d’aquesta feina: me’n conec tots els trucs, del primer a l’ultim.
En Tengo es va quedar un moment mirant la cara d’en Komatsu amb la boca entreoberta. En Komatsu va deixar la cullereta de cafe damunt del platet; el soroll que va fer va ser estranyament fort.
– ?I que farem, despres, si aconseguim el premi Akutagawa? -va demanar en Tengo quan es va haver recuperat de la sorpresa.
– Si guanyeu l’Akutagawa, us fareu famosos. La majoria de la gent es incapac de valorar si una novel·la es bona o no, pero ningu no es vol quedar al marge del que passa, i per aixo, si una novel·la guanya un premi i es converteix en noticia, la gent la compra i se la llegeix, i mes encara si l’autora es una noia que tot just va a l’institut. Si el llibre es ven be, en podem treure forca diners, i els beneficis ens els podem repartir com vulguem, entre tots tres. Ja ho arreglaria jo, aixo.
– Tant es, ara, com ens repartiriem els diners -va dir en Tengo amb la gola seca-. ?Vols dir que una cosa com aquesta no viola l’etica de la teva professio? Si el que hem fet s’arriba a descobrir, ens ficarem en un bon embolic. Tu no podries continuar treballant a l’editorial, ?oi?
– No es tan facil, que es descobreixi. Puc ser molt discret, jo, quan vull. I, a mes a mes, si s’arriba a fer public, deixare l’editorial amb molt de gust. No els caic gaire be, als caps, i sempre m’han tractat forca malament. La puc trobar molt de pressa, una altra feina. El que vull, jo, es riure’m del mon literari. Vull burlar-me d’aquesta colla d’inutils que es reuneixen en cellers foscos per alabar-se els uns als altres, llepar-se les ferides i fer-se mutuament la traveta sense parar de donar-se importancia dient bajanades sobre la missio de la literatura. Vull fer servir els mecanismes ocults del sistema per fer-los quedar com uns idiotes. ?No ho trobes divertit?
En Tengo no ho trobava especialment divertit. Practicament no en tenia cap experiencia, encara, del mon literari. A mes a mes, veure un home competent com en Komatsu a punt d’embarcar-se en una empresa tan perillosa per uns motius tan infantils li havia fet perdre momentaniament la parla.
– A mi, aixo que dius, em sona com una mena de frau.
– No son pas infrequents, les obres a quatre mans -va dir en Komatsu arrufant les celles-. La meitat de les series de comics que es publiquen en revistes es fan aixi. Els membres de la plantilla busquen una idea i desenvolupen la historia, el dibuixant en fa uns esborranys senzills i els ajudants hi afegeixen els detalls i el color: el proces no es tan diferent del de fabricar despertadors. I en l’ambit de la novel·la hi ha exemples semblants. Les romantiques, per exemple: l’editorial, que es qui sap com es fan, contracta un escriptor, que l’unic que ha de fer es crear una historia que segueixi les directrius que li donen. O sigui, que es com treballar en cadena, perque si no es fa aixi no es pot produir en massa. El que passa es que el mon de l’alta literatura es mes estricte i aquest sistema no es pot fer servir obertament. Per aixo, l’estrategia que nosaltres haurem de fer servir, en realitat, es la de presentar la Fukaeri com a unica autora del llibre. Si se sabes, potser es produiria un cert escandol, pero no infringiriem cap llei. Es cap aqui, cap on va la nostra epoca. No estem parlant de Balzac o de Murasaki Shikibu, sino solament de retocar l’obra d’una noia d’institut que fa aigues pertot arreu i convertir-la en una obra molt millor. ?Que hi ha de dolent, en aixo? ?No estaria be que, un cop millorada l’obra, en poguessin gaudir molts mes lectors?
En Tengo va reflexionar en el que havia dit en Komatsu i va escollir les paraules amb molta cura:
– Hi ha dos problemes. Un es si la Fukaeri, que es l’autora, estara d’acord o no que una altra persona reescrigui la seva obra. Si ella diu que no, es evident que s’ha acabat el broquil. L’altre, si ella diu que si, es la questio de si jo soc realment capac de reescriure la seva historia. Es una feina molt delicada, la d’escriure una obra a quatre mans, i pot ser que no tot vagi tan rodat com et penses.
– Tu ho pots fer -va deixar anar en Komatsu sense fer cap pausa, com si ja hagues anticipat l’objeccio d’en Tengo-. N’estic completament segur. Aixo es el primer que em va venir al cap quan vaig comencar a llegir Crisalide d’aire: aquesta historia l’ha de reescriure en Tengo. Dit d’una altra manera: aquesta historia es perfecta, perque la reescriguis tu; esta esperant que tu la refacis. ?No t’ho sembla?
En Tengo va fer que no amb el cap. No li venien les paraules.
– No hi ha cap pressa -va dir en Komatsu en veu baixa-. Es una decisio important. Pensa-hi amb calma dos o tres dies. Torna’t a llegir Crisalide d’aire i pensa be en la proposta que t’acabo de fer. Ah, si: queda-t’ho tu, aixo.
