compte? Perquè jo vacil·laria de pujar als bastiments que Cirus ens donés, de por que no ens volgués enfonsar amb les seves trirrems. I temeria de seguir el guia que ens donés, de por que no ens dugués en algun indret d'on no hi hauria manera de sortir. Jo voldria, si me n'anava contra la voluntat de Cirus, anar-me'n d'amagat d'ell: cosa que no és possible. Jo dic doncs que tot això són xerrameques. Jo sóc del parer, que vagin a Cirus uns quants homes, que siguin a posta, amb Clearc, per preguntar-li, en què vol servir-se de nosaltres. Si es tracta d'una empresa semblant a aquella, en la qual ja s'ha servit de tropes estrangeres, seguim-lo també nosaltres, i no siguem pitjors que els que abans han anat amb ell terra amunt. Si l'empresa sembla més gran, més treballosa i més plena de perill, cal que es determini o a endur-se'ns convençuts nosaltres o a deixar-nos anar de bones en bones convençut ell. Perquè així si el seguíem el seguiríem amics d'ell i amb delit, i si ens en anàvem, ens en aniríem en seguretat. I el que digui d'això, que sigui anunciat aquí; i en haver-ho sentit, deliberarem segons.
Això semblà bé. Havent triat uns quants homes els envia amb Clearc; els quals pregunten a Cirus què té decidit sobre l'exèrcit. Cirus, respon, que ha sentit a dir que Abròcomas, enemic seu, és a dotze etapes vora el riu Èufrates; i diu que fa compte de dur-los contra ell; que si ell és allí, diu que desitja imposar-li el càstig; però si ha fugit «allí deliberarem què cal fer».
En haver sentit això, els elegits ho reporten als soldats; aquests sospiten que els vol dur contra el rei: amb tot, els sembla bé seguir-lo; Però demanen més paga; i Cirus promet de donar a tots una meitat més del que abans es feien, en comptes d'un daric tres mitjos darics al mes per soldat.
Que marxés contra el rei, fins allí no ho havia sentit a dir ningú; almenys d'una manera oberta.
CAPÍTOL IV
MARXA FINS A L'ÈUFRATES
D'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins al riu Psaros, que té d'amplària tres pletres. D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins al riu Píram, que té d'amplaria un estadi (1). D'allí fa dues etapes, quinze parasangues fins a Issos, última ciutat de la Cilícia, vora el mar, poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies, durant els quals arribaren a Cirus els trenta-cinc vaixells del Peloponès, amb Pitàgoras el Lacedemoni d'almirall. Tamus d'Egipte els conduïa des d'Efes, tenint amb ell altres vint-i-cinc naus de Cirus, amb les quals havia assitiat Milet, quan era amiga de Tissafernes, i fet la guerra amb Cirus contra ell. Venia també dalt de les naus Quirísof de Lacedemònia, enviat a cercar per Cirus, seguit de set-cents hoplites que comandava al servei de Cirus. Les naus fondejaren tocant a la tenda de Cirus. Allí els grecs mercenaris que eren amb Abròcomas desertaren d'ell i passaren a Cirus: quatre-cents hoplites, que s'uneixen a l'expedició contra el rei.
D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins a les Portes de Cilícia i de Síria. Eren dues muralles: la de la banda de dins, davant de Cilícia, era ocupada per Siènnesis i una guarnició de Cilicis; la de la banda de fora, davant la Síria, es deia que era guardada per una guarnició del rei. Entre mig de les dues s'esmuny un riu anomenat el Carsos, ample d'un pletre. Tot l'espai entre les dues muralles és de tres estadis; i poc és possible de passar-hi per la força, perquè el pas és estret, i les muralles davallen fins al mar, i per damunt hi ha tot de roques malpetgeres. I és en aquestes dues muralles que s'obren les Portes. Per amor d'aquest pas Cirus fa venir les naus, a fi de desembarcar hoplites part d'ençà i part d'enllà de les Portes, i de passar a despit dels enemics que guardessin les Portes Sirianes; cosa que Cirus creia que faria Abròcomas, que tenia un nombrós exèrcit. Però Abròcomas no va fer-ho, sinó que en sentir a dir que Cirus era a la Cilícia, es retirà de la Fenícia i marxà cap al rei, duent, pel que es deia, un exèrcit de tres-cents mil homes.
