccio a l’espai d’emergencia que hi havia deu metres mes endavant. Cada vegada que passava un camio de gran tonatge pel carril del sentit contrari, sentia tremolar el ferm sota els seus talons alts. Mes que no pas una tremolor, feia l’efecte que es tractava d’onades: era com caminar per la coberta d’un portaavions que ha de fer
