d'esmerçar-los en alguna altra cosa, o en una expedició contra Egipte, el vinclarien amb ell.
En això Clearc arriba i pregunta si ja han respost.
Falinos reprèn i diu:
-Aquests, oh Clearc, l'un diu una cosa l'altre una altra: però tu, digues-nos el que penses.
I ell diu:
-Jo, Falinos, he estat content de veure't, i tots els altres em penso que també. Perquè tu ets grec, i nosaltres també, tants com en veus. En la posició en què ens trobem, et consultem a tu què cal fer sobre el que dius. Tu, doncs, en nom dels déus, aconsella'ns el que et sembli millor i més honorable, la qual cosa t'ha de portat honor temps a venir, quan diran que «una vegada Falinos, enviat pel Rei a invitar els grecs a rendir les armes, ha aconsellat tal cosa.» Perquè tu saps que per força es parlarà a Grècia del que hauràs aconsellat.
Amb aquestes insinuacions, Clearc volia que el mateix ambaixador del Rei aconsellés de no rendir les armes, a fi que els grecs fossin més ben esperançats; però Falinos l'esquivà, i digué contra el que ell es creia:
-Jo, si de deu mil probabilitats n'hi ha per vosaltres una de salvar-vos fent la guerra al Rei, us aconsello de no rendir les armes; però si no hi ha cap esperança de salut a despit del Rei, us aconsello de salvar-vos com podreu.
Llavors Clearc respongué:
-Doncs, això és el que tu dius: bé, anuncia de part nostra que nosaltres creiem que si hem de ser amics del Rei, serem uns amics més útils tenint les nostres armes que no pas havent-les remès a un altre.
Falinos respon:
-Ho anunciarem: però el Rei m'ha encarregat encara de dir-vos, que, romanent aquí, hi haurà treva, i avençant o reculant, guerra. Respongueu doncs sobre aquest punt: si romaneu i que hi hagi treva, o si he d'anunciar de part vostra que hi ha guerra.
I Clearc digué:
-Anuncia sobre aquest punt, que a nosaltres ens sembla bé el que li sembla al Rei.
-Què vols dir amb això?-digué Falinos.
Respongué Clearc:
-Si restem, treva; guerra per qui avenci o reculi.
Falinos tornà a preguntar:
-És treva o guerra que he d'anunciar?
I Clearc respongué de bell nou:
-Treva per qui resti, per qui avenci o reculi, guerra.
Ara, del que faria, no en traspuà res.
CAPÍTOL II
COMENÇAMENT DE LA RETIRADA
Falinos partí amb els que l'havien acompanyat. Els que havien anat al camp d'Arieu, tornaren, Procles i Quirísof: Menó havia restat allí amb Arieu. Aquests reporten que Arieu ha dit que hi havia molts perses més distingits que ell, que no el sofririen mai per Rei:
-Però si voleu fer la retirada amb ell, us invita a venir ja, aquesta nit; si no, diu que partirà de bon matí.
Clearc respon:
-Doncs així cal fer: si venim, tal com dieu; si no, feu el que creureu més aventatjós per a vosaltres.
El que ell faria, tampoc no els ho diu.
Però després, a posta de sol, convocant els generals i els capitans, els diu:
-Senyors, he sacrificat per anar contra el Rei, i les entranyes no m'han estat favorables. I és natural que no ho fossin: perquè jo ara m'he informat, que entre nosaltres i el Rei hi ha el riu Tigris, que es passa amb embarcacions, i nosaltres no podríem travessar-lo sense barques: i de barques no en tenim. Romandre ací no és possible: perquè de queviures no hi ha manera d'haver-ne. Però per anar a ajuntar-nos als amics de Cirus, les víctimes ens han estat favorables del tot. Vet aquí doncs el que cal fer: separem-nos i que cadascú sopi amb el que té. Quan el corn farà el senyal com per dormir, plegueu el bagatge; al segon toc, carregueu les atzembles; al tercer, seguiu el vostre cap, l'atzembleria al llarg del riu, i els hoplites al defora.