D'allí Cirus fa a través de la Síria una etapa de cinc parasangues fins a Mirianda, ciutat poblada per Fenicis, vora el mar. És un lloc comercial, i hi fondegen molts de bastiments de transport. Hi romanen set dies; durant els quals Xènias d'Arcàdia, general, i Pasió de Megara, pujant en un bastiment i posant-hi dins el que tenen de més valor, es fan a la mar, picats, pel que semblava a la majoria, perquè Cirus deixava tenir a Clearc els soldats d'ells que s'havien passat a Clearc per tornar a Grècia i no pas anar contra el rei. Tot d'una que hagueren desaparegut corregué la veu que Cirus els perseguia amb les seves trirrems: uns feien vots perquè fossin agafats, com a traïdors que eren; d'altres els compadien si els atrapessin.
Cirus convocà els generals i digué:
-Xènias i Pasió ens han abandonat. Però sàpiguen bé que no s'han salvat pas com uns esclaus fugitius. Sé bé on van, i no se m'han escapolit pas. Tinc trirrems per poder agafar el bastiment llur. Però, pels déus, el que és jo no els perseguiré pas. No dirà ningú que jo, mentre algú és amb mí me'n serveixo, i quan se'n vol anar l'agafo, el malmeno i l'expolio dels seus cabals. Que se'n vagin doncs, sabent que es porten més malament amb mi que no pas jo amb ells. I més: jo tinc en el meu poder llurs fills i llurs dones, custodiats a Tral·les: però no les en privaré pas, sinó que les recobraran per amor de llur passada virtut envers mí.
Així parlà Cirus; i els grecs, si algun no tenia gaire delit per l'expedició, en sentir la bondat de Cirus el seguiren amb més gust i amb més daler.
Després d'això Cirus fa quatre etapes, vint parasangues, fins al riu Chalos, que té d'amplària un pletre, i és ple de peixos grans i mansuets, que els sirians tenen per uns déus i no permeten que se'ls faci cap mal, com tampoc als coloms. Les viles on van atendar eren de Parisatis, donades per a la seva cintura (2).
D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell, que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arrasà i cremà el palau.
D'allí fa tres etapes, quinze parasanges, fins a les vores de l'Èufrates, que té quatre estadis d'ample: i s'aixeca allí una ciutat gran i rica, Tàpsac per nom. Hi romanen cinc dies. Cirus, havent enviat a cridar els generals grecs, els diu que el camí serà contra el Gran rei, cap a Babilònia i els dóna ordre de fer-ho saber als soldats, i de convèncer-los de seguir-lo. Els generals convoquen una assemblea i ho anuncien. Els soldats s'enfurismen contra els generals, i diuen, que sabent-ho feia temps, els ho han tingut amagat. Es neguen a anar endavant, si no els donen tants de diners com als grecs que precedentment havien acompanyat Cirus en el viatge cap al seu pare, i això no anant pas a combatre, sinó quan Cirus havia estat cridat pel seu pare. Els generals ho reporten a Cirus, el qual promet de donar a cada home cinc mines (3) d'argent, a llur arribada a Babilònia, i la soldada sencera fins a deixar-los de bell nou aposentats a Jònia.
La majoria dels grecs són convençuts així. Però Menó, abans que es vegés clar el que farien els altres soldats, si seguirien Cirus o no, convoca el seu exèrcit separadament dels altres i diu:
-Soldats, si em creieu, sense perill ni fatiga us fareu estimar més de Cirus que els altres soldats. Què us mano de fer? Ara Cirus suplica als grecs de seguir-lo contra el rei. Jo doncs us dic que ens cal passar el riu Èufrates abans que no es vegi clar el que els altres grecs respondran a Cirus. Si voten per seguir-lo, vosaltres semblareu la causa, havent començat a passar, i com als més zelosos Cirus us en sabrà grat i us ho pagarà: i sap pagar millor que ningú. Si els altres voten que no, refarem tots plegats el camí: i com a únics que haureu obeït, com a més fidels, us farà servir per a les guarnicions, i per als comandaments de companyies, i en qualsevol altra cosa que li demaneu jo sé que trobareu en Cirus un amic.
Havent sentit aquestes paraules obeeixen i travessen, abans que els altres hagin respost. Cirus, en adonar-se que passen, se n'alegra tot, i envia Glos a dir a l'exèrcit:
-Des d'ara jo tinc de què lloar-vos, soldats: però vosaltres també tindreu de què lloar-me a mí, jo m'hi basquejaré, o creieu que no sóc ja Cirus!
Els soldats, plens de grans esperances, li desitgen una bella fortuna. A Menó, diuen, li envià presents esplèndids. Això fet, Cirus travessa, seguit de tota la resta de l'exèrcit.
