pública, portant una cortisana nua a coll-i-bè. A un altre que a més a més d'haver desertat bravejava falsament d'haver mort dos enemics, li va fer foradar la llengua amb tres cops d'alena. Convençut que era ell mateix, qui havia mort Cirus, i volent que tothom ho pensés i ho digués així, envià presents a Mitrídates, que l'havia ferit el primer, i manà als qui li'ls portaven, de dir- li:
-El Rei t'honora amb aquests presents, perquè havent trobat la gualdrapa del cavall de Cirus, la hi has portada.
El carià que havia fet caure Cirus tallant-li el garró, havent demanat un present, Artaxerxes féu dir als qui li'l portaren:
-El Rei et fa aquest do, perquè has estat el segon d'anunciar-li la bona nova: perquè Artasiras ha estat el primer, i tu el segon que li heu fet saber la fi de Cirus.
Mitrídates es retirà en silenci, baldament afligit; però el desgraciat carià es deixà endur per la seva bajaneria a una passió molt comú als homes. Corromput sens dubte per la seva fortuna present, i persuadit que podia aspirar de seguida a coses superiors al seu estat, no volgué rebre els presents com una recompensa de la bona notícia, ans començà a enfellonir-se, innovant els déus per testimonis i escridassant-se, que ningú més que ell havia mort Cirus, i que li'n prenien injustament la glòria. El Rei en saber-ho s'irrità una cosa de no dir, i manà que li tallessin el cap; però la reina mare, que era present:
-No castiguis així aquest miserable carià, oh Rei;-digué-deixa'm fer a mi, que rebrà la digna paga d'haver parlat tan temeràriament.
I permetent-li-ho el Rei, Parisatis féu agafar l'home pels botxins i manà que el turmentessin durant deu dies, després que li arrenquessin els ulls i li aboquessin bronze fos dins les orelles, fins que morís.
Poc temps després, Mitrídates finà miserablement per la mateixa imprudència. Convidat a un sopar, al qual assistiren els eunucs del Rei i els de la seva mare, hi anà guarnit amb la roba i l'or de què el Rei li havia fet present. Quan van arribar a l'hora de beure, el més considerable dels eunucs de Parisatis li diu:
-Quína roba més bella t'ha donat el Rei, oh Mitrídates; quins collarets! quins braçalets! quina cimitarra tan rica! Tothom te mira, tothom et té per feliç, gràcies a ell.
Mitrídates, que ja estava embriac:
-I què és això,-digué-oh Sparamizes? Aquell dia jo me'n vaig merèixer de més grans i de més belles, als ulls del Rei.
I Sparamizes, somrient:
-No et duc enveja, oh Mitrídates;-replicà-però ja que en el vi hi ha la veritat, com diuen els grecs, ¿una feta tan brillant o tan gran és, amic meu, d'haver trobat la gualdrapa d'un cavall i haver-la portat al Rei?
L'eunuc, tot i parlar així, no ignorava la veritat, però volia que s'obrís davant dels presents, i provocava la lleugeresa d'un home que amb el vi s'havia tornat xerraire i havia perdut tot domini. Respongué, doncs, sense contenir-se:
-Vosaltres parleu tant com volgueu de gualdrapes i de falòrnies; jo el que us dic de cert, és que Cirus ha estat occit per aquesta mà. Perquè jo no vaig donar un cop en fals, com Artagerses, sinó que li vaig errar de ben poc l'ull, que el vaig encertar en el pols, i li'l vaig travessar, i el vaig tombar en terra i va morir de la ferida.
Els altres, veient ja la ruïna i la mort de Mitrídates, abaixaren els ulls a terra; però el que donava el festí:
-Amic meu, Mitrídates-exclamà-beguem i mengem, ara com ara, adorant la fortuna del Rei, i deixem-nos de paraules més altes del què ens correspon.
