Xenofont hi és rebut en hospitalitat per Hel·las, dona de Gòngil d'Erètria i mare de Gorgió i de Gòngil. Aquesta li conta que Asídates, senyor persa, és al pla: li diu que si va aquella nit amb tres cents homes, l'agafarà a ell, la seva dona, els seus fills i els seus tresors: que n'hi ha molts. I per guiar-lo envia amb ell el seu cosí i Dafnàgoras, que ella estimava molt.
Xenofont ofereix amb ells un sacrifici. Bàsias d'Èlida, endevinaire, que hi assisteix, diu que les entranyes li són favorabilíssimes, i que el persa serà agafat. En havent sopat, doncs, Xenofont es posa en marxa, prenent amb ell els capitans més amics i fidels de tots, a fi de fer-los un bon servei. Se li ajunten també, vulgues no vulgues, una sis-centena més d'homes: però els capitans prenen la davantera, a cavall, per no haver de dividir una presa que semblava segura.
Arriben cap a mitja nit. Deixen escapar els esclaus que eren pels voltants de la torre i moltíssimes riqueses, a fi de poder agafar Asídates i les seves coses. Donen l'escalada: però com no podien pendre la torre, que era alta, gran, guarnida de defenses, i amb molts homes aguerrits, proven de desmuronar-la. La gruixària del mur era de vuit maons. En fer-se de dia ja el tenien minat. Però així que l'esvoranc clareja, un dels de dins travessa amb un ast de bous la cuixa del que s'havia adelantat més. Per altra banda, les fletxes no deixaven acostar-se ningú a la segura. Als crits, i a les alimares dels assitiats, Itàmenes arriba amb la seva tropa per socórrer-los; de la Comània vénen també hoplites assirians, cavallers hircanians, també a sou del Rei, en nombre d'una vuitantena, i cosa de vuitcents peltastes: en fi n'acuden d'altres de Partènion, d'Apollònia i de les places veïnes, peons i genets.
Es hora de mirar com es farà la retirada. Prenen tots els bous i xais, que hi ha, i se'ls enduen amb els esclaus, formant un quadre: no pas perquè tinguessin el cap pel botí, sinó perquè la retirada no fos una fuga, si se n'anaven abandonant allí les riqueses: la qual cosa hauria enardit els enemics i acovardit els soldats. Així en canvi es retiren com a gent que combat pels seus béns.
Mentrestant Gòngil, veient que els grecs són pocs, i molts els qui els estrenyen, surt amb la seva tropa, malgrat la mare, per pendre part en l'acció. Procles, descendent de Damarat, duu també reforços d'Halisarna i de Teutrània. Llavors la gent de Xenofont, encalçats ja pels arquers i els foners, marxen en cercle per oposar els escuts a les fletxes, i amb penes i fatigues passen el riu Caïc: gairebé la meitat són ferits. Allí rep una ferida Agàsias d'Estimfal, capità, que tot el temps s'havia batut contra els enemics. A l'últim els grecs són fora de perill amb cosa de dos cents esclaus i el bestiar menut suficient per a oferir víctimes.
L'endemà Xenofont, després d'haver fet un sacrifici, fa marxar de nit tot l'exèrcit tan endins com pot de la Lídia, a fi que l'enemic no temi més la seva proximitat, i es descuidi. Ara, Asídates, havent sentit dir que Xenofont ha tornat a fer sacrificis, i que va a venir amb l'exèrcit, va a acantonar-se en els caserius contigus a la petita ciutat de Partènion. Allí ensopega amb les tropes de Xenofont, que l'agafen a ell, la seva dona, els seus fills, els seus cavalls i tot el que té. Així es compliren els primers averanys.
Després d'això tornen a Pèrgam; i allí Xenofont no pot queixar-se del déu: perquè els lacedemonis, els capitans, els altres generals i els soldats, de comú acord, volen que prengui el millor dels cavalls, dels cobles i de la resta; de manera que es troba fins en situació de poder fer bé a un altre.
En això arriba Timbró, que pren el comandament de l'exèrcit, l'incorpora a les altres tropes gregues i es posa en campanya contra Tissafernes i Farnabazos.
