banda, crida Pròxenos, perquè era el que tenia més a la vora, i deliberen si enviaran un destacament o bé si aniran tots al campament per defensar-lo.
En aquest punt, el Rei es veu clar que vol atacar de bell nou, pel que sembla, per reraguarda. Els grecs, girant en rodó, es disposen a rebre'l si ataca per allí. però el Rei pren una altra direcció, i torna les tropes pel camí que havia seguit quan desbordava l'ala esquerra. Duia amb ell els desertors que s'havien passat als grecs durant la batalla, i Tissafernes amb la seva gent. El qual Tissafernes no havia pas fugit al primer encontre: al contrari, havia penetrat al llarg del riu a través dels peltastes grecs: i en penetrar no havia occit ningú, mentre que els grecs, que s'havien obert, colpien i disparaven contra ell. Al cap d'aquests peltastes era Epístenes d'Amfípolis, que passava per home prudent. Tissafernes doncs, duent la pitjor part, s'havia retirat, no pas que tornés enrera, i, pervingut al camp dels grecs s'hi havia encontrat amb el rei; i ara tornava amb les tropes reunides.
Quan foren a l'altura de l'ala esquerra dels grecs, temeren els grecs que no els ataquessin de flanc, i que envoltats de tots cantons, no els fessin a trossos: i els semblà que valia més de plegar l'ala i arredossar-la al riu. Mentre deliberen, el rei, reprenent la mateixa posició, estableix la falanx en front d'ells, tal com la tenia al començament de la batalla. En veure els grecs que els bàrbars eren a prop i arrenglerats, canten de bell nou el pean i carreguen, encara amb més daler que a la primeria. Per llur cantó els bàrbars no els esperen, sinó que fugen més de pressa que abans; els grecs els empaiten fins a un llogarret on s'aturen. Part damunt d'aquest llogarret hi havia un turó, al cim del qual la tropa del rei havia donat el tomb; no hi havia infanteria; però el turó era ple de cavalls, talment que no es distingia el que passava: deien que es veia l'estandard reial, una àguila d'or damunt l'asta d'una pica, amb les ales esteses.
En dirigir-s'hi els grecs, la cavalleria abandona aquest turó no pas en massa, sinó els uns per aquí, els altres per allà; el turó resta nu de cavalls: a la fi tots es retiren. Clearc doncs no puja al turó, sinó que fent aturar la tropa al peu envia Lici de Siracusa i un altre al cim amb l'ordre de veure el que hi ha dalt del turó i de reportar-li-ho. Lici s'hi arribà i en haver vist, reporta que fugen corrents.
Ara, això s'esdevenia gairebé al pondre's el sol. Els grecs s'aturen i posen les armes en terra per reposar. Amb tot, s'admiren que Cirus no aparegui enlloc, ni que ningú de la seva banda es presenti, perquè no savien que fos mort, ans conjeturaven que havia partit en persecució de l'enemic, o que s'havia adelantat per pendre alguna posició. Escateixen doncs entre ells si romanent allí hi faran venir els bagatges, o bé si se'n tornaran al campament. Els sembla millor de tornar-se'n i arriben cap a l'hora de sopar a les tendes. Tal va ser la fi de la jornada.
Troben llurs efectes la major part rampinyats, així com res tenien de menjar o de beure; i els carros curulls de farina i de vi que Cirus havia preparat, a fi de distribuir-los als grecs si mai cap fretura s'apoderés de l'exèrcit, i que es deia que eren cap a tres cents carros, també els havien rapinyat les tropes del rei. De manera que la majoria dels grecs van estar-se sense sopar, i ja no havien dinat: perquè abans que l'exèrcit desenganxés per dinar, el rei havia aparegut. Així és, doncs, com van passar aquella nit.
LLIBRE SEGON.
[La lleva de tropes gregues feta per Cirus quan va empendre la seva expedició contra el seu germà Artaxerxes, tot el que va fer-se durant la marxa, com va esdevenir-se la batalla, com Cirus finà, i com els grecs tornaren a llur campament per dormir, creguts que havien vençut del tot i que Cirus vivia: tals són el fets exposats en el llibre precedent.]