En aixecar-se de taula, l'eunuc reporta a Parisatis les paraules de Mitrídates, i ella n'informa el Rei; i el Rei s'indignà de veure's desmentit, i despullat de la part més bella i més dolça de la victòria; perquè volia que bàrbars i grecs fossin tots igualment persuadits que en els atacs i en el fort de l'encontre, ell i el germà s'havien ferit mútuament, però ell havia mort Cirus. Condemnà, doncs, Mitrídates al suplici de les pasteres. El qual suplici és d'aquesta manera. S'agafen dues pasteres de la mateixa grandària, que ajusten l'una amb l'altra: en l'una, el condemnat és ajagut d'esquena; llavors tapen amb l'altra i l'ajusten ben bé, de manera que només tregui fora el cap, les mans i els peus, quedant la resta del cos tancada. Donen de menjar a l'home, i si no en vol, l'hi obliguen punxant-li els ulls. Quant ha menjat, li fan beure mel amerada amb llet, abocant-la-hi dins la boca, i li n'escampen també per la cara. Llavors el giren sempre amb els ulls de la banda del sol, de manera que té la cara tota coberta d'un vol de mosques. Fent dins la pastera totes les necessitats que l'home que beu i menja ha de fer, la podridura i la fermentació d'aquests excrements engendren cucs que se li fiquen al cos fins a les entranyes. Quan ja veuen que l'home és mort, aixequen la pastera de sobre, i troben la carn menjada, i eixams d'aquests cucs arrapats a les entranyes que encara roseguen.
Restava a Parisatis un sol objecte a aconseguir: Masabates, l'eunuc del Rei que havia tallat el cap i la mà de Cirus. Però com Masabates no donava per on agafar-lo, ella li armà aquest parany. Parisatis era dona de gran enginy, i habilíssima a jugar als daus; per això abans de la guerra hi jugava sovint amb el Rei; i després de la guerra, i reconciliada amb ell, no defugia aquestes relacions d'amistat, sinó que jugaven junts i passava el temps amb ell, fins a saber els secrets dels seus amors i ajudar-lo a fruir-ne. Sobretot amb prou feines el deixava veure a Statira, perquè a part que la odiava entre totes les persones del món, volia tenir la màxima autoritat sobre el Rei. Un dia, doncs, que Artaxerxes, no tenint res a fer, estava amb delit de distreure's, li proposà de jugar deu mil darics: es deixa guanyar expresament, i paga l'or. Fingint-se picada i amb ganes de fer la revenja, l'invita a tornar-hi, jugant-s'hi un eunuc. El Rei acepta; fan un pacte, que cadascú exceptuarà els cinc eunucs més fidels; que el que guanyi tindrà dret d'escollir-ne un d'entre els altres, i el que perdi haurà de donar-lo. Juguen amb aquesta condició. Apassionada en la cosa, i posant en el joc tota la seva habilitat, per altra banda caient-li bé els daus, la reina guanya la partida i escolleix Masabates: el qual no era dels exceptuats. Abans que el Rei tingui cap sospita del seu propòsit, el fa a mans dels botxins, i els ordena que el pelin viu, i després que clavin el cos entravessat en tres creus, amb la pell estesa de banda.
Fet això, el Rei se'n va afligir molt, i li manifestà la seva indignació; però ella s'ho va pendre en burla, i digué, amb una rialla:
-Ja ets ben feliç d'indignar-te per un pobre eunuc vell; jo he perdut mil darics als daus, i callo i prenc paciència.
El Rei es penedí d'haver-se deixat enganyar d'aquesta manera, però ho dugué amb calma. Ara, Statira, que en totes les altres coses li era obertament contrària, no s'estava de dir, que era molt mal fet de fer morir tan cruelment i tan iníquament, per amor de Cirus, els eunucs de més confiança del Rei.
Quan Tissafernes va haver enganyat Clearc i els altres generals, faltant a la fe jurada, i els va haver fet agafar i conduir al Rei lligats de peus i mans, Ctèsias diu que Clearc li demanà que li procurés una pinta; que havent-la obtinguda, trobà tant de gust a pentinar-se, que li donà el seu anell, a fi que, si mai anava a Lacedemònia, li servís de penyora d'amistat envers els seus parents i amics: i a la pedra, hi havia gravada una dansa de Cariàtides. Ctèsias diu també, que els altres soldats que eren presoners amb ell li prenien la major part dels queviures que li enviaven, deixant-ne a Clearc només una mica; i que ell va posar-hi remei, procurant que n'enviessin més gran quantitat, i que els altres soldats fossin servits de banda; la qual cosa la feia, diu, a gratcient i per consell de la mateixa Parisatis; i que, com hi havia cada dia, amb les provisions, un pernil, Clearc li insinuà que no havia de fer sinó amagar-hi dins un punyalet i enviar-li, a fi que la seva vida no estigués a discreció de la crueltat del Rei; però ell, temerós, no va voler. Afegeix, que el Rei prometé i jurà a la seva mare, que li ho pregava afectuosament, de no fer morir Clearc; però després, a persuasió de Statira, els féu matar tots, llevat de Menó; i que, des d'aleshores, Parisatis començà a posar paranys a Statira, i a preparar-li la metzina. Però Ctèsias al·lega una raó absurda; perquè no és
