bell nou a Cilícia, pel camí més ràpid, i amb ella les tropes de Menó, i Menó mateix. Cirus, amb la resta, travessa la Capadòcia, en quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Dana, ciutat poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies: durant els quals Cirus, féu morir un persa, Megafernes, portaestendard reial, i un cert altre, oficial superior, acusant-los de conspirar contra ell.

D'allí, provaren de llençar-se dins la Cilícia: però s'hi entrava per un camí de carros, d'allò més ert, impracticable per un exèrcit si algú li posés obstacles. Fins es deia que Siènnesis era a les altures, guardant l'entrada: per això romangué un dia en el pla. L'endemà, arriba un missatger dient que Siènnesis havia abandonat les altures, perquè havia sabut que les tropes de Menó ja eren a Cilícia part de dins les muntanyes, i havia sentit a dir que les trirrems voltaven les costes de Jònia cap a Cilícia, comandant Tamó les dels Lacedemonis i les del mateix Cirus.

Cirus doncs, puja als cims sense que ningú el destorbi, i veu les tendes on els Cilicis havien fet la guarda. D'allí davalla en un pla gran i bell, arrosat, ple d'arbres de tota mena i de vinya; i lleva molt de sèsam i melina i mill i forments i ordis. Una serralada forta i alta el cenyeix de tots cantons, de mar a mar.

Cirus davalla, i travessa aquest pla, em quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Tars, ciutat de la Cilícia, gran i rica. Allí era el palau del rei de Cilícia: pel mig de la ciutat s'esmuny un riu, Cidnos per nom, ample de dos peltres. Els habitants abandonaren aquesta ciutat, fugint amb Siènnesis cap a un lloc fortificat damunt les muntanyes, llevat dels hostalers. Restà així la gent de marina, habitants de Soli i d'Issos. Epiaxa, dona de Siènnesis, havia arribat a Tars cinc dies abans que Cirus. En el passatge de les muntanyes que menen al pla, dues companyies de l'exèrcit de Menó s'havien perdut. Els uns deien que havent-se posat a rapinyar, les havien destroçat els cilicis; els altres, que havent-se endarrerit, i no podent trobar ni la resta de l'exèrcit ni els camins, s'havien esgarriat i havien mort. Aquestes companyies eren de cent hoplites cadascuna.

Els altres, en arribar, barrejaren la ciutat de Tars, furiosos per la pèrdua dels companys, el palau reial i tot. Cirus, tot d'una d'entrar a la ciutat, envià a dir Siénnesis que vingués a ell. Siènnesis respongué que no s'havia fet mai a mans de ningú més fort que ell, i que no volia presentar-se per aleshores i tant a Cirus fins que la seva dona no el n'hagués convençut i ell no hagués rebut fermances. Després de les quals coses havent entrat en conferència, Siènnesis donà a Cirus molts de diners per a l'exèrcit, i Cirus a Siènnesis els presents que es consideren més honrosos de part del rei: un cavall amb el fre d'or, un collaret d'or, uns braçalets, una simitarra d'or, i una túnica persa. Li promet també que el seu territori no serà més barrejat, i li permet de rependre els esclaus arrabasats, onsevulla que s'escaigui.

(1) La infanteria més lleugera, armada només d'armes llancívoles.

(2) El nom de peltastes s'aplica sovint a l'infanteria lleugera en general; o mès especialment a unes tropes d'atac, intermitges entre els hoplites i els gimnetes, de les quals l'arma característica era la pelta, petit escut ordinàriament de vímet recobert de cuiro.

(3) Milla legal de l'imperi persa. Podria calcular-se'n l'equivalència en uns 5 quilòmetres i mig.

(4) Mida de longitud àtica, que valia 100 peus, o siguin uns 30 metres.

CAPÍTOL III

REVOLTA DELS SOLDATS

Cirus i l'exèrcit romangueren allà vint dies: perquè els soldats, es negaven a anar més lluny. Sospitaven ja, en efecte que anaven contra el Rei: i deien que no s'havien llogat per això. Clearc, el primer, vol fer marxar els seus per la força; però ells, començaren a tirar-li, a ell i a les seves adzembles, tot d'una que es posa en marxa. Clearc llavors de ben poc va escapar-se de ser apedregat. Tot seguit, coneixent que era impossible d'obligar-los per la força, reuní una assemblea dels seus soldats. D'antuvi, esclafí el plor, i s'estigué una bella estona sense dir res: tothom que el veia, se n'estranyava i callava. A la fi digué:

