Dels que passaren el riu, ningú no es mullà més amunt del pit. Els Tapsaquesos deien que mai aquell riu no havia estat passador a peu fins aleshores, sinó en barques; les quals Abròcomas adelantant-se les havia cremades, a fi que Cirus no pogués passar. Semblava doncs que era cosa dels déus, i que clarament el riu s'havia enretirat davant de Cirus, com davant del rei futur.
D'allí travessa la Síria, en nou etapes, cinquanta parasangues, i arriben a les vores de l'Araxes. Hi havia en aquell indret tot de pobles curulls de blat i de vi. Hi romanen tres dies i hi fan provisions.
(1) Sis pletres, o poc més de 180 m.
(2) Els reis de Pèrsia concedien a llurs dones la propietat de països i viles perqué amb les rendes es mantinguessin i es vestissin. Sovint cada feu d'aquests es designava amb el nom de la peça de vestit que era destinat especialment.
(3) La mina pèrsica valia 125 dracmes, l'àtica 100. Una dracma equivalia a poc menys del franc.
CAPÍTOL V
MARXA A TRAVÉS DE L'ARÀBIA DESERTA
D'allí travessa l'Aràbia, tenint l'Èufrates a la dreta, i fa cinc etapes en un desert, trenta-cinc parasangues. En aquest país la terra és una plana, tota igual com un mar, i plena de donzell. Si hi ha res més de planta o de canya, tot és benolent, com aromes: però d'arbre no n'hi ha cap. Els animals són de tota mena sobretot ases salvatges, molts estruços dels grossos, ostardes i gasel·les. Els genets perseguien aquests animals. Els quals, quan algú els perseguia, s'adelantaven corrents i s'aturaven: perquè corrien molt més de pressa que els cavalls; llavors, quan els cavalls els atrapaven de bell nou, tornaven a fer el mateix i no hi havia manera, d'atrapar-los, sino que els genets, escalonant-se a distàncies, els cacessin rellevant-se els cavalls. La carn dels que van agafar s'assemblava a la del cèrvol, però més fina. D'estruç ningú va agafar-ne; els genets que en perseguiren algun, aviat desdigueren: perquè se'ls allunyava escapat, corrent amb totes les cames, i aixecant les ales que les feia servir a tall de vela. Ara, les ostardes, si un les fa aixecar llestament, és fàcil d'agafar-les; perquè tenen la volada curta, com les perdius, i de seguida es rendeixen. Llur carn era exquisidíssima.
Després d'haver travessat aquesta contrada, arriben a les vores del Mascas, ample d'un pletre. Allí hi ha una ciutat deserta, gran, anomenada Corsota: i el Mascas la banya tot al voltant en cercle. Hi resten tres dies i hi fan provisions.
D'allí fan, en tretze etapes, noranta parasangues de desert, tenint sempre l'Èufrates a la dreta, i arriben a les Portes. En aquestes jornades moltes atzembles moriren de fam; no hi havia ni farratge ni arbres: tot el país era pelat. Els que hi habiten desenterren al llarg del riu unes pedres moleres, que faisonen i porten a Babilònia: les hi vénen, i en canvi compren blat, del qual viuen.
El blat mancà a l'exèrcit, i no era possible de comprar-ne sinó al mercat lidià, en el camp bàrbar de Cirus a quatre sigles la càpita de farina de forment o d'ordi (1). Ara, el sigle val set òbols i mig i la càpita feia dues quènices àtiques. Els soldats, doncs, es mantenien de carn.
Hi havia etapes, d'aquestes que es feien d'allò més llargues, quan es volia arribar a l'abast de l'aigua o del farratge. I vet aquí que un dia es presenta un lloc estret i fangós, impracticable per als carros. Cirus s'hi atura amb els primers i els més rics del seu seguici, i dóna ordre a Glos i a Pigres de pendre un destacament de bàrbars per desentollar els carros. Com que li semblen fer-ho amb calma, mana, amb un aire d'ira, als senyors perses que el volten, de posar-se també a tirar dels carros. Llavors es pogué veure un exemple de disciplina. Cadascú de seguida llença la seva sobre-roba de púrpura al mateix indret on s'esqueia i com un que corre per un premi s'engega per un turó tot pendent, amb aquelles túniques sumptuoses i aquelles calces brodades que duien, i fins alguns amb collarets al coll i anells als dits en un moment salten tots dins el fang, més de pressa del que ningú s'afiguraria; solleven els carros i els desentollen.
