verosímil que Parisatis gosés una acció tan terrible i tan perillosa com matar la dona legítima del Rei, de la qual tenia fills que un dia heretarien la corona, només per la bona cara de Clearc. És evident que Ctèsias inventa tota aquesta tragèdia per honorar la memòria de Clearc. Diu encara, que morts els generals, els cosos dels altres foren estripats pels gossos i pels ocells; però el cos de Clearc, un remolí de vent hi apilotà tot de pols al sobre, cobrint-lo; del damunt ne sortien unes quantes palmeres, i en poc temps va crèixer-hi un bosc meravellós que ombrejava l'indret; de manera que el Rei es penedí vivament d'haver fet morir Clearc, que tan estimat era dels déus.
Parisatis, doncs, per l'odi i la gelosia que des del començament li havia concebut, veient que la seva autoritat sobre el Rei procedia només del respecte i de la veneració filials, i en canvi la de Statira era segura i forta, com a fundada sobre l'amor i la confiança, es posà a insidiar, convençuda que s'hi ho jugava tot.
Tenia al seu servei una dona fiada, de moltíssima influència sobre ella, que es deia Gigis, la qual escriu Dinó que va ajudar-la en l'emmetzinament; però Ctèsias afirma que només Gigis estigué en el secret, i que fou contra la seva voluntat. Quant al qui donà les metzines, Ctèsias l'anomena Belitaras, i Dinó, Melantas. Les dues reines s'havien reconciliat de les sospites i enemistats d'abans, i es visitaven i menjaven a la mateixa taula; però tenien por i es guardaven, i no menjaven sinó de les mateixes viandes i dels mateixos plats. Hi ha a Pèrsia un ocellet, que no té excrements, sinó que és tot ple de greix per dins: de manera que la gent creu que viu de vent i de rosada: en diuen
El Rei no desitjava pas menys tenir en les seves mans les tropes gregues que havien desitjat vèncer Cirus mateix i conservar la corona; però no pogué sortir-se'n. Després d'haver perdut Cirus, que els tenia a sou, i els altres generals, els grecs es salvaren poc menys que de dins el palau d'Artaxerxes, demostrant per experiència, que tota la grandesa de Pèrsia i del Rei consistia en molt d'or i luxe i dones, i la resta no era més que fum i fanfarroneria. Així tota Grècia agafà seguretat, i començà a tenir els bàrbars en un gran menyspreu; sobretot els lacedemonis sentiren que si ara no alliberaven de la servitud persa els grecs habitants d'Asia i no posaven fi als vituperis que sofrien, seria una vergonya. Ja havien portat la guerra a Àsia, de primer amb Timbró, després amb Deríl·lides; però no havent fet res que valgui la pena de parlar-ne, donaren la direcció de la guerra al Rei Agesilau. El qual passant a Àsia amb vaixells, es posà de seguida a l'obra i adquirí una gran nomenada: vencé Tissafernes en batalla campal, i aixecà contra ell les ciutats.
Després d'aquests fets, Artaxerxes imaginà una nova manera de dur la guerra contra els espartans; envià a Grècia Timòcrates Rodi, portant sumes considerables d'or, amb orde de distribuir-les i corrompre els que tenien més crédit a les ciutats, i promoure una guerra de tota Grècia contra Lacedemònia. Timòcrates va fer-ho així; les ciutats mes poderoses formaren una lliga i tot el Peloponès trontollà. Els magistrats d'Esparta cridaren Agesilau d'Àsia: en partir, conten que digué als seus amics que el Rei el llançava d'Àsia amb trenta-mil arquers: perquè la moneda persa porta un arquer gravat.
