Hi arriben a la tarda. Els soldats es reuneixen i Seutes parla en aquests termes:
-Soldats, demano que vosaltres feu la guerra amb mi, i us prometo de donar-vos als soldats un cizicè, i als capitans i als generals el que és costum. Fora d'això, honoraré qui s'ho mereixi. El menjar i el beure, el traureu, com avui, del país. Però el botí, reclamo que sigui meu, a fi que jo el pugui vendre per procurar-vos la soldada. Tot allò que fugi i s'escapi, estareu en condicions de perseguir-ho i de trobar-ne la petja: i si algú ens resisteix, amb vosaltres assajarem de posar-li les mans a sobre.
Llavors Xenofont pregunta:
-¿A quina distància del mar pretens que t'ha de seguir l'exèrcit?
Seures respon:
-Mai a més de set jornades; i sovint a menys.
Després d'això, s'autoritza per parlar a qui vulgui. Molts diuen que Seutes ha fet proposicions acceptables: són a l'hivern; ni es possible que ningú, volent-ho, faci la travessia a la pàtria, ni és possible tampoc de passar-lo en país amic, si calia pagar-se la vida; i acantonar-se i mantenir-se en país enemic seria més segur amb Seutes que no pas sols. Sobretot, amb tantes comoditats, cobrar encara una paga, els sembla una troballa. Sobre això, Xenofont diu:
-Si algú té cap objecció a fer, que parli; si no, posem-ho a vots.
Com que ningú contradiu, es posa a vots, i s'acorda. Tot seguit anuncia a Seutes que l'exèrcit és al seu servei.
Després d'això, els soldats s'atenden per divisions. Els generals i els capitans són invitats a sopar a casa de Seutes, que ocupava un poble veí. Quan són a les portes per assistir al sopar, hi havia un tal Heraclides de Maronea. Aquest home, escometia a tothom que li semblava tenir alguna cosa per donar a Seutes, començant per uns habitants de Pàrion que venien a negociar una aliança amb Mèdoc, rei dels odrises i duien presents per a ell i per a la reina. Els diu que Mèdoc és terra amunt, a dotze jornades del mar, i que Seutes, amb l'exèrcit que acabava de pendre al seu servei, aviat serà amo del litoral.
-Esdevingut veí vostre, tindrà tots els medis possibles per fer-vos bé i per fer-vos mal. Si sou gent de seny, doncs, li donareu el que porteu, i ho esmerçareu millor que no pas si ho donàveu a Mèdoc, que habita tan lluny.
Amb aquest discurs, els convenç. Escomet de seguida Timasió de Dardània, perquè ha sentit dir que té copes i tapissos bàrbars. Li assegura que és costum, quan Seutes convida a sopar, que els convidats li facin un present:
-Quan ell tindrà un gran poder aquí, estarà en condicions de reintegrar-te a la pàtria, o de fer-te ric aquí mateix.
Així sol·licitava a tothom a qui s'acostés. Escomet també Xenofont i li diu:
-Tu ets d'una ciutat grandíssima, i prop de Seutes grandíssima és la teva anomenada. Potser mereixeràs de posseir en aquest país, com d'altres dels vostres n'han posseït, castells i terres. Es just, doncs, que rendeixis homenatges magnífics a Seutes. T'ho aconsello per bona voluntat que et tinc: estic segur que com més donaràs, més benifets obtindràs de Seutes.
En sentir això, Xenofont es troba en un mal pas: perquè havia passat de Pàrion sense res més que un esclavet i els diners necessaris per al camí.
Entraren per sopar els principals caps dels tracis, els generals i els capitans grecs, i tots els embaixadors de ciutats que hi havia a la cort. S'asseuen en cercle; llavors porten trespeus per a tothom, cosa d'una vintena, curulls de carn tallada, amb uns grans pans fermentats, units per medi d'astos als talls de carn. Les taules són sempre col·locades de preferència davant els forasters: és costum. Seutes el primer fa això: agafa els pans servits davant d'ell, els trenca a bocins i els tira qui millor li sembla, i igual fa amb la carn, de la qual no es reserva sinó el just per tastar-la. Els altres, davant de qui havien estat col·locades taules, fan el mateix. Un arcadià, Aristas per nom, menjador terrible, enviant a passeig això de tirar bocins als altres, empunya un pa que feia ben bé tres quènics (1) es posa la carn sobre els genolls, i sopa.