En suma, era evident que Cirus apressava la marxa sense perdre temps, i sense aturar-se sinó per amor de l'aprovisionament o d'alguna altra cosa necessària, pensant, que com més llest aniria, més poc preparat estaria el Rei per combatre, i com més a pleret, més tropes reuniria el Rei. Perquè era de veure, per qui reflexionés, que l'imperi del Rei és poderós per l'extensió del país, i per la població, però feble per la llargària dels camins i per la dispersió de les forces, si algú fes la guerra amb promptitud.
A l'altra riba de l'Èufrates, i a l'endret del campament en el desert, hi havia una ciutat rica i gran anomenada Carmanda. Els soldats hi compraven els queviures, travessant el riu en raigs, de la següent manera. Omplien de fenc lleuger les pells que tenien per cobertors, després les ajuntaven i les cosien ben estret perquè l'aigua no toqués l'herba seca: damunt d'elles, travessaven el riu i s'enduien els queviures, un vi fet de la mena de gla que lleva la palmera, i grans de mill: perquè era el que més abunda en aquest país.
En aquest lloc es barallaren dos soldats, un de Menó i un de Clearc: i Clearc, judicant que el de Menó no tenia raó, li venta vergassada. El soldat, en tornar al sen campament, ho conta: en sentir-lo els soldats s'indignen, i es posen furiosos contra Clearc. El mateix dia, Clearc, havent anat al pas del riu per vigilar- hi el mercat, tornava a cavall cap a la seva tenda, a través del campament de Menó, i amb pocs homes al seu voltant. Cirus no havia arribat encara, però era pel camí. Un dels soldats de Menó, que asclava llenya, veu Clearc que passa, li tira la destral, i l'erra; un altre li tira una pedra, i un altre, i de seguida molts, per la cridòria que s'aixecà. Clearc es refugia al seu campament, i tot seguit crida a les armes: ordena als hoplites de romandre amb els escuts davant dels genolls, i ell, seguit dels Tracis i dels genets que tenia el seu campament, que eren més de quaranta, la majoria Tracis, arrenca contra la gent de Menó, talment que aquesta, colpida d'astorament, i el mateix Menó, corren a les armes; d'altres resten immòbils, sense saber què fer. Llavors Pròxenos, que s'esqueia a arribar endarrerit, al cap d'un batalló d'hoplites, fa avençar els seus homes entre els dos bàndols, ordena d'abaixar les armes, i suplica a Clearc de no fer aquelles coses. Clearc, que de poc li havia anat que no fos lapidat, s'indigna de sentir que Pròxenos parlés tan tranquilament del seu afront. El commina a sortir del mig. En això arriba Cirus, i s'assabenta de la cosa; empunya tot d'una les javalines, es llença entremig seguit dels seus fidels que allí eren, i exclama:
-Clearc i Pròxenos, i els altres grecs presents, no sabeu el que us feu. Perquè ara us abraoneu els uns amb els altres, penseu que des d'aquest dia jo seré aclaparat i vosaltres ho sereu també al cap de no gaire. Perquè si les nostres coses es giren malament, tots aquests bàrbars que veieu seran més enemics nostres que els que van amb el Rei.
En sentir aquests mots, Clearc entrà en el seu seny; els dos bàndols s'apaivaguen, i deixen les armes a lloc.
(1) La cápita així equivaldria a uns 2'19l, i el sigle a uns 1'20 francs. Es tracta doncs d'un preu d'usurers. Cada home consumint una quènice de blat diària, hauria gastat 2'40 fr., quan la seva consignació per queviures no era sinó de 31 c.
CAPÍTOL VI
TRAICIÓ D'ORONTAS
Avançant des d'aquí, apareixien tot de petjades de cavall, i fems: hom conjectura que és el rastre ben bé de dos mil cavalls. Aquest destacament, guanyant la davantera, cremava els farratges i tot allò altre que pogués ser útil.
Orontas, persa de nissaga reial, i que se l'anomenava com dels millors guerrers perses, forma el projecte de traïr Cirus; i ja abans li havia fet la guerra, havent-s'hi reconciliat. Diu a Cirus que si li dóna mil cavalls pararà una emboscada a la cavalleria que li crema la davantera, i la destroçarà, o agafarà molts presoners, impedirà els incendis, i farà que l'enemic no pugui anunciar al rei que hagi vist l'exèrcit de Cirus. A Cirus, en sentir-lo parlar així, li sembla que és aventatjós, i li mana de pendre un escamot de cadascun dels generals.
Orontas, pensant-se que els genets eren a punt de marxa, escriu una lletra al rei, que ve portant tants de
