CAPÍTOL VII
ELS GRECS PARTEIXEN DESPRÉS D'HAVER REBUT LA SOLDADA
Des d'aleshores, Seutes va a acampar-se més endavant; els grecs s'acantonen en els poblets d'on, un cop ben aprovisionats havien de baixar cap al mar. Aquests poblets havien estat donats per Seutes a Medòsades. Veient, doncs Medòsades que els grecs consumien tot el que hi havia d'ell als poblets, li recava. Pren amb ell l'home més considerable entre els odrises que havien baixat de la muntanya, i una trentena de cavalls, va i crida Xenofont que surti del campament grec. Xenofont, prenent amb ell uns quants capitans i altres homes de confiança, s'acosta a Medòsades. Llavors aquest diu:
-Feu mal fet, Xenofont, de barrejar els nostres pobles. Us intimem, doncs, jo de part de Seutes, i aquest home de part de Mèdoc, rei del país de dalt, que buideu aquest territori; si no, no us ho comportarem: i si malmeteu la nostra terra, us rebutjarem com a enemics.
Xenofont, havent sentit aquestes paraules, diu:
-Mentre parlis d'aquesta manera, és difícil respondre; amb tot ho faré, per aquest jovenet, a fi que sàpiga qui sou vosaltres i qui som nosaltres. Nosaltres-diu-abans de fer-nos amics vostres, travessàvem aquest país com volíem: si ens abellia rampinyàvem, incendiàvem, i tu mateix, quan ens vingueres d'embaixador, feres nit entre nosaltres al ras sense por d'enemics. Vosaltres no hi veníeu en aquest país, o si mai hi entràveu, hi acampàveu com en país de més forts, amd els cavalls embridats. Ara que sou amics nostres, i que gràcies a nosaltres i a l'ajuda dels déus domineu aquest país, ara ens traieu d'aquest país, el qual heu rebut de nosaltres que l'hem conquerit per la força. Perquè tu mateix bé saps, que els enemics no són capaços de treure'ns-en. I no és pas que creguis just d'acomiadar-nos amb presents i beneficis pels beneficis que de nosaltres has rebut; sinó que quan partim no permets, en quant depèn de tu, ni que ens acantonem. Parlant així, ni t'enrojoles davant dels déus, ni davant d'aquest home que ara et veu ric, tu que abans de ser amic nostre vivies del lladruny, com tu mateix has confessat. Però, per què em dius, això?-afegeix.-No sóc jo, ja, que mano aquí, sinó els lacedemonís, als quals vosaltres heu lliurat l'exèrcit perquè se l'enduguessin sense ni tan sols consultar-me, oh gent admirabilíssima; com que els he indignat duent-vos l'exèrcit, temíeu que no me'ls congraciés tornant-los-el, ara.
Quan l'odrisa sentí aquestes coses:
-Jo-diu,-oh Medòsades, voldria estar colgat sota terra, de vergonya que em fa sentir aquest discurs. Si ho hagués sabut, no t'hauria acompanyat: me'n vaig. El rei Mèdoc no m'aplaudiria, si jo tragués fora els vostres benefactors.
Dit això, salta a cavall i parteix al galop, i amb ell els altres genets, llevat de quatre o cinc.
Medòsades, afligit de veure el seu territori devastat, prega a Xenofont de cridar els dos lacedemonis. Xenofont pren amb ell els homes més capaços, se'n va a trobar Carminos i Polínic, i els diu que Medòsades els envia a cercar per dir-los com a ell, de retirar-se del país.
-Jo penso-diu-que obtindreu per a l'exèrcit la paga deguda, si dieu que l'exèrcit us ha demanat que treballéssiu amb ell per haver-la, de grat o per força, de Seutes; que obtingut això, consent a seguir-vos de bona gana; que la seva pretensió us sembla justa: i que us heu compromès, a no fer-lo partir fins que s'haurà fet aquesta justícia als soldats.
Els lacedemonis, en haver sentit aquestes raons, prometen de fer-les valer i d'afegir-n'hi d'altres, les més eficaces que puguin. Després d'això, parteixen, seguits de tothom que convenia que hi fos. Quan han arribat, Carminos pren la paraula:
-Si tens res a dir-nos, Medòsades, digues-ho; si no, nosaltres sí que tenim.
Medòsades, en un to tot sumís:
-Jo per mi dic-respon-i Seutes també, que us preguem de no malmenar aquells que han esdevingut amics nostres; tot el que els feu de mal a ells, ens ho fareu a nosaltres: perquè són nostres sotmesos.
