taula quotidiana; però això és una ximplesa; perquè si més no, la seva mare bastava per procurar-li i donar-li del seu tot allò que ell necessités, i hagués volgut pendre. Una prova de la seva riquesa, per altra banda, són les tropes mercenàries que mantenia en diversos llocs, per mediació d'amics i hostes seus, com ha escrit Xenofont. Ja que a fi d'amagar els seus preparatius, no reunia les seves tropes en un sol punt: tenia aquí i allà recrutadors sota diversos pretextos; i la mare, que vivia prop del Rei, allunyava les sospites, mentre Cirus mateix escrivia tot servicial, les unes vegades demanant-li alguna cosa, les altres vegades incriminant Tissafernes, com si tota la seva gelosia i la seva lluita fossin contra aquest sàtrapa. A part que hi havia en el caràcter del Rei una ronsagueria, que molts prenien per mansuetud. Fins va voler, al començ del seu regnat, imitar la benignitat del primer Artaxerxes, del qual portava el nom, mostrant-se més afable a qui se li atansés, recompensant i agraint més del que era just, llevant dels càstigs tot allò que pogués haver-hi de supèrbia i de delectació, apareixent, en rebre presents, no pas menys graciós i humà als qui els hi oferien que als qui en rebien d'ell. Tota cosa que li presentessin, per petita que fos, l'acollia de bon cor. Un dia que Omises li portà una magrana de prodigiosa grandària:
-Per Mitres!-exclamà-aquest home d'una ciutat petita en faria de seguida una d'immensa, si la hi confiaven.
Una altra vegada que anant de viatge l'un li oferia una cosa, l'altre una altra; un treballador que no trobà res avinent, corre al riu, agafa aigua amb totes dues mans i la hi porta. Artaxerxes, encantat, li envià una copa d'or i mil darics.
Euclides de Lacedemònia havent parlat un dia insolentment contra ell, li va fer respondre per un dels seus oficials:
-Tu pots dir el que vulguis contra el Rei, però jo puc dir i fer.
En una cacera, Tiribazos li ensenyà la seva túnica esquinçada.
-Què vols que hi faci?-preguntà el Rei.
-Que te'n possis una altra i em donis aqueixa teva-respongué Tiribazos.
El Rei ho féu així, dient:-Te la dono, Tiribazos, però et prohibeixo de portar-la.
Tiribazos no va fer-ne cabal: no que fos dolent, sinó que era lleuger i eixelabrat; es posà de seguida aquella túnica i li afegí encara ornaments d'or, propis de les reines. Tothom s'indignà perquè no era lícit; però el Rei esclafí la rialla i digué:
-Et deixo portar els ornaments com a dona, i la túnica com a boig.
A la taula del Rei no hi tenia lloc ningú, llevat de la seva mare i la seva dona legítima, seient aquesta més avall i la mare més amunt. Artaxerxes va fer-hi menjar també els seus germans petits, Ostanes i Oxatres. Però el que va plaure més als perses, va ser veure que la seva muller Statira es feia portar sempre en una llitera amb les cortines obertes, i es deixava escometre i acostar per les dones del poble; per la qual cosa la reina era molt estimada de la multitud.
Amb tot, els esperits inquiets i amics de les novetats, anaven dient que la situació exigia un home com Cirus, d'ànima esplèndida, bel·licós en primer lloc, i amic dels dels seus amics; que la grandària de l'imperi necessitava un rei que tingués el cor alt i ambició de glòria. De manera que Cirus emprengué la guerra no pas menys sota la confiança dels residents a la cort que dels qui eren al seu voltant.
Començà per escriure als lacedemonis, exhortant-los a socórrer-lo i a enviar-li gent, prometent de donar cavalls als que vinguessin a peu, i als que vinguessin a cavall, carros, i als que tinguessin terres, caserius, i als que tinguessin caserius, ciutats; el sou dels que fessin la campanya amb ell, seria no segons compte, sinó segons mesura. Parlava d'ell mateix amb aventatge, dient que tenia el cor més gran que el seu germà, que era més filòsof que ell i que entenia més de màgia, que bevia més vi i el suportava millor; que el Rei, per covardia i mollesa, a la caça no gosava pujar en un cavall i a la guerra en un carro. Els lacedemonis ordenaren a Clearc, per una
Cirus partí cap a les terres altes per a fer la guerra al Rei: duia un gran exèrcit bàrbar i prop de tretze mil mercenaris grecs. Cada dia trobava un nou pretext per a aquelles lleves de tropes. Però no pogué dissimular gaire temps: Tissafernes anà en persona a prevenir el Rei. Tot el palau es va remoure; ja que s'atribuïa a Parisatis la major part de culpa de la guerra, i els seus amics eren objecte de sospites i de delacions. Però el que sobretot enutjava a Parisatis, era Statira, que tot era turmentar-se per aquella guerra i cridar-li:
-On són aquelles fermances? ¿On són els precs amb què el vas arrencar de la mort quan conspirava contra el germà, posant-nos així en un embull de guerra i de mal?
