llibreries.
Al cap d’un temps va encomanar-li la tasca de fer una primera lectura de les obres presentades al concurs de nous autors de la revista. Era una mica estrany que algu que es podria haver presentat al concurs de nous autors llegis les obres d’altres candidats, pero a en Tengo no li amoinava especialment la situacio en que es trobava, i feia una valoracio justa de les obres. Llegir muntanyes de novel·les avorrides i mal escrites li va permetre tenir un intim coneixement de que era una novel·la avorrida i mal escrita. A cada edicio, d’entre el centenar d’obres presentades, n’escollia un maxim de deu que semblaven tenir un cert sentit i les duia a en Komatsu, acompanyades, cadascuna, d’un informe que descrivia la impressio que li havien fet. Finalment, s’escollien cinc finalistes entre els quals els quatre membres del jurat seleccionaven el nou autor guanyador.
A mes d’en Tengo, hi havia altres persones que cobraven per fer les primeres lectures de les obres, i diversos editors, a mes d’en Komatsu, que en feien la primera seleccio. Es volia que el proces fos just, pero tampoc no hi havia necessitat que els editors llegissin personalment totes les obres. Per alt que fos el nombre d’obres presentades, com a maxim n’hi havia dues o tres que tenien algun interes, i no havia manera que passessin inadvertides, les llegis qui les llegis. Les obres que en Tengo havia presentat havien quedat entre les finalistes en tres ocasions. Evidentment, no va ser mai en Tengo mateix qui va fer passar la seva obra, sino els dos altres encarregats de fer les primeres lectures, i en Komatsu, com a cap de la redaccio. Cap d’aquestes obres no va aconseguir el premi, pero en Tengo no es va desanimar, en part perque tenia gravades a la ment les paraules d’en Komatsu, que li havia dit que era questio de dedicar-hi temps, i en part perque ell mateix no tenia una pressa especial per convertir-se en novel·lista.
Si organitzava be els continguts de les classes, podia quedar-se a casa fent el que volgues quatre dies a la setmana. Feia set anys que treballava de professor a la mateixa academia, pero tenia forca bona reputacio entre els alumnes, perque ensenyant anava al gra, no es perdia en disquisicions i era capac de respondre a l’instant a qualsevol pregunta. Per a sorpresa seva, tenia talent per parlar davant dels alumnes: explicava be, tenia bona veu i sabia fer acudits per animar la classe quan calia. Fins que va comencar a treballar de professor pensava que no servia per parlar davant de la gent. Fins i tot ara, quan havia de parlar cara a cara amb algu, de vegades es posava nervios i no li sortien les paraules. Quan es trobava en una reunio de poques persones, acabava fent totalment el paper d’oidor. Tanmateix, quan pujava a la tarima i es trobava davant d’un nombre indeterminat d’estudiants, el cap se li aclaria de sobte i podia parlar tranquil·lament tota l’estona que calgues. Realment, els essers humans som una cosa ben incomprensible, pensava sempre.
No tenia queixa del sou. No es pot dir que fos gaire alt, pero l’academia pagava d’acord amb el grau de competencia de cada professor. Cada cert temps es feien enquestes als alumnes per saber-ne el grau de satisfaccio respecte dels professors, i com mes alt era, mes ben retribuit estava el professor. Aixo era per evitar que altres academies s’enduguessin els millors. (De fet, en Tengo havia rebut unes quantes propostes de cacadors de talents.) Aixo no passava en les academies normals: el sou depenia de l’antiguitat, i eren els caps els qui prenien decisions sobre la vida de la gent, sense tenir gens en compte la seva capacitat o popularitat. Ell fins i tot s’ho passava be, amb la feina de l’academia: la majoria dels alumnes assistien a les classes tenint molt clar l’objectiu d’aprovar els examens d’ingres a la universitat, i les seguien amb moltissim interes. No calia que el professor fes res, a banda de la classe estricta. Aixo era molt d’agrair, per a en Tengo: no tenia cap necessitat de molestar-se amb problemes com ara la mala conducta dels alumnes o les infraccions de les regles de l’escola: n’hi havia prou de plantar-se a la tarima i ensenyar a resoldre els problemes de matematiques. I en Tengo tenia un talent innat, per resoldre exercicis purament conceptuals que exigien fer servir els nombres com a eina.
Quan era a casa, solia llevar-se d’hora i escriure fins ben entrada la tarda. Una ploma Montblanc, tinta de color blau i paper pautat per escriure: aixo era tot el que necessitava per sentir-se completament satisfet. Un cop a la setmana venia una amiga seva, una dona casada, a l’apartament i passaven la tarda junts. Era evident que aquella relacio amb una dona deu anys mes gran que ell no anava enlloc, la qual cosa li donava una informalitat que no feia que perdes, pero, gens de substancia. Als vespres feia llargues passejades, i quan queia la nit llegia un llibre tot sol mentre escoltava musica. No mirava la televisio: quan venia el cobrador de l’NHK es negava educadament a pagar-li argumentant que no tenia televisor: «No en tinc, de debo. Si vol, pot entrar i comprovar- ho voste mateix». Pero mai no entraven al seu apartament: als cobradors de l’NHK no els esta permes, entrar a les cases.