-Doncs bé-diuen els lacedemonis-nosaltres ens allunyarem quan hauran rebut la paga aquells que us han, ajudat en aquesta empresa; si no, començarem des d'ara a prestar-los ajuda, i castigarem els homes que els han fet tort, contra la fe dels juraments. Si sou d'aqueixos, començarem per vosaltres a pendre'ns justícia.
Xenofont afegeix:
-¿Voleu, Medòsades, ja que dieu que la gent del país on som són vostres sotmesos, fer-los votar la qüestió de saber si sou vosaltres o som nosaltres que hem de sortir del país?
Medòsades diu que no; però aconsella abans que tot als dos lacedemonis o d'anar a trobar Seutes sobre la qüestió de la paga, i creure que Seutes ne restaria convençut; o almenys enviar amb ell Xenofont, prometent de cooperar. En tant, suplica de no cremar els pobles.
Envien, doncs, Xenofont, i amb ell els qui semblaven més adaptats a l'afer. I ell, arribat a presència de Seutes, diu:
-Poc per demanarte res, oh Seutes, sóc ací, sinó per demostrar-te, si puc, que no has tingut raó d'enutjar-te contra mi, quan et reclamava vivament, en nom dels soldats, el que tu els vas prometre. Jo creia que no t'interessava menys a tu de donar-ho, que a ells de rebre-ho. Primerament, sé que després dels déus, ells t'han posat en evidència, fent-te rei d'un gran país i d'un poble nombrós: de manera que no pot passar d'amagat res del que facis, ni bo ni dolent. Essent tu qui ets, em sembla molt important que evitis la opinió d'haver despedit sense recompensa uns homes que t'han servit bé, molt important, que obtinguis els elogis de sis mil homes, i més important encara, que no quedis com un mentider en res del que has dit. Jo veig, en efeçte, que la paraula esgarriadissa de la gent sense fe, és vana, sense força i sense valor; en canvi la paraula dels que són coneguts com a professionals de la veritat, si una cosa pretenen, no els ajuda pas menys a obtenir-la que la violència dels altres. Si volen fer tornar algú a la raó, observo que llurs amenaces no són pas menys convincents que els càstigs precipitats dels altres; i quan aquests homes permeten alguna cosa, no compleixen pas pitjor que d'altres que ho donen tot d'una.
»Recorda ara què ens vas donar a la bestreta, en pendre'ns per aliats: bé saps que no res. Creguts que era veritat el que deies, te'n vas endur tants d'homes a combatre al teu servei i a sotmetre't un imperi que val, no trenta talents, la suma que aquests ara com ara calculen que se'ls deu, sinó infinitament més. Doncs bé, aquesta confiança que se t'ha tingut, i que t'ha valgut un reialme, ara te la vens per aquesta suma. Anem, recorda quina importància donaves aleshores a la conquista d'això que ara tens sotmès! Jo sé bé que més t'hauries estimat realitzar el que ara ja és fet, que no pas adquirir una suma molt més considerable. Doncs em sembla que seria per a tu un dany i una vergonya pitjor que no pas no haver-ho adquirit aleshores, com seria més dur esdevenir pobre després d'haver estat ric, que no pas no haver estat ric des del començ; com és més dolorós haver-se de mostrar un simple particular després d'haver estat rei, que no pas no haver regnat mai.
»Tu saps que aquests homes esdevinguts súbdits teus, s'han avingut a ser governats per tu no pas per la teva bona cara, sinó per la força; i que provarien de ser lliures un altre cop, si alguna por no els retingués.
»I ara, ¿com et sembla a tu que aquests homes et temerien més i se't posarien més en raó: si veien els soldats en humor de quedar-se ara vora teu, si tu els ho manaves, o de tornar de seguida, si calia, després d'altres, pel molt de bé que han sentit dir a aquests de tu, disposats a acudir quan volguessis; o bé si presumien que els altres no vindrien a tu, per la desconfiança nascuda del que ha passat, i que els soldats mateixos estan ja més ben disposats envers ells que no pas envers tu?
»Per altra banda, no t'han pas cedit perquè en fossin inferiors en nombre, sinó per manca de caps. Així ara hi ha el perill que no prenguin per capitostos alguns dels que ara es creuen agraviats per tu, o bé els lacedemonis, que són més poderosos encara: sobretot si els soldats prometen de servir amb més delit a qui els ajudi a arrencar-te la paga; i si els lacedemonis, per necessitat que tenen d'un exèrcit, consenten en tot això.
»Que els tracis avui sotmesos a tu, de molt més bona gana anirien contra tu que no pas amb tu, no és pas dubtós: perquè si tu ets vencedor, els espera la servitud; vençut, la llibertat.
