CAPÍTOL IX
ELOGI DE CIRUS
Així finà Cirus, dels perses que visqueren després de Cirus l'Antic, l'home més reial i més digne de l'imperi, com ho confessen tots aquells que semblen haver-lo tractat. De primer, era encara un nen, educat amb el seu germà i amb els altres infants, que ja se'l tenia com el millor de tots en tota cosa. Perquè els fills dels perses més distingits són educats a les portes del rei: allí tothom hi observaria un gran seny, allí no s'hi sent a dir ni s'hi veu res de vergonyós. Les criatures veuen com els uns són honorats pel rei, i ho senten a dir, i com d'altres incorren en la seva desgràcia: de manera que tot d'una, bo i criatures aprenen de comandar i de ser comandats.
Cirus semblà ser d'antuvi el més respectuós dels de la seva edat; obeïa als vells fins millor que els de naixença més baixa que ell; després era molt amic dels cavalls i els manejava amb la més gran habilitat del món; se'l judicava en els exercicis guerrers, el tir a l'arc i el llançament de la javalina, com el més amic d'apendre i el qui més s'hi practicava. Quan la seva edat li ho va permetre, fou el més amic de la cacera i el més apassionat dels perills que es corren amb les bèsties. Un ós un dia se li va tirar damunt, sense que ell tremolés sinó que va abraonar-s'hi, i l'ós havent-lo fet caure del cavall, en rebé ferides de les quals duia ben visibles les cicatrius; però al capdavall l'occí i va fer ric i feliç el primer que l'havia vingut a socórrer.
Enviat pel seu pare en qualitat de sàtrapa a la Lídia, la gran Frígia i la Capadòcia, i designat així mateix general de totes les tropes que tenen obligació de reunir-se en el pla del Castol, mostrà d'antuvi que allò que més preava, si pactava amb algú i si feia amb algú cap contracte, i si prometia res a algú, era de no enganyar en res. I així tenia la confiança de les ciutats, que li eren sotmeses, i la confiança dels particulars; i si algú li havia esdevingut enemic, un cop havia tractat amb Cirus tenia la seguretat de no haver de sofrir res contra els pactes. En conseqüència, quan va fer la guerra a Tissafernes, totes les ciutats es decidiren de bona gana per Cirus en comptes de Tissafernes, llevat dels Miletencs; i encara aquests el temien, perquè no volia abandonar els refugiats. En efecte, demostrà, com havia dit, que no els abandonaria mai, després que una vegada havia estat llur amic, encara que llur nombre minvés i encara que els anessin més malament les coses.
Se'l veia, si algú li havia fet res de bo o de dolent, afanyar-se per vèncer ell: i reportaven d'ell aquest desig, que dessitjava de viure prou temps per vèncer a beneficis aquells que li havien fet bé, i a venjança aquells que li haguessin fet mal. Per això doncs tothom volia confiar-li, a ell més que a ningú del nostre temps, la seva fortuna, la seva ciutat, la seva persona. No és pas tampoc que ningú pugui dir, que es deixés enriure pels malfactors i els injustos, ans els castigava més sense consideració que ningú. Sovint es veien per les carreteres gent a la qual mancaven els peus i les mans i els ulls: de manera que, dins la província de Cirus, tothom, grec o bàrbar que no fes tort a ningú podia viatjar sense por, anar on volia i portar el que li venia bé. Era un fet reconegut que honorava amb preferència els valents a la guerra. La seva primera guerra fou contra els Písides i els Misians; dirigint ell mateix en persona la campanya en aquests països, a aquells que veié afrontar de bon delit els perills, els féu governadors de les províncies conquistades i els honorà amb altres presents; de manera que semblava pretendre que els valents havien de ser els més feliços, i els covards els esclaus dels valents. En conseqüència, eren a dojo els qui volien córrer per ell al perill allí on es podia pensar que Cirus ho reparés.
Pel que fa a la justícia, si algú li apareixia com volent assenyalar-se per la seva, ho feia tot per enriquir-lo més que no pas els qui amaven els profits injustos. Així és com tot li era administrat equitativament i com tenia un veritable exèrcit. En efecte els generals i els capitans venien a ell per mar, no amb vista als diners, sinó perquè sabien que era més profitós d'obeir bé a Cirus, que no pas la soldada de cada mes. Quan un el servia bé en alguna cosa que ell encomanés, mai no deixava aquest zel sense recompensa. Per això s'ha dit que Cirus tingué en tot els millors agents.
