a reposar.
Cap a mitja nit, Seutes compareix amb la cavalleria acuirassada i els peltastes en armes. Quan ha donat els guies, els hoplites obren la marxa, els peltastes segueixen, la cavalleria forma la reraguarda. En ser de dia, Seutes cavalca cap al davant de la columna, i lloa el costum grec.
-Sovint-diu-de nits m'ha passat, marxant amb un petit exèrcit, que m'he separat dels peons amb la cavalleria. Ara, a punta de dia, ens retrobem com cal, tots junts: Però vosaltres espereu-me aquí i descanseu; jo tornaré en haver reconegut el país.
Dient això, es llença per un camí a través de la muntanya. Arribat en un indret ple de neu, examina si hi havia petjades d'homes anant cap endavant o venint cap a ell. Veient que el camí no és fressat, torna enrera tot d'una i diu:
-Tot anirà bé, companys, si Déu vol. Caurem sobre la nostra gent de sorpresa. Jo vaig a posar-me al cap de la cavalleria, a fi que si veiem algú, no fugi i adverteixi els enemics. Vosaltres, seguireu: si us endarreriu, seguiu les petjades dels cavalls. En havent passat les muntanyes, arribareu a poblets nombrosos i rics.
Al migdia ja eren als cims, i veient baix els poblets, Seutes ve al galop cap als hoplites i els diu:
-Ara faré davallar corrents la cavalleria a la plana, i els peltastes cap als poblets. Vosaltres seguiu tan de pressa com pogueu, a fi de sostenir si hi ha resistència.
En sentir aquests mots, Xenofont desmunta de cavall. Seutes demana:
-Per què desmuntes quan és hora de cuitar?
-Jo sé,-respon Xenofont-que no em necessites pas a mi sol: els hoplites correran més de pressa i més a pler, si jo els condueixo a peu, com van ells.
Sobre això, Seutes s'allunya, i amb ell Timasió seguit d'una quarantena de cavalls grecs. Xenofont per la seva banda ordena als soldats lleugers fins a trenta anys que surtin de les companyies i amb ells es llança a pas de càrrega. Cleanor duu els altres grecs. En ser als poblets, Seutes amb una trentena de cavalls els corre a l'encontre i diu:
-Ha passat, Xenofont, el que deies. Aquesta gent és nostra: però els cavallers m'han plantat i se m'han posat tots sols a perseguir per ci per llà. Tinc por que els enemics no tornin a ajuntar-se en alguna banda i no els facin mal. I després, cal que alguns de nosaltres es quedin als poblets, perquè són plens d'habitants.
-Doncs jo-diu Xenofont-amb la gent que tinc, ocuparé les altures. Tu mana a Cleanor que s'estengui en falanx per la plana al llarg dels caserius.
Fet això, recullen ben bé mil esclaus, dos mil bous i deu mil caps de bestiar menut: i fan nit al ras, allí mateix.
(1) Es a dir, fet de tres quènics de farina, o siguin uns tres litres i mig.
CAPÍTOL IV
EL FRED. SUBMISSIÓ DELS ODRISES
L'endemà Seutes incendia damunt davall els poblets sense deixar-hi ni una casa, a fi d'inspirar als altres el terror del que els toca patir, si no es sotmeten. En acabat parteix, i envia Heraclides a Perint amb el botí a fer-ne diners per a la paga dels soldats; ell mateix, amb els grecs, estableix el campament en el pla dels tins, els quals ho abandonen tot i fugen cap a la muntanya.
Hi havia tanta de neu i feia tant de fred que l'aigua que portaven per dinar es glaçava, fins el vi dins les gerres. A molts de grecs se'ls gelaven el nas i les orelles. Llavors van veure ben clar per quin motiu els tracis porten pell de guineu sobre el cap i sobre les orelles, i túniques que no sols els emboliquen el pit, sinó també les cuixes, i per què a cavall, porten unes capes fins als peus, i no clàmides.
Seutes amolla uns quants presoners, els envia a la muntanya i diu que si els habitants no davallen a llurs estatges i es sotmeten, incendiarà els caserius i el blat, i moriran de fam. Llavors les dones, les criatures i els vells davallen: però els joves s'acampen en els caserius al peu de la serra. Seutes, en assabentar-se'n, dóna orde a Xenofont de pendre els hoplites més joves i de seguir-lo. S'aixequen durant la nit, i a punta de dia ja són als llogarrets. La majoria dels habitants fuig: perquè la muntanya era prop; però tots els que agafen, Seutes els fa morir sense pietat a cops de fletxa.
