Xenofont deixa que els altres hi vagin, i ell diu que té un cert sacrifici a fer. Se'n torna, doncs, i sacrifica per si els déus li permeten que intenti de dur l'exèrcit a Seutes; perquè veia que ni la travessia era segura, tenint Aristarc trirrems per impedir-la, ni volia anar a tancar-se dins el Quersonès, on l'exèrcit patiria gran escassedat de tot, on seria necessari obeir a l'harmosta del país sense per això tenir res de vitualles.
Tals eren les seves preocupacions.. Els generals i els capitans venint de casa d'Aristarc, reporten que, per aleshores, els ha despedit, amb orde de tornar a la tarda: amb la qual cosa es feia encara més evident la insídia. Però Xenofont, semblant-li que els sacrificis eren de bon auguri per a ell i per a l'exèrcit, de poder anar-se'n en seguretat amb Seutes, pren Polícratesi atenès, capità, prega a cadascun dels generals, llevat de Neó, que li doni l'home en qui té més confiança, i a la nit parteix cap a l'exèrcit de Seutes, que era a seixanta estadis.
Però quan hi són prop, troba fogueres abandonades. De primer creu que Seutes ha canviat de lloc. Sinó que havent sentit fressa i els advertiments recíprocs dels soldats de Seutes, coneix que aquest ha degut fer encendre fogueres endavant de les guàrdies nocturnes, a fi que en la foscor no es pugui veure les sentinelles quantes són ni el lloc on són, i en canvi no es pugui acostar ningú d'amagat, que la resplandor no el delati. Això reparat, envia l'intèrpret que se n'havia endut, amb orde de dir a Seutes que hi ha allí Xenofont desitjós de conferenciar amb ell. La guàrdia pregunta si és l'atenès de l'exèrcit. Ell respon que sí. Els soldats salten a cavall i cuiten a portar l'embaixada. Poca estona després, arriben uns dos cents peltastes, que duen Xenofont i el seu seguici a la presèncía de Seutes. Aquest s'estava en una torre ben guardada, i voltada de cavalls embridats: per la por d'una sorpresa, de dia els feia pasturar, i de nits els feia fer la guàrdia embridats i a punt. Perquè es deia que en altre temps Teres, avi de Seutes, en el mateix país i amb un nombrós, exèrcit, havia tingut molta gent occida pels habitants, que li havien arrabassat els bagatges. Aquests pobles són els tinis, que tenen fama de ser els més experts a combatre, sobretot de nit.
Quan són prop, Seutes ordena que entri Xenofont amb els dos que ell triï. En ser dins, comencen per saludar-se i seguint la costum de Tràcia, beuen plegats uns quants corns de vi. Amb Seutes hi havia també Medòsades, que era per tot arreu el seu embaixador. Llavors Xenofont prenent la paraula:
-Seutes,-diu-de primer m'has enviat a Calcedònia aquest Medòsades aquí present, per pregar-me que jo, conforme al teu desig, fes passar d'Àsia aquí l'exèrcit, prometent-me, si efectuava això, de recompensar-m'ho. Vet aquí el que va dir-me Medòsades aqui present.
Dient aquests mots, pregunta a Medòsades si és veritat. Ell diu que sí.
-El mateix Medòsades, quan ja vaig haver fet novament la travessia de Pàrion a l'exèrcit, va tornar, prometent-me, que si et duia l'exèrcit, podria valer-me de tu com d'un amic i d'un germà en tot i per tot, i que em cediries les places que posseeixes al llarg de la costa.
Pregunta novament a Medòsades si havia dit això. Medòsades hi convé.
-Doncs ara-continua-repeteix a Seutes el que vaig respondre't a Calcedònia.
-De primer vas respondre que l'exèrcit anava a passar a Bizanci, i que per això no calia pagar res ni a tu ni a ningú; que si tu travessaves, te n'aniries; i així va ser, tal com havies dit.
-¿I què et vaig dir-torna Xenofont-quan vingueres a Selíbria?
-Digueres que era impossible, però que us n'anàveu a Perint per tornar a l'Àsia.
-Doncs ara-replica Xenofont-vet-em aquí amb Frinisc, un dels generals, i Polícrates, un dels capitans; i fora hi ha els homes en qui cadascun dels generals, llevat de Neó de Lacònia, té més confiança. Si vols, doncs, que el nostre pacte resulti més autèntic, crida'ls, també. Tu, Polícrates, ves a trobar-los, digues-los que jo els mano de deixar les armes, i tu mateix deixa l'espasa abans d'entrar.