– Jo estic pensant en una cosa una mica mes gran -va dir en Komatsu.
– ?En una cosa mes gran?
– Si. No dic que un premi per a nous autors sigui poc, pero vull aspirar a alguna cosa mes.
En Tengo va callar. No sabia que es proposava, en Komatsu, pero es va adonar que allo era una mica terbol.
– El premi Akutagawa -va dir en Komatsu, despres d’una pausa forca llarga.
– El premi Akutagawa -va repetir en Tengo, com si escrivis les paraules del seu interlocutor amb caracters molt grossos, fent servir un basto, a la sorra molla de la platja.
– El premi Akutagawa. Fins i tot tu, que saps tan poc del mon, el deus coneixer, ?no? Llavors sortiria als titulars dels diaris i a les noticies de la televisio.
– Perdona, Komatsu, es que no se si et segueixo. ?Que encara parlem de la Fukaeri?
– Si: parlem de la Fukaeri i de Crisalide d’aire. No ha sortit cap altre tema de conversa, a part d’aquest, ?no?
En Tengo es va mossegar el llavi i va intentar deduir el fil logic que hi devia haver darrere d’aquestes paraules.
– Pero, ?que no m’has estat dient que aquesta obra no era prou bona per guanyar el concurs de nous autors? ?Que tal com esta no va enlloc?
– Aixo mateix: tal com esta, no va enlloc. Aixo es una veritat com un temple.
En Tengo va necessitar temps per pensar.
– Es a dir, m’estas dient que s’ha de refer el text que s’ha presentat.
– No s’hi pot fer cap altra cosa. N’hi ha molts, de casos d’obres prometedores que s’han presentat a un concurs i que s’han refet seguint els consells de l’editor. No es pas res d’insolit. Pero aquesta vegada no sera la mateixa autora qui la reescrigui, sino una altra persona.
– ?Una altra persona? -es va sorprendre en Tengo, pero ja sabia la resposta a aquesta pregunta abans de fer-la. Nomes l’havia plantejada per si de cas.
– La reescriuras tu -va dir en Komatsu.
En Tengo va buscar les paraules adequades, pero no les va trobar. Va fer un sospir i va dir:
– Pero escolta, Komatsu: no hi ha prou temps, per refer l’obra per al concurs. S’ha de tornar a escriure practicament des de zero, de cap a peus, perque tingui una mica de sentit.
– Es clar, s’ha de refer de cap a peus. S’ha de deixar l’estructura de la historia tal com esta, i tambe s’ha de mantenir el to estilistic tant com es pugui, pero practicament s’han de canviar totes les frases. Es a dir, se n’ha de fer una adaptacio. Tu t’encarregaras de reescriure-la. I jo fare de productor de tot el proces.
– ?Vols dir, que sera tot tan facil? -va dir en Tengo, com si parles per a ell mateix.
– Escolta’m -va dir en Komatsu, agafant la cullereta de cafe com si fos la batuta amb que un director d’orquestra dirigeix un solo i apuntant-la cap a en Tengo-: aquesta noia, la Fukaeri, te alguna cosa molt especial: n’hi ha prou de llegir Crisalide d’aire per adonar-se’n. Te una imaginacio impressionant. Pero, malauradament, la seva redaccio no va enlloc, t’ho miris com t’ho miris. En canvi, tu si que saps escriure: saps organitzar els continguts i tens bon gust; els teus textos son llargs, pero escrius frases intel·ligents i delicades. Tambe tens forca. Pero la Fukaeri, per contra, encara no sap ni com s’hi hauria de posar, a escriure, i de vegades no s’enten ni de que va, la seva historia. En principi, se suposa que quan comences a escriure has de tenir molt clar que es, el que vols explicar, pero aquesta noia es com una bestioleta poruga que s’ha amagat en un cau molt profund i que no s’atreveix a sortir-ne. Sabem que esta amagada al fons del cau, pero no tenim manera de fer que en surti. Es aixo a que em refereixo, quan dic que es tracta de dedicar-hi temps.
En Tengo, incomode, va canviar de posicio a la cadira de plastic sense dir res.
– Es molt senzill -va continuar en Komatsu agitant lleument la cullereta de cafe-: el que hem de fer es combinar-vos a tots dos per crear un sol nou novel·lista. Vestirem la historia en brut de la Fukaeri amb frases ben escrites teves. La combinacio es ideal. Tu n’ets capac, de fer-ho. ?Que no es per aixo, que t’he donat suport personalment fins ara? ?Oi que si? De tota la resta, ja me n’encarrego jo. Si uniu els vostres talents, el premi per a nous autors us queda curt: podeu aspirar perfectament a l’Akutagawa. No es en va, que fa anys que visc
