pletre. D'allí fan dues etapes, deu parasangues. Damunt les altures que donen al pla, se'ls presenten Càlibs, i Tàocs i Fasians. Quirísof, obirant els enemics en els cims, detura la marxa a una distància de trenta estadis, per no atansar-se a l'enemic amb les tropes en ala: i dóna avís als altres de fer avençar les companyies de manera que l'exèrcit vagi en formació de falanx. En haver vingut la rerassaga, convoca els generals i els capitans i parla així:
-Els enemics, com veieu, ocupen els cims de la muntanya: es tracta d'escatir la manera de combatre amb més èxit. Per la meva banda, sóc del parer de donar avís als soldats de dinar, i de deliberar entre nosaltres si és avui o demà que s'acorda de passar la muntanya.
-Jo-diu Cleanor,-crec que cal dinar com més de pressa millor, córrer com més de pressa a les armes i marxar contra aquella gent. Plerquè si ens entretenim el dia d'avui, els enemics que ara ens veuen s'envalentiran més, i envalentint-se aquests és probable que n'atreguin més d'altres.
Després de Cleanor, Xenofont diu:
-Jo ho entenc així. Si és necessari de combatre, cal preparar-nos a combatre com més vigorosament: però si no volem sinó passar de la manera més fàcil possible, crec que cal examinar com fer-ho per rebre com menys ferides i per perdre com menys homes millor. La muntanya, pel que podem veure, s'estén a més de seixanta estadis, i no apareixen enlloc enemics que ens observin, excepte en aquest camí. Val doncs molt més provar de sorpendre d'amagat alguna posició desguarnida de la serra, i arrabassar-la guanyant per mà l'enemic, si podíem, que no pas atacar llocs forts i homes ben preparats. Perquè és molt més fàcil d'anar per un puig escarit, sense combatre, que no pas per un terreny pla, havent-hi enemics per tot. De nit, sense combatre, hom veu millor on posa els peus, que no pas de dia combatent. En fi, un camí esgalabrós és més favorable per als peus de qui no combat, que no pas un camí llis per a qui li tusten el cap. No crec doncs impossible una sorpresa, ja que ens és permès de marxar de nit, de manera de no ser vistos, i podem fer un tomb que no donariem lluc de nosaltres. I em sembla, que fingint un atac per aquest cantó, trobarem l'altra part de serra més desguarnida: ja que els enemics restarien ací en major nombre. Però, ¿què vaig jo a ficar-me en astúcies? Sento a dir, Quirísof, que vosaltres els Lacedemonis que pertanyeu a l'estament dels iguals, us exerciten des de petits al lladruny: i que no és vergonyós, sinó honrós de furtar tot allò que no priva la llei. Per furtar amb la major traça possible, i per assajar de fer-ho en secret, és de llei entre vosaltres que si us deixeu agafar robant, sóu fuetejats. Ara és doncs el moment de lluir la teva educació, i d'anar amb compte a no deixar-nos agafar robant la serra, a fi de no rebre una mà de cops.
-Però amb tot-diu Quirísof-jo sento a dir també que els atenesos sóu terribles en això de robar el tresor públic, i que, malgrat del terrible perill que corre el lladre, són els més distingits els que més roben, si tanmateix són els més distingits els que judiqueu dignes de les magistratures. De manera, que és també per a tu el moment de lluir la teva educació.
-Estic disposat-diu Xenofont-en ser que haurem sopat, a anar amb la meva rerassaga a apoderar-nos del puig. Tinc guies: els gimnetes han pres en una emboscada alguns dels lladres que ens seguien. I per ells sé que la muntanya no és pas impracticable, sinó que s'hi pasturen cabres i bous; de manera que, un cop siguem amos d'una part de la muntanya, hi haurà pasos fins per a les atzembles. Espero per altra banda que els enemics no resistiran, quan ens veuran al mateix nivell d'ells, dalt els cims; ja que ara no volen pas davallar contra nosaltres a igual terreny.
Quirísof digué llavors:
-Però ¿per què hi has d'anar tu i deixar la reraguarda? Envia-n'hi d'altres si no es presenten voluntaris.
Tot d'una Aristònim de Metídria s'ofereix amb hoplites; Aristeu de Quios i Nicòmac d'Eta, amb gimnetes. És convingut que, quan seran amos dels cims, encendran tot de focs. Fetes aquestes convencions, dinen. En acabat de dinar, Quirísof mena tot l'exèrcit a deu estadis si fa no fa de l'enemic, per millor simular una escomesa per aquell cantó.