CAPÍTOL PRIMER
DELIBERACIÓ DELS GRECS: AMBAIXADA DE FALINOS
A punta de dia, els generals reunits s'estranyen que Cirus ni enviï algú altre per indicar el que calia fer, ni comparegui ell mateix. Decideixen, doncs, de plegar els bagatges que tenien, i prenent les armes tirar endavant fins ajuntar-se amb Cirus. Ja es posaven en marxa quan, a sortida de sol, arriben Procles, governador de la Teutrània, descendent de Demarat el Lacedemoni, i Glos fill de Tamos. Aquests diuen que Cirus és mort, i que Arieu, fugitiu, és amb els altres bàrbars a l'etapa d'on havien partit la vigília; que diu d'esperar-los-hi tot aquell dia, si havien de fer-hi cap, però que l'endemà declara que se'n tornarà cap a la Jònia, d'on havia vingut. En sentir els generals aquestes noves, i en assabentar-se'n els altres grecs, tots ne van tenir un pes al cor. I Clearc digué:
-Tant de bo que Cirus visqués! Però ja que és finat, anuncieu a Arieu que nosaltres hem vençut el Rei, i, com veieu, ningú ja no ens planta cara, i que si vosaltres no haguéssiu sobrevingut, marxàriem contra el Rei. I prometeu a Arieu que, si ve ací, l'asseurem en el tron reial: perquè són els vencedors de la batalla que han de disposar de l'imperi.
Això dit, envia els missatgers, i amb ells Quirísof de Lacedemonia i Menó de Tessàlia; perquè el mateix Menó ho havia volgut, essent amic i hoste d'Arieu com era. Els enviats parteixen, i Clearc els espera.
Per altra banda, l'exèrcit es procura queviures com pot, dels equipatges, degollant bous i ases; i pel que fa a la llenya, adelantant-se una mica de la falanx, a l'indret on havia estat la batalla, feien servir els trets, que eren molts, que els grecs havien obligat als desertors del rei a llançar, i els
I ja era cap a l'hora que la plaça és plena, quan arriben uns heralds de part del Rei i de Tissafernes: bàrbars, si no és un d'ells que era un grec, Falinos, que s'esqueia a estar vora de Tissafernes, del qual era considerat, perquè es feia passar per entès en la tàctica i en el maneig de les armes. Els heralds s'acosten, criden els caps dels grecs, i diuen que el Rei, considerant-se vencedor i havent mort Cirus, invita els grecs a rendir les armes i venir a les portes del Rei a obtenir el que puguin de bo. Vet aquí el que diuen els heralds del Rei. Els grecs ho senten amb recor. Amb tot, Clearc s'acontenta de dir, que no són pas els vencedors que han de rendir les armes.
-Però vosaltres-diu,-oh generals, doneu-los la resposta millor i més honorable que sapigueu: jo torno de seguida.
I de fet un dels seus assistents el cridava per veure les entranyes arrencades: perquè s'esqueia a estar sacrificant. Llavors Cleanor l'Arcadià, que era el més vell, respongué que abans moririen que no rendirien les armes. I Pròxenos de Tebes:
-El que és jo, Falinos-digué-em pregunto si és com a vencedor que el Rei demana les armes, o com amic, a tall de presents. Perquè si és com a vencedor, ¿per què li cal demanar, i no les ve a pendre? I si les vol haver per la persuasió, que digui què tindran els soldats, si li fan aquesta graciositat.
A això Falinos respon:
-El Rei es creu vencedor, ja que ha mort Cirus. Perquè, ¿qui hi ha, si no, que li disputés l'imperi? I us mira com a seus, tenint-vos com us té en mig del seu país, entre rius que és impossible de travessar, i podent tirar damunt vostre una munió d'homes tal, que ni que us els abandonés no podríeu matar-los.
Després d'això Teopompos, atenès, diu:
-Falinos, ara, com tu veus, no tenim altra cosa de bo sinó les armes i el coratge; mentre tindrem les armes, pensem que del coratge també ens en servirem; però si les rendim, seria privar-nos de la persona. No creguis doncs, que us remetem l'unic bé que tenim, sino que amb aquestes armes hem de combatre fins pels vostres interessos.
En sentir aquests mots, Falinos esclafeix la rialla i diu:
-La veritat, em fas l'efecte d'un filòsof, oh jove, i dius coses que no els manca pas la gràcia; sàpigues, però, que ets boig si t'afigures que el vostre coratge pot sobrepujar les forces del Rei.
D'altres que fluixejaven una mica, conten que observaren que, tal com havien estat fidels a Cirus, també podien esdevenir força útils al Rei, si volia ésser-los amic: i que si feia compte