En Komatsu es va treure un sobre marro de la butxaca de l’americana i el va donar a en Tengo. A dins hi havia dues fotografies en color de mida estandard. Totes dues eren d’una noia: la primera, un retrat de pit cap amunt, i l’altra, una instantania de cos sencer. Semblaven fetes al mateix moment: la noia estava dreta davant de la mateixa escala, molt amplia. Els seus trets tenien una bellesa classica, i els cabells eren llargs i llisos. Era prima i menuda, i portava una brusa blanca. Els llavis s’esforcaven a somriure, pero els ulls, uns ulls molt seriosos que semblaven buscar alguna cosa, s’hi resistien. En Tengo va observar una estona les dues fotografies alternativament. Sense saber per que, mentre les mirava va recordar l’epoca que ell tenia la mateixa edat i va sentir un lleu dolor al pit, un dolor especial que feia molt temps que no sentia. La imatge d’aquella noia tenia alguna cosa que el desvetllava.
– Aquesta es la Fukaeri -va explicar en Komatsu-. Es forca bonica, ?oi? I te una bellesa molt natural. Te disset anys. Es perfecta. El seu nom real es Eriko Fukada, pero no el farem servir: la presentarem com a Fukaeri. ?No et sembla, que se’n parlara molt, si guanya el premi Akutagawa? Els mitjans de comunicacio se li tiraran a sobre com un estol de ratpenats quan cau la nit. Ens prendran el llibre de les mans.
En Tengo es va preguntar, estranyat, d’on devia haver tret aquelles fotografies, en Komatsu; per presentar-se al concurs no calia donar-ne cap. Pero va decidir que valia mes no fer cap pregunta: en part s’estimava mes no saber-ne la resposta, la qual, d’altra banda, no aconseguia imaginar-se.
– Queda-te-les tu, les fotos. Potser et serviran d’alguna cosa -va dir en Komatsu. En Tengo va tornar a guardar les fotografies dins del sobre i les va deixar damunt de la copia de Crisalide d’aire.
– Komatsu, jo no en se practicament res, de com funciona el mon editorial, pero, fent servir el sentit comu normal i corrent, diria que aquest pla es molt arriscat. Un cop has dit una mentida en public, has de continuar mantenint aquesta mentida per sempre, has de ser coherent amb el que has dit, i aixo no em sembla gens facil, ni des del punt de vista psicologic ni des del practic. Nomes cal que algu cometi un sol error per arruinar les vides de tots. ?No t’ho sembla?
En Komatsu va agafar un altre cigarret i el va encendre.
– Tens rao. L’objeccio que em fas te sentit i es encertada: es veritat, que aquest pla es arriscat. Ara mateix, encara hi ha massa punts que no son prou clars, i no podem saber que passara. Pot ser que fracassem i ens trobem tots en una situacio no gens agradable; aixo ho se prou be. Pero mira, Tengo: despres d’haver pensat en tot, el meu instint em diu que tiri endavant. Perque una oportunitat com aquesta no te la trobes mai. Jo, fins ara, no me l’he trobada mai, i a partir d’ara segurament no me la tornare a trobar. Potser no es gaire oportu comparar-ho amb una aposta, pero tenim tants bitllets, i tantes monedes per donar propines, com vulguem. Tot lliga. Si ara deixem escapar aquesta oportunitat, ens en penedirem, mes endavant.
En Tengo observava sense dir res el somriure profundament sinistre dibuixat al rostre d’en Komatsu.
– I el mes important de tot es que el que nosaltres volem es convertir Crisalide d’aire en una obra millor del que es ara. Ha de ser bo per forca, que aquesta historia estigui mes ben escrita. Hi ha alguna cosa molt important, en aquesta obra, alguna cosa que ha d’extreure algu que sigui prou habil per fer-ho. Estic segur que tu, en el fons, tambe penses el mateix. ?M’equivoco? Per aixo hem d’unir les nostres forces. Hem de fer un pla i aportar-hi cadascun les nostres habilitats. No ens hem d’avergonyir davant de ningu, tenint una motivacio com aquesta.
– Pero escolta, Komatsu: per moltes raons que em donis i molts principis morals que enarboris, t’ho miris com t’ho miris, aixo es fraudulent. Potser no ens hem d’avergonyir davant de ningu, de la motivacio que ens hi empeny, pero la veritat es que no podem deixar que ningu se n’assabenti. Hem d’actuar d’amagat, entre bastidors. I si et sembla que el terme «frau» no es prou adequat, pots parlar de mala fe. Potser si, que no va en contra de la llei, pero planteja un problema moral. Que un editor refaci una obra presentada al concurs de nous autors que convoca la seva revista es com si, en el camp de les finances, algu fes servir informacio privilegiada per fer tractes. ?O no?
– No es poden comparar, la literatura i les finances: son dues coses completament diferents.
– ?I en que son diferents, per exemple?
– Be, doncs, per exemple, deixes de banda una cosa molt important -va respondre en Komatsu. La seva boca s’havia fet insolitament grossa i s’obria amb un aire divertit.- O, mes que deixar-la de banda, t’estas esforcant per no veure-la. I es que tu mateix ja tens ganes de fer-ho. En el fons, ja has decidit que reescriuras Crisalide d’aire;