Serveixen a la ronda corns de vi, i tothom els accepta. Aristas, quan el coper amb el corn arriba a ell, diu, veient Xenofont que ja no menjava:
-Dona'l a aquell-fa-que ell ja està en vaga i jo encara no.
Seutes, que el sent parlar, pregunta al coper què diu; i el coper li ho diu, perquè sabia el grec. I llavors tothom vinga riure.
Mentre continuava el beure, entra un traci duent un cavall blanc. Agafa un corn ple, i diu:
-Bec a la teva salut, oh Seutes, i et regalo aquest cavall, muntat en el qual podràs perseguir i aferrar a qui vulguis, o retirant-te no temeràs l'enemic.
Un altre duu un esclavet i el regala així mateix bevent a la salut de Seutes; i un altre vestits per a la seva dona. Timasió, bevent a la salut, li ofereix una fiola d'argent i un tapís que valia deu mines. Un tal Gnesip, atenès, s'aixeca i diu que era un bellíssim costum antic que els qui tenen regalin al rei per fer-li honor, però que per la seva banda el rei dóna als qui no tenen res.
-Així-diu-jo tindré per donar-te i fer-te homenatge.
Xenofont no sabia què fer. Per honor, s'esqueia a seure en la cadira més pròxima a Seutes; i ja Heraclides havia manat al coper que li presentés el corn.
Xenofont, que ja havia begut una mica, s'aixeca, pren ardidament el corn, i diu :
-Jo, oh Seutes, te'm dono a mi mateix, amb aquests companys meus, per ésser els teus amics fidels: i ni un de mala gana, sinó tots encara més desitjosos que jo de ser teus amics. I ara vet-els-aquí que no et demanen res més, només desitgen consagrar-se a passar fatigues i perills per tu. Amb ells, si els déus volen, recuperaràs l'ample país teu pairal, i n'hi afegiràs més, i conquistaràs molts de cavalls, i molts d'homes i dones belles; que no et caldrà rapinyar-los, sinó que la gent mateixa te'ls vindrà a dur en present.
Seutes s'aixeca, amb Xenofont, i escampa tot seguit damunt seu el vi que restava en el corn.
Després d'això, entra una gent que sonava uns corns semblants als que l'exèrcit fa servir per als tocs, i unes trompetes de cuiro cru amb les quals marcava la mesura com qui sona una màgadis. Seutes mateix s'aixeca, llança un crit de guerra, i salta com si esquivés una javalina, d'allò més lleugerament. Llavors entren albardans.
El sol anava cap a la posta. Els grecs s'aixequen i diuen que és hora d'establir les guàrdies nocturnes i de donar el mot d'ordre. Preguen a Seutes d'ordenar que no entri de nit cap traci al campament grec:
-Perquè els nostres enemics són tracis com vosaltres que sou amics nostres.
Surten, i s'aixeca també Seutes, sense que tingui en res l'aire d'un embriac. En sortir, crida de banda els generals i els diu:
-Companys, els nostres enemics fins ara no saben res de la nostra aliança. Si marxàvem contra ells abans que no s'hagin posat en guàrdia contra una sorpresa, o no s'hagin preparat per rebutjar-nos, farem un enorme botí de riqueses i de presoners.
Els generals aproven aquest parer, i li demanen que els guiï; però ell afegeix:
-Prepareu-vos i espereu, que jo, quan serà el temps oportú, vindré a vosaltres, pendré els peltastes i a vosaltres mateixos, i us conduiré amb la cavalleria.
Xenofont aleshores diu:
-Considera, doncs, si hem de marxar de nit, si el costum grec no val més; perquè de dia, en les marxes va al cap l'arma que convé més cada vegada a la natura del terreny: hoplites, peltastes o cavalleria; però, de nits, el costum grec és que vagin al cap les tropes més pesades. Així és com els exèrcits s'esbarrien menys, i com els soldats s'allunyen menys els uns dels altres sense que hom no se n'adoni. Sovint, tropes esbarriades d'aquesta manera corren les unes sobre les altres, i, no coneixent-se, es fan mal recíprocament.
Seutes diu:
-Teniu raó, i jo m'atindré al vostre costum. Us daré per guies, alguns dels vells més coneixents del terreny, i jo mateix seguiré a la cua amb els cavalls: així, quan calgui, podré ser tot d'una a les primeres files.
Prenen per mot d'ordre