Hi havia a l'exèrcit un tal Epístenes d'Olint, pederasta, el qual veient un jovenet bonic, a penes púber, ja armat de pelta i condemnat a mort, corre a Xenofont i el conjura d'intercedir per aquella criatura avinent. Xenofont va a trobar Seutes i el suplica de no fer matar aquell minyó, explicant-li al mateix temps els gustos d'Epístenes, que en formar en altre temps la companyia no havia mirat res més sinó que els soldats fossin bells; a part d'això, era un home valent. Seutes li pregunta :
-¿Consentiries per ventura, Epístenes, a morir en el seu lloc?
I l'altre, estenent el coll:
-Fereix-diu-si ho mana aquest minyó i si ha de saber-li grat.
Seutes pregunta al minyó si vol que colpeixi l'altre en comptes d'ell. El minyó no ho permet, i el suplica de no matar ni a l'un ni a l'altre. Llavors Epístenes abraçant el minyó, exclama:
-Ara, Seutes, hauràs de combatre't amb mi per haver-lo: perquè no el deixaré anar.
Seutes esclafint a riure, no se'n preocupa més.
És del parer d'acampar-se en aquell lloc, a fi que els que s'han refugiats a la muntanya no puguin mantenir-se dels caserius. Baixa ell mateix al pla i s'hi atenda. Xenofont, amb la seva tropa escollida s'acantona en el poblet més alt, al peu de la serra; els altres grecs paren les tendes a poca distància, entre els tracis anomenats muntanyencs.
Després d'això no passaren gaires dies, i els tracis de la muntanya davallen a Seutes a tractar d'ostatges i de treves. Xenofont ve així mateix a Seutes i li diu que s'ha acantonat en un mal indret; que els enemics són prop: que més a pler s'acamparia en un lloc fortificat naturalment, que no pas en aquelles cofurnes, on corria perill de ser desfet. Seutes l'invita a estar animat, i li ensenya els ostatges que li han remès. Uns quants homes davallats de la muntanya preguen també a Xenofont de negociar una treva. Ell hi consent, els exhorta a animar-se, i assegura que no patiran cap mal si obeeixen a Seutes. Però aquesta gent no ho havien dit sinó per poder espiar.
Vet aquí el què va passar de dia. La nit següent, els tins vénen de la muntanya a atacar el poble. L'amo de cada casa feia de guia: perquè per als altres hauria estat difícil, sent fosc, d'encertar les cases en els poblets: totes tenien un estacat a l'entorn, amb uns gran pals per amor del bestiar. Quan són a la porta de cada casa, els uns llancen javalines, els altres colpeixen amb les maces que porten, diuen, per rompre les puntes de les llances: alguns hi calen foc; després, cridant Xenofont pel nom, l'intimen a sortir fora a morir: si no, el cremaran allà dins.
Ja la flama sortia pel sostre: Xenofont i la seva tropa s'estaven dins coberts de la lloriga amb escuts, sabres i cascos. Llavors Silanos de Macist, minyó de divuit anys, dóna un toc de trompeta: tot d'una s'arrenquen dels glavis i salten fora, al mateix temps, que els de les altres cases. El tracis fugen, seguint llur costum, tirant-se l'escut a l'esquena. Alguns són agafats en voler saltar les estaques, per haver-se'ls enganxat l'escut als pals i haver quedat penjats; d'altres moren per haver errat la sortida. Els grecs els empaiten fora del poble.
Mentrestant, alguns dels tracis tornen enrera en l'obscuritat, i emparant-se en la tenebra, llancen les javalines a la llum contra uns grecs que corren al voltant d'una casa abrandada: fereixen Hierònim, Evòdias, capità, i Teògenes Locri, també capità. Però no va morir ningú: només es va cremar algun vestit i algun bagatge.
Seutes arriba en auxili amb set genets, els primers que troba, i un trompeta traci; i en adonar-se del que passa, ordena que, durant tota l'estona que duri l'ajut, no pari de sonar el corn vora d'ell, i d'esfereir així els enemics. A la seva arribada, allarga la mà als grecs, i diu que havia cregut trobar-ne molts de morts.
Després d'això, Xenofont li prega de remetre-li els ostatges, i de marxar amb ell a la muntanya si vol; i si no, de deixar-l'hi anar a ell. L'endemà, Seutes remet els ostatges, homes ja vells i els més considerables, pel que es deia, entre els muntanyencs: i ell mateix arriba amb el seu exèrcit.
Ja Seutes tenia el triple de forces que abans. Molts odrises, en sentir el que Seutes havia fet, havien davallat a posar-se al seu servei.
Ara, els tins, quan veuen de la muntanya estant tants d'hoplites, tants de peltastes, tants de cavalls, baixen i imploren la pau. S'avenen a fer-ho tot, i demanen que acceptin llurs penyores. Seutes crida Xenofont i li comunica