Desbancà així mateix els lacedemonis del domini del mar, servint-se de Conó, general dels atenesos, que s'ajuntà amb Farnabazos; perquè després de la batalla naval d'Egos- Pòtamos, Conó s'havia quedat a Xipre, més que per amor de la seva seguretat, per esperar un canvi en la situació de Grècia, com qui espera un canvi de vent per fer-se a la mar. Veient que els seus projectes demanaven un gran poder i el poder del Rei un home capaç de dirigir-lo, enviá al Rei una carta sobre el que tenia pensat; i encarrega sobretot al qui la portava, que la presentés per conducte de Zenó cretés o de Polícrit de Mendes; dels quals Zenó era el seu ballarí, i Polícrit el seu metge; i si no hi eren, per conducte del metge Ctèsias. I es diu que Ctèsias, en tenir la carta a les seves mans, afegí al que havia escrit Canó, que li enviés Ctèsias, com a home molt útil en les qüestions de marina. Però Ctèsias diu que el Rei li confià aquesta missió pel seu propi impuls.
Però després que Artaxerxes per entremig de Farnabazos i de Conó va haver guanyat la batalla naval de Cnido, i desposseït els lacedemonis del domini del mar, atragué tot Grècia al seu partit, talment que donà als grecs aquella pau cèlebre de la qual dictà les condicions i que porta el nom de pau d'Antàlcidas. Antàlcidas era un espartiata, fill de Leont; es prenia tan a cor els interessos del Rei, que li féu cedir pels lacedemonis totes les ciutats gregues d'Àsia, i les illes adjacents a la costa d'Àsia, perquè se'n gaudís i els fes pagar tribut a voluntat seva. Tal va ser la pau conclosa entre els grecs, si es pot anomenar pau un oprobi i una traïció de tot Grècia, tan ignominiosa que cap guerra del món ha tingut una fi tan infame per als vençuts.
Per això Artaxerxes, que sempre havia detestat els espartiates, i els tenia, segons escriu Dinó, pels més imprudents de tots els homes, donà a Antàlcidas, quan anà a Pèrsia, proves d'una estimació singular. Un dia, estant a taula, prengué una corona de flors, la submergí dins una esència de gran preu, i l'envià a Antàlcidas, favor que meravellà a tothom. La veritat és que era l'home que calia per viure en les delícies de Pèrsia, i per pendre aquella corona, ell que en un ball havia estrafet davant dels perses Leònidas i Cal·licràtidas. Sembla que en aquella ocasió algú digué a Agesilau:
-Pobra Grècia, on els lacedemonis meditzen.
-Digues més aviat-replicà Agesilau-que els medes laconitzen.
La subtilesa d'aquesta resposta no esborrà la vergonya de l'acció; perquè al cap de poc temps els lacedemonis, a la desfeta de Leuctres, perderen l'hegemonia, com abans havien perdut la glòria en una pau com aquella.
Mentre Esparta ocupà el primer lloc, Artaxerxes donà a Antàlcidas el nom d'hoste i amic; però quan vençuts a Leuctres i reduits a una extrema feblesa, necessitaren diners i enviaren Agesilau a Egipte, i Antàlcidas acudí a ell en demanda d'ajuda per als lacedemonis, Artaxerxes va fer-ne tan poc cas, el va tractar amb tants pocs miraments, traient-se'l per dir-ho així de davant, que Antàlcidas se'n tornà a la seva pàtria, on esdevingut la riota dels seus enemics, i temerós dels èfors, es deixà morir de fam.
Ismènias Tebà i Pelòpidas, que ja havía guanyat la batalla de Leuctres, anaren també a la cort del Rei. Pelòpidas no va fer-hi res de vergonyós; però Ismènias, en manar-se-li que fes la reverència al Rei, deixà caure el seu anell als seus peus, i ajupint-se tot d'una, el collí i aparegué en la positura d'un home que adora.
Timàgoras atenès envià un dia al Rei, per entremig del secretari Beluris, un avís secret. Artaxerxes en agraïment li donà deu mil darics; i com estant malalt tingués necessitat de llet de vaca, li regalà vuitanta vaques, que el seguiren per tot, i de les quals prenia la llet: a més a més envià un llit amb els seus matalassos i els criats per a fer-li, dient que els grecs no hi entenien, i, en fi, esclaus per portar la seva llitera fins al mar, a causa del seu estat de decandiment. Mentre va ser a la cort, li féu servir una taula magnífica; tant, que un dia Ostanes, germà del Rei, li digué:
-Timàgoras, recorda't d'aquesta taula; perquè no deu ser pas per poc que te la guarneixen tan