Havent sentit aquestes ordres, els generals i els capitans es retiren i fan tal com s'ha dit. Des d'aquest moment Clearc comanda i els altres obeeixen no pas que l'haguessin elegit, sinó veient que era l'únic que tenia el cap que ha de tenir qui mana, mentre que els altres eren sense experiència.
El compte del camí que havien fet des d'Efes de Jònia fins al camp de batalla, era en noranta tres jornades, cinc centes trenta cinc parasangues o setze mil cinquanta estadis. I del camp de batalla fins a Babilònia deien que hi havia tres cents seixanta estadis.
Quan va haver-se fet fosc, Miltocites de Tràcia, amb els homes de cavall que duia, fins a quaranta, i com tres cents d'els de peu, tracis així mateix, desertà per anar-se'n amb el Rei. Clearc es posa al cap dels altres, com ho havia anunciat; els altres segueixen: i cap a mitjanit arriben a la primera etapa, on és Arieu i la seva tropa. En haver posat les armes davant les files, els generals i els capitans grecs se'n van a trobar Arieu. Llavors els grecs i Arieu i els principals dels que eren amb ell juren de no trair-se, i de ser aliats. Els bàrbars juren a més a més de guiar sense falsia. En jurar, degollen un brau, un llop, un senglar i un moltó; reben la sang dins un escut, i els grecs hi suquen l'espasa i els bàrbars la llança.
Després de donar-se aquestes penyores, Clearc parla així:
-Vejam, Arieu, ja que vosaltres i nosaltres tenim el mateix camí a fer, digues ¿quina és la teva opinió sobre la marxa: ens en tornem per on hem vingut, o creus haver ideat alguna altra ruta millor?
Arieu respon:
-Si ens en tornem per on hem vingut, morirem tots de fam: perquè ara no tenim gens de queviures. En les disset jornades darreres fetes per arribar ací no hem trobat res en el país, o allí on hi havia alguna cosa, nosaltres ho hem consumit passant. Ara pensem en una ruta més llarga, però en la qual no ens mancaran queviures. Hem de fer les primeres jornades tan fortes com poguem, a fi d'allunyar-nos com més millor de l'exèrcit del Rei. Perquè un cop li durem un aventatge de dos o tres dies de camí, el Rei ja no podrà aconseguir-nos; amb poques tropes no gosarà encalçar-nos, i si en té moltes no podrà anar de pressa; i potser també li escassejaran els queviures. Vet aquí-diu Arieu-el parer que jo tinc.
Aquest pla estratègic no podia dur a altra cosa sinó a escapolir-se o a fugir del Rei: però l'atzar dirigí millor l'exèrcit. Perquè en ser de dia, tot d'una es posaren en marxa, tenint el sol a la dreta, comptant d'arribar a posta de sol a llogarrets de la Babilònia: en això no s'enganyaven. Cap a la tarda, els sembla de veure cavalleria enemiga: i aquells dels grecs que es trobaven fora dels rengles, corren a formar-hi. Arieu, que per haver estat ferit s'esqueia a anar en carro, davalla i es posa la cuirassa, així com els que eren amb ell. Mentre s'armen, els exploradors que havien enviat endavant, tornen dient que no és cavalleria, sinó atzembles que pasturen. De seguida tothom va conèixer que el Rei s'havia atendat per alli prop: i de fet, s'obirava fum en els llogarrets no pas lluny. Clearc, però, no marxa contra l'enemic: perquè veia que els soldats estaven rendits i en dejú: i que també ja era tard. Amb tot, no es decanta tampoc d'allí, guardant-se que no semblés que fugia; sinó que mena la seva gent dret endavant i a posta de sol s'atenda amb el cap de la columna en els llogarrets més pròxims, dels quals l'exèrcit del Rei havia arrapinyat fins la fusta de les cases.
Els primers, doncs, s'acampen d'una manera o altra; però els segons, arribant a nit fosca, s'allotgen cadascú on s'esqueia, i fan un gran aldarull cridant-se els uns als altres, talment que fins els enemics els senten, i les avençades més pròximes dels enemics fugen de llurs tendes. Això va ser evident l'endemà: perquè no va aparèixer més pels voltants ni cap atzembla ni campament, ni fum. El Rei mateix, pel que sembla, es va esbalaïr de l'atansament de l'exèrcit i es va