Després de sopar, i vinguda la nit, el destacament parteix, s'apodera del puig, i la resta descansa. Els enemics, veient la muntanya ocupada, es desperten i encenen tot de focs durant la nit. En fer-se de dia, Quirísof, després d'haver sacrificat, mena pel camí, mentre els que s'havien apoderat de la muntanya carreguen per les altures. La majoria dels enemics havien restat al cim de la serra; i una part solament havia avençat a l'encontre dels grecs de dalt; però abans que el gros dels dos exèrcits s'encontrés, les tropes de les altures vénen a les mans, i els grecs vencen i persegueixen. Llavors els peltastes grecs de la plana corren a la carrera contra els que s'havien arrenglerat en batalla, i Quirísof segueix de pressa al pas amb els hoplites. Els enemics romasos al camí, veient vençuts els de dalt, fugen: i en mor un gran nombre. S'agafen molts escuts; els grecs, rompent-los amb els ganivets, els inutilitzen. Pujant a les altures, sacrifiquen, drecen un trofeu, tornen a davallar al pla, i fan cap a viles curulles de tota mena de béns.
CAPÍTOL VII
«EL MAR! EL MAR!»
D'aquestes, marxen cap al país els Tàocs, en cinc jornades, trenta parasangues. Els queviures manquen: perquè els Tàocs habitaven llocs forts, on havien transportat totes llurs provisions. Arribats en un indret on no hi havia ciutat ni cases, però on eren reunits bon nombre d'homes i de dones i de bestiar, Quirísof el fa atacar de seguida. La primera divisió es decandeix i n'avença una altra i després una altra. Perquè no era possible de voltar aquest fort amb tropes compactes, espadat com era per tot. Xenofont havia arribat amb els peltastes i els hoplites de la reraguarda. Llavors Quirísof li diu:
-Véns al punt. Cal pendre la posició; perquè l'exèrcit no té queviures si la posició no és presa.
Llavors deliberen, i preguntant Xenofont què priva d'entrar-hi, diu Quirísof :
-Aquell passatge que veus, és l'únic, i quan algú prova de passar per allí, fan rodolar pedres daltabaix d'aquell penyal que el domina: i qui és atrapat, mira com l'adoben.
I al mateix temps ensenya homes amb les cames i les costelles rompudes.
-¿Si acaben les pedres-diu Xenofont-hi haurà alguna altra cosa, o bé res que privi de passar? Perquè en front no veiem sinó aquells pocs homes, i encara, d'aquests, només dos o tres d'armats. És un espai, com veus, a penes de tres mitjos pletres, el que hem de travessar sota els cops. Un pletre sencer és cobert de grans pins espesos, darrera els quals, els homes que s'hi escudin, ¿què han de sofrir ni de les pedres que tirin ni de les que facin rodolar? Resta doncs mig pletre, si fa no fa, a travesar corrents, quan les pedres hauran cessat.
-Però-diu Quirísof-així que començarem a avençar cap al flotó, les pedres ens plouran damunt.
-Això precisament caldria:-respon Xenofont-perquè acabaran més aviat les pedres. Anem, avencem cap a un indret, des d'on hi hagi menys de tros a córrer per passar, si podem, i des d'on la retirada sigui més fàcil, si volem.
Això dit, Quirísof i Xenofònt avancen amb Cal·límac de Parràsia, capità: perquè ell tenia el comandament dels capitans de la rerassaga aquell dia. Els altres capitans resten a cobert. Llavors parteixen cap a sota els arbres una setantena d'homes, no en colla, sinó un per un, cadascun guardant-se tant com pogués.
Agàsias d'Estimfal i Aristònim de Metídria, que eren també capitans de la rerassaga, i d'altres, s'estan drets fora de l'arbreda; perquè no era segur d'estar-se entre els arbres més d'una companyia. Cal·límac imagina llavors un bon mitjà. Corre dues o tres passes de l'arbre sota el qual era: així que les pedres plouen, es retira llestament. A cada correguda, gasten més de deu carretades de pedres. Agàsias, quan veu Cal·límac el que feia, que tot l'exèrcit se'l mirava, tement que no arribés el primer a la posició, sense cridar a la seva vora ni Aristònim, que li era veí, ni Euríloc de Lusos, els dos amics seus, ni a ningú més, avença ell sol, i els passa davant a tots. Cal·límac, que el veu passar, l'agafa del vorell de l'escut: però al mateix temps Aristònim