A aquells mots, Seutes diu que no es malfia de cap atenès: sap que li són parents, i diu que els té per amics benèvols. Després d'això, introduïts els altres que cal, Xenofont comença per preguntar a Seutes en què pensava esmerçar l'exèrcit. Seutes respòn:
-Mèsades era el meu pare, i eren domini seu els melandites, els tinis i els tranipses. Expulsat d'aquesta terra, quan les coses dels odrises van començar a anar de mal borràs, el meu pare mor de malaltia, i jo, orfe, era educat per Mèdoc, el que ara és rei. Quan vaig ser un jove fet, jo no podia viure d'ulls a una taula forastera; segut en una cadira al seu costat, li suplicava que em donés totes les tropes que fos possible, per fer tot el mal que pogués als qui ens havien expulsat, i no viure amb els ulls fits a la seva taula com un gos. Llavors em dóna els homes i els cavalls que veureu quan serà de dia. I ara visc amb ells, barrejant la terra meva pairal. Si us ajunteu a mi, jo espero, ajudant els déus, reconquerir fàcilment la senyoria. Això és el que necessito de vosaltres.
-Doncs bé-replica Xenofont-si venim, ¿què pots donar a l'exèrcit, als capitans i als generals? Digues-ho, a fi que aquests ho anunciïn.
Seutes promet un cizicè als soldats, el doble als capitans, el quàdruple als generals, de terra tanta com ne vulguin, cobles de bous, i una plaça fortificada vora el mar.
-Però-diu Xenofont-¿si escometeu l'empresa i no poguéssim realitzar-la per alguna por dels lacedemonis, acolliràs en el teu país a qui volgués refugiar-se prop de tu?
Seutes respon:
-Sí, i els consideraré germans meus, seuran a la mateixa taula que jo, i compartirem tot el que poguem conquerir. I a tu, Xenofont, et donaré la meva filla; i si tens cap filla la compraré seguint el costum de Tràcia, i us donaré per habitació Bisante, que és la ciutat més bella que tinc vora el mar.
CAPÍTOL III
FESTÍ DE SEUTES; COMENÇA L'EXPEDICIÓ DE TRÀCIA
Després d'haver sentit aquestes coses, i de donar-se recíprocament la mà dreta, es retiren. Abans del dia, arriben al campament, i cada u dóna compte de la missió a qui l'ha enviat. En ser de dia, Aristarc crida de nou els, generals i els capitans: però aquests acorden, en comptes d'anar a trobar Aristarc, convocar l'exèrcit. Tothom concorre, llevat dels soldats de Neó, que són uns deu estadis lluny. En ser reunits, Xenofont s'aixeca, i enraona en aquests termes:
-Companys, anar per mar on voldríem, Aristarc ens ho impedeix amb les seves trirrems: talment que no és segur d'embarcar-se. Ell mana que entrem al Quersonès, travessant per la força la Muntanya Sagrada. Si després d'haver vençut aquest pas, hi arribem, diu que ni us vendrà més com a Bizanci, ni us enganyarà més, sinó que rebreu una soldada, i hom no es descuidarà més, com ara, de fornir-vos les vitualles que us manquen. Vet aquí el que diu aquest. Ara, Seutes diu, que si aneu a ell, us farà bé. Ara, doncs, vosaltres examineu si voleu escatir-ho aquí mateix, o quan haureu fet cap on hi ha queviures. Quant a mi, el meu parer és que, no tenint diners aquí per comprar en mercat, i sense diners no deixant-nos pendre res, ens en tornem als caserius on els habitants, inferiors a nosaltres, ens deixaran pendre, i allí, tenint queviures, escoltem el que demanen de nosaltres, a fi de triar el partit que ens semblarà millor. I a qui-diu-li sembli com a mi, que aixequi la mà.
L'aixequen tots.
-Doncs-afegeix-aneu a plegar bagatge, i quan rebreu l'orde, seguiu el vostre cap.
Després d'això, Xenofont pren la guia, i els soldats segueixen. Neó i d'altres emissaris d'Aristarc volen persuadir-los de tornar-se'n: però ells no se'ls escolten. Quan han fet una trentena d'estadis, els ve a l'encontre Seutes. Xenofont, en veure'l, el prega d'acostar-se, a fi que el major nombre possible sentís el que s'ha de tractar en interès de tots. S'adelanta, i Xenofont diu:
-Fem via, on l'exèrcit pugui trobar de què menjar; allí, t'escoltarem a tu i als emissaris dels lacedemonis, i triarem el partit que ens semblarà més profitós. Si ens menes on hi ha abundància de queviures, ens considerarem hostatjats per tu.
Seutes respon:
-Però jo conec tot de caserius tocant-se l'un amb l'altre, que tenen tota mena de provisions, i no hi ha, des d'on som nosaltres, sinó la caminada necessària per dinar de gust.
-Guia'ns-hi doncs-replica Xenofont.