Parisatis, que era naturalment violenta i bàrbara en les seves ires i en les seves rancúnies, es posà des d'aleshores a odiar talment Statira, que resolgué de fer-la morir. Dinó escriu que durant la guerra mateixa executà la seva intenció; Ctèsias, al contrari, diu que va ser després; i ni és creïble, que ell que era testimoni dels fets, ignorés l'època, ni tenia motiu per canviar de temps un fet que va contar tal com va passar; encara que sovint s'allunyi de la veritat per escriure faules i tragèdies. Així anirà en el lloc que Ctèsias li assigna.
Cirus avançava, quan li aribaren rumors i avisos que el Rei havia decidit de no combatre tan aviat, i de no dur pressa a arribar a les mans amb ells; que romandria a Pèrsia fins que hi tingués reunides forces de tot arreu. En conseqüència Artaxerxes, que havia obert a través del pla una trinxera ampla de deu braces per altres tantes de fonda, en una extensió de quatre cents estadis, negligí que Cirus la passés, i avancés fins a no gaire lluny de Babilònia. Tiribazos, conten, fou el primer que gosà dir-li, que no calia fugir de la batalla i abandonar la Mèdia, Babilònia, fins Suses per anar-se a amagar al fons de la Pèrsia, quan el seu exèrcit era molt més nombrós que el dels enemics, i els seus deu mil sàtrapes i generals superiors a Cirus pel consell i per l'acció. Llavors Artaxerxes es posà en camí per donar com més aviat millor la batalla. I així que de cop i volta aparegué amb un exèrcit de nou cents mil homes equipats èsplèndidament, esfereí i desconcertà els enemics, que plens de confiança i de despreci marxaven en desordre i sense armes. Cirus amb prou feines pogué formar-los en batalla, i no sense renou i cridòria. El Rei féu avençar els seus amb un silenci i una calma, que omplí els grecs d'admiració per aquell bon, ordre: ells que en una multitud tan gran esperaven crits confusos, salts, un gran desori i rompiment de files. Artaxerxes cobrí prudentment el front de la seva falanx amb els més poderosos carros armats de falçs, i els oposà als grecs, a fi que abans d'arribar a les mans ja haguessen enfondrat els rengles amb la força de llur embranzida.
Diversos autors han descrit aquesta batalla; especialment Xenofont, que ens la fa veure amb els ulls, amb les coses que semblen no passades, sinó que estiguin passant, i apassiona el llegidor com si es trobés en mig del perill, per la claredat i la vivesa del seu estil. Seria no tenir seny, voler contar-la després d'ell, llevat dels detalls que ell ha omès per ventura, i que valen la pena de ser contats.
El lloc on es donà la batalla, es diu Cunaxa, i és a cinc cents estadis de Babilònia. Abans de la batalla, Clearc exhortà Cirus, que s'estigués darrera els combatents i no es posés en perill; conten que Cirus exclamà:
-Què dius, Clearc? quan aspiro a la reialesa, vols que me'n mostri indigne?
Cirus va cometre una gran falta, tirant-se en mig de la brega a l'esbojarrada i sense guardar-se del perill; però Clearc faltà igualment si no més, no volent oposar el seus grecs a Artaxerxes, i recolzant la seva dreta en el riu per por de ser voltat. Si tan absolutament perseguia la seva seguretat, si total la seva cura era per no sofrir cap dany, el millor era quedar-se a casa. Però després d'haver fet en armes desenes de milers d'estadis des del mar, sense que ningú l'hi obligués, només per asseure Cirus sobre el tron reial, cercar un indret de la batalla, no des d'on pogués salvar el cabdill que el tenia a sou, sinó posat en el qual pogués combatre a la segura i a pler, era sacrificar els interessos generals per por del perill present, i deixar córrer el fi de l'empresa. Que dels batallons que voltaven el Rei cap no hauria resistit l'escomesa dels grecs, i un cop aquells empesos, i el Rei fugitiu o caigut, Cirus hauria estat vencedor i Rei, la manera com va anar la batalla ho demostra. Cal, doncs atribuir més a la circumspecció de Clearc que no pas a la temeritat de Cirus la culpa de la pèrdua d'aquesta batalla i de la mort de Cirus. Perquè si el Rei hagués estat amo de col·locar els grecs en un terreny on poguessin ser-li més innocents, no hauria