Quan veia algun intendent que s'assenyalava per la seva justícia, que millorava el país que regia, i que es feia rendes, no li llevava mai res, sinó que encara li'n donava més: de manera que treballaven de gust i adquirien amb confiança, i per altra banda el que un hagués menjat ho amagava a Cirus. Perquè no es veia que envegés les riqueses clares, però provava de servir-se dels tresors amagats. Tots els amics que s'havia creat, dels quals coneixia l'afecte i judicava auxiliars aptes per a empendre el que s'escaigués a voler empendre, és cosa reconeguda per tothom que no hi havia ningú que sapigués afalagar-los com ell. I com que de vegades ell mateix es creia en necessitat d'amics per tal de tenir auxiliars, també ell provava de ser per als seus amics un auxiliar excel·lent així que remarcava el que desitgés cadascú.
Era l'home del món, jo penso, que rebia més presents, per moltes raons; però també més que ningú els distribuïa entre els seus amics, mirant els gustos de cadascú i el que veia que cadascú necessitava més. Tot el que li enviessin d'agenç del cos, ja fos per a la guerra, ja fos per a l'ornament, conten que deia que el seu cos no podia portar-ho pas tot, i que uns amics ben agençats els considerava com el millor ornament d'un home. Que hagués vençut els seus amics en magnificència i en benifets no és res d'estrany, perquè era més poderós; però que els sobrapassés en atencions, i en desig de fer-los plaer, això el que és a mi em sembla més admirable. Perquè Cirus sovint els enviava gerres, mig plenes de vi, quan ne rebia de bo, dient que feia molt de temps que no havia trobat un millor vi que aquell: «Te n'envia doncs i et prega de beure-l avui amb els que més estimes.» Sovint enviava oques a mig menjar i meitats de pans i altres coses així, encomanant al portador de dir: «Cirus ho ha trobat exquisit: i vol, que tu també ho tastis.» Quan el farratge era d'allò més rar, i que ell pels vailets i per la cura que tenia se n'havia pogut procurar, enviava a tots cantons a dir als seus amics de pendre aquell farratge per a llurs cavalls de sella, a fi que el dejuni no els privés de portar els seus amics. Si mai anava per algun indret on l'haguessin de veure molts ulls, cridava els seus amics i conversava amb ells sèriament, a fi que es veiés clar quins era que estimava.
De manera que el que és jo, pel que sento a dir, no crec que ningú entre els grecs ni entre els bàrbars hagi estat més amat que ell. Vet-en-aquí una prova. Tot i que Cirus era sotmès del rei ningú no es passà d'ell a Artaxerxes; Orontas sol va provar-ho, i aviat va trobar que l'home que havia pres per confident, era més afeccionat a Cirus que no pas a ell. En canvi quan els dos prínceps esdevingueren enemics, molts es passaren del Rei a Cirus, i d'aquests la gent que el Rei estimava més, però que creien que en ser valents trobarien una recompensa més digna vora Cirus que no pas vora del Rei. A la mort de Cirus va haver-hi una gran prova que ell era personalment bo, i que sabia destriar bé els fidels, afeccionats i segurs. Ell mort, tots els amics i comensals que el voltaven moriren combatent per Cirus, llevat d'Arieu: el qual es trobava format a l'ala esquerra, manant la cavalleria: i en saber que Cirus havia caigut, fugí amb totes les tropes que duia.
CAPÍTOL X
SEGONA PART DE LA BATALLA
En el lloc mateix fou tallada la testa i la mà dreta de Cirus. El Rei i els seus, perseguint els fugitius, entren dins el camp de Cirus. La gent d'Arieu no fa ja cap resistència, sinó que fugen a través de llur camp cap a l'etapa d'on havien partit, i que era, diuen, a quatre parasangues de la carretera. El Rei i la seva tropa ho barregen tot i agafen la concubina de Cirus, una focea que diuen que era discreta i bella. Una milesiana més jove, agafada pels soldats del rei, fugí nua cap a la banda dels grecs armats que guardaven els bagatges; formen per resistir, occeixen bona colla dels rapinyadors i uns quants d'ells també hi moren: però no fugen, i salven no solament la dona sinó que tot allò altre que hi havia en llur quarter, efectes i homes, també ho salven.
Llavors el Rei i els grecs eren com a trenta estadis lluny els uns dels altres: els uns, perseguint el que els era davant com si haguessin vençut a tothom; els altres barrejant com si ja tots haguessin vençut. Però en adonar-se'ls grecs que el Rei amb el seu exèrcit era entre els bagatges, i el Rei pel seu cantó sentint a dir a Tissafernes, que els grecs després de vèncer l'ala que tenien enfront, avençaven en persecució dels fugitius, llavors el Rei aplega la seva gent i la forma; Clearc, per la seva
