»Si cal també pensar una mica en aquest país com a cosa teva, ¿com et penses tu que patirà menys de mals: si aquests soldats, després d'haver rebut el que reclamen, es retiren deixant-hi la pau; o si s'hi queden com en país enemic i tu has de provar de combatre'ls amb un altre exèrcit superior en nombre, i que necessitarà vitualles? I respecte als diners, ¿què et penses que et costarà més: pagar a aquests el que els deus, o continuar devent-els-ho, havent-ne de llogar d'altres de més nombrosos?
»Però Heraclides, pel que m'ha declarat, troba que són massa diners. Sí, però t'és molt més fàcil avui llevar aquests diners i pagar-los, que no pas abans de venir nosaltres a tu, la dezena part. Perquè no és el nombre que determina el molt i el poc, sinó els medis de qui paga i de qui rep; i ara la teva renda anual supera tot el fons que abans posseïes.
»Quan a mi, Seutes, t'he enraonat d'aquestes coses com a amic que et sóc, a fi que et mostris digne dels béns que els déus t'han donat, i també per no caure en descrèdit vora l'exèrcit. Perquè, sàpigues-ho bé, si jo volia en aquest moment fer mal a un enemic, no podria amb aquests soldats, i si volia tornar-te a ajudar a tu, tampoc no en seria capaç: tal és la disposició de l'exèrcit envers mi. Amb tot, et prenc per testimoni a tu i als déus que ho saben tot, que no he rebut de tu res per haver-te dut els soldats, i que no tan sols no he demanat mai per mi el que era d'ells, sinó que ni he reclamat el que m'havies promès. Et juro encara, que no acceptaria el que tu em donaries, si els soldats no havien de rebre al mateix temps el que se'ls deu. Seria una vergonya de fer reeixir els meus negocis i de mirar amb indiferència els d'ells, quan van malament, sobretot essent-ne jo honorat. Que Heraclides pensi que tot són futeses, i que cal fer diners com sigui; però jo, Seutes, crec que per a un home i sobretot per a un príncep no hi ha riquesa més bella i més esplèndida que la virtut, la justícia i la generositat: qui les posseeix és ric d'amics i ric d'altres que desitgen ser-ne. Si prospera, té qui s'alegra amb ell; si ensopega en alguna cosa, no manca qui l'ajudi. Si pels meus actes no t'has convençut que jo t'era amic de l'ànima, si per les meves paraules no has pogut conèixer-ho, fixa't almenys en els discursos dels soldats. Tu hi eres, tu has sentit què deien els que volien blasmar-me. M'acusaven als lacedemonis d'estar més per tu que pels lacedemonis; em retreien de preocupar-me més dels teus interessos que dels d'ells; deien que jo havia rebut presents de tu. ¿Aquests presents, et sembla que m'haurien acusat d'haver-los rebut, si haguessin vist en mi una mala disposició envers tu, o més aviat perquè van observar en mi un gran zel per tu? Tots els homes creuen, jo penso, que qui rep presents d'algú ha de posar-li afecte. Tu, al contrari, abans que jo t'hagués prestat cap servei, em feies un acolliment graciós, amb els ulls, i amb la veu, i amb presents d'hospitalitat, i no et cansaves de fer-me promeses. Ara que has aconseguit el que volies, i que has esdevingut tan gran com jo t'he pogut fer, ¿tens cor per veure'm deshonrat entre els soldats, i no donar-se-te'n res? Amb tot, confio que el temps, serà el teu mestre i que et decidirà de pagar-los; que no podràs sofrir de veure't acusat pels que t'han servit a la bestreta. Et demano que, en pagar-los, procuris de fer-me veure als soldats tal com jo era quan me vas pendre al teu servei.»
En sentir aquestes paraules, Seutes maleí el culpable que el sou no hagués estat pagat feia temps; i tothom sospità que era Heraclides:
-Perquè jo-afegí-no he tingut mai intenció d'estafar la paga: pagaré.
Llavors Xenofont respongué:
-Ja que t'avéns a pagar, ara et prego que ho facis per mediació meva, i que no permetis que per amor de tu jo ara estigui amb l'exèrcit en condicions diferents de quan vam venir.
Seutes digué:
-La consideració dels soldats no la perdràs per amor de mi; i si et quedes vora meu amb mil hoplites que siguin, et donaré les places i tot allò altre que t'he promès.