(1) El
CONCLUSIÓ
Vet aquí els noms dels governadors dels països del Rei que vam travessar: de Lídia, Artimas; de Frígia, Artàcamas; de Licaònia i Capadòcia, Mitrídates; de Cilícia, Siènesis ; de Fenícia i Aràbia, Dernes; de Síria i Assíria, Bèlesis; de Babilònia, Ròparas; de Mèdia, Arbacas; dels Fasians i dels Hesperites, Tiribazos; els Carducs, el Càlibs, el Caldeus, els Macrons, el Colcs, els Mossinecs, els Cets i els Tibarens, eren independents; de Bitínia, Farnabazos; dels Tracis d'Europa, Seutes.
El total de camí fet a l'anada i a la tornada, és de dues centes quinze etapes, mil cent cinquanta cinc pasasangues o trenta quatre mil sis cents cinquanta estadis: la durada, anar i tornar, un any i tres mesos.
VIDA D'ARTAXERXES, PER PLUTARC.
El primer rei de Pèrsia que portà el nom d'Artaxerxes (1) sobresortí per la seva mansuetud i la seva magnanimitat; li tragueren el sobrenom de Llargamà, perquè tenia la dreta més llarga que l'esquerra. Era fill de Xerxes. El segon, del qual escrivim la
Cirus, des de la seva primera edat, va tenir un caràcter vehement i impetuós, mentre que el seu germà, al contrari, es mostrava en totes les seves coses més dolç, i més moderat per naturalesa en els seus impulsos. Per orde dels seus pares, va pendre una dona bella i virtuosa, la qual retingué, tot i ells impedir-li-ho. Després d'haver fet morir el germà d'aquesta dona, Darius volia occir-la a ella; però Arsicas es llançà als peus de la seva mare, i amb molts de plors, i amb prou feines, la convencé de no fer-la morir i de no separar-la d'ell.
La mare, però, preferia de molt Cirus, i volia que ell fos el rei. Per això, quan el pare emmalaltí, enviat a cercar de les províncies marítimes, pujà amatent cap a Pèrsia, amb l'esperança que la seva mare hauria obtingut de fer-lo nomenar hereu de l'imperi. Parisatis es valia d'un pretext especiós, que Xerxes l'Antic ja havia fet servir, per consell de Demarat: que havia posat al món Arsicas quan Darius era un simple particular, i Cirus quan ja era rei. Amb tot no el convencé, i el gran fou designat rei sota el nom d'Artaxerxes; i Cirus, sàtrapa de la Lídia i general de les províncies marítimes.
Poc després de la mort de Darius, Artaxerxes anà a Pasagades, per fer-s'hi consagrar rei pels sacerdots de Pèrsia. Hi ha allí un temple dedicat a una dea guerrera, la qual conjecturo que és la mateixa Atena. Qui ha de ser consagrat, entra en aquest temple; es lleva la seva túnica i es posa la que portava Cirus l'Antic abans de ser rei; llavors menja una coca de figues, mastega fulles de terebint i beu un beuratge de llet agra. Si després d'això es fa alguna cosa més, és un secret pels altres.
Artaxerxes estava a punt per a aquestes cerimònies, quan arriba Tissafernes, amb un sacerdot, que havia presidit l'educació de Cirus en la seva infantesa; li havia, ensenyat la màgia; i a cap persa li havia sabut tant de greu com a ell que Cirus no hagués estat elegit rei. Per això li tingueren més fe quan va acusar Cirus; perquè l'acusà de voler posar un parany en el temple, i quan el rei es despullés de la túnica, tirar-se-li damunt i occir-lo. Alguns diuen que Cirus va ser pres per aquesta delació; d'altres, que entrà en el temple, s'hi amagà, i fou traït pel sacerdot. Al moment que ja anaven a occir-lo, la mare el prengué en els seus braços, l'entortolligà amb les seves trenes, i ajuntà estretament el seu coll amb el d'ella, planyent-se i suplicant amb tanta vehemència, que obtingué el seu perdó i el féu enviar de bell nou a les províncies marítimes. Cirus, que no s'abellia d'aquell govern, que es recordava més de la seva presó que del seu indult, amb la rancúnia va estar més ple que abans del desig de ser rei.
N'hi ha que diuen que Cirus es revoltà perquè no en tenia prou amb el que percebia per a la seva