-Soldats, no us n'estranyeu que suporti difícilment les presents circumstàncies. Perquè Cirus era el meu hoste, i desterrat de la pàtria m'honrà i encara em donà deu mil darics. Els quals jo no els he pres i me'ls he desat per al meu ús particular, ni els he esmerçat en els meus plaers, sinó que els he despès per a vosaltres. I d'antuvi he fet la guerra contra els Tracis, i amb vosaltres els he castigat per amor de Grècia, traient-los del Quersonès quan volien pendre aquesta terra als colonitzadors grecs. Després que Cirus ens va haver cridat, us em enduc amb mí i parteixo a fi de servir-lo si necessitava res, en paga del bé que he rebut d'ell. Però ja que no voleu acompanyar-me, caldrà, o que traient-vos a vosaltres jo resti l'amic de Cirus, o que enganyant Cirus me'n vagi amb vosaltres. Si faig el que és just, no ho sé: però us trio a vosaltres; i amb vosaltres, qualsevol cosa que calgués, la patiré. I no dirà mai ningú que jo, havent dut grecs a terra de bàrbars, he traït els grecs i he preferit l'amistat dels bàrbars. Així, ja que vosaltres no em voleu obeir ni seguir, jo us seguiré a vosaltres i patiré el que calgués. Perquè us considero com la meva pàtria i els meus amics i els meus companys d'armes, i amb vosaltres jo crec que seré honorat per tot arreu on aniré; orb de vosaltres, sóc incapaç, jo crec, ni d'ajudar un amic ni de rebutjar un enemic. Com que jo, doncs, aniré on aneu vosaltres, vosaltres teniu de decidir.

Així parlà. Els soldats, tant els seus com els altres, en sentir que deia que no volia marxar contra el Rei, aplaudiren: i més de dos mil dels de Xènias i de Pasió, prenent armes i bagatges passen al camp de Clearc. Cirus, embarbesclat i afligit envia a cercar Clearc; el qual li diu que no hi vol anar, però d'amagat envia un missatger a dir-li que estigui tranquil, que tot s'arreglaria com cal: li encomana ensems d'enviar- lo a cercar: però ell cop de dir que no volia anar-hi. Després de la qual cosa, havent reunit els soldats, els seus i els que s'havien ajuntat a ell, i els altres que volguessin, digué:

-Soldats, Cirus es porta evidentment amb nosaltres, tal com nosaltres amb ell: perquè ni nosaltres som ja els seus soldats, puix que no el seguim, ni ell és ja qui ens dóna la paga. Que ell es creu damnificat per nosaltres, jo ho sé: així, quan ell m'envia a cercar no vull anar-hi; sobretot de vergonya, perque conec al fons de mi que l'he enganyat, i després perquè tinc por que no m'agafi i no m'imposi un càstig pels torts que es creu que li he fet. No em sembla pas, doncs, que sigui hora d'adormir-nos, i de no passar cap ànsia per nosaltres, sinó d'escatir el que cal fer després de tot això. I mentre romandrem aquí, em sembla a mí que cal veure quina és la manera més segura de romandre; si s'acorda de partir, de quina manera més segura partirem, i com tindrem els queviures: perquè, sense, ni el general ni el simple soldat no són bons per a res. Cirus és un home preciós per a qui li sigui amic, i un enemic dificilíssim per a qui li mou guerra, i té forces de peu i de cavall i navals, que tots veieu i que tots coneixeu, perquè no sembla pas que estiguem establerts gaire lluny d'ell de manera que és hora que cadascú digui el millor que sàpiga.

Havent dit això, callà.

Tot d'una uns quants s'aixecaren, els uns espontàniament per dir el que pensaven, els altres alliçonats per Clearc, per demostrar quin mal pas era de romandre o d'anar-se'n sense l'assentiment de Cirus. Un, fent veure que tenia pressa per tornar com més aviat a Grècia, digué que, si Clearc no sabia conduir-los, calia com més aviat millor elegir altres generals, comprar queviures, ja que el mercat era al camp dels bàrbars, i plegar els bagatges: i després anar a demanar vaixells a Cirus per fer-se a la vela: i si no els donava, demanar a Cirus un guia que els dugués per territori amic.

-I si no ens dóna el guia, formem-nos en ordre de batalla com més de pressa, i enviem a ocupar les altures, a fi que prenent-nos per mà no les ocupin ni Cirus ni els Cilicis, els quals tants de presoners tenim i tants de cabals hem arrabasat.

Així parlà aquest. Després d'ell Clearc digué aquests mots:

-El que és de comandar jo aquesta expedició, que ningú no me'n parli; perquè hi veig molts de motius pels quals no ho he de fer. Ara, l'home que escollireu jo l'obeiré fins on més se pugui: perquè veieu que sé deixar-me anar com el qui més.

Després d'ell se n'aixeca un altre, fent veure la innocència d'aquell que aconsella de demanar vaixells, com si Cirus no hagués de continuar el viatge, i fent veure com seria innocent de demanar un guia a aquell «al qual espatllem l'empresa»:

-Si ens fiem del guia que Cirus ens doni, què ens impedeix d'enviar Cirus a ocupar les altures pel nostre

Вы читаете Els Deu Mil
Добавить отзыв
ВСЕ ОТЗЫВЫ О КНИГЕ В ИЗБРАННОЕ

0

Вы можете отметить интересные вам фрагменты текста, которые будут доступны по уникальной ссылке в адресной строке браузера.

Отметить Добавить цитату
×