Xenofont replicà:
-Això ja no és possible: dóna'ns comiat.
-Amb tot-digué Seutes-sé que és més segur de quedar-se amb mi que d'anar- se'n.
Xenofont respongué:
-Elogio la teva sol·licitud: però no puc quedar-me. Perquè on tindré consideració, estigues convençut que serà en bé teu.
Llavors Seutes digué:
-De diners no en tinc, més ben dit ne tinc pocs, i te'ls dono, un talent; i a més a més, sis cents bous, cosa de quatre mil xais i cent vint esclaus:. Pren-ho, amb els ostatges dels que us han atacat, i ves- te'n.
Xenofont es posa a riure:
-¿I si tot això no arriba per a la paga, per a qui diré que és aquest talent? Ja que hi ha perill per a mi, ¿no val més que, estant per anar-me'n, em guardi dels cops de pedra? Ja has sentit les amenaces.
I resta allí tot aquell dia.
L'endemà, Seutes consigna als emissaris el que havia promès, i envia gent per conduir el bestiar. Els soldats ja deien que si Xenofont se n'havia anat a trobar Seutes per quedar-se amb ell i obtenir el que li havia promès. En veure'l, se n'alegren i li corren a l'encontre. Per la seva banda Xenofont, així que veu Carminos i Polínic:
-Vet aquí-diu-el que gràcies a vosaltres s'ha salvat per a l'exèrcit; Jo us ho remeto: veneu- ho, i distribuïu-ne el producte als soldats.
Ells reben els efectes, estableixen oficials venedors i fan la venda: però tot van ser queixes. Xenofont no hi va intervenir, ans feia ostensiblement els seus preparatius per tornar a la pàtria: perquè a Atenes encara no s'havia votat contra ell el decret d'exili. Llavors els principals del campament vénen a ell per a pregar-lo que no partís abans d'haver tret l'exèrcit d'allí i d'haver-lo remès a Tibró.
CAPÍTOL VIII
ELS GRECS ARRIBEN A PÈRGAM. XENOFONT DEIXA L'EXÈRCIT
D'allí s'embarquen i passen a Làmpsac. Davant de Xenofont es presenta Euclides, endeví de Fliunte, fill de Cleàgoras, que ha pintat els frescos del Liceu. Felicita Xenofont d'haver-se salvat, i li pregunta quant d'or té. Xenofont li jura que no en tindria ni per pagar-se el retorn a la pàtria, si no es vengués el cavall i el que portava a sobre. Euclides no el vol creure. Però quan després els lampsaquesos envien presents d'hospitalitat a Xenofont, i ell sacrifica a Apol·ló posant-se al costat seu Euclides: en veure Euclides les entranyes, diu que ara si que creu que no ha fet fortuna.
-Però veig-afegeix-que encara que te n'hagués de venir, sortiria algun entrebanc, si no d'altra banda, de tu mateix.
Xenofont hi convé; Euclides continua:
-L'obstacle ve de Zeus Miliqui (1).
Després li pregunta si no ha sacrificat mai:
-Com a la pàtria-diu-jo tenia costum de sacrificar per vosaltres, i oferir holocaustos.
Xenofont respon que d'ençà que és, fora del seu país no ha sacrificat mai a aquell déu. Euclides li aconsella, doncs, de sacrificar-hi com tenia costum, i afegeix que això seria pel seu més gran bé.
L'endemà Xenofont se'n va a Ofrínion, sacrifica, i crema porcs sencers segons el rite pairal: les entranyes són favorables.
Aquell mateix dia arriben Bió i Nausiclides amb diners per a l'exèrcit; lliguen hospitalitat amb Xenofont; i com s'havia desfet del seu cavall a Làmpsac per cinquanta darics, sospitant que se l'havia venut per necessitat, ja que havien sentit dir que s'estimava molt aquest cavall, el rescaten i li'l tornen, sense voler acceptar-ne el preu.
D'allí, travessen la Tròada; passen l'Ida i arriben de primer a Antandros: després, marxant al llarg de la costa de Lídia, a la plana de Tebes. D'alli, per Adramítion i Citònion vora d'Atarneu, entren al pla del Caïc i ocupen Pèrgam de Mísia.
