nos mútuament cap tort. Amb tot, veig que et guardes de nosaltres com d'uns enemics, i nosaltres, veient això, ens guardem per la nostra banda.
»Com que per bé que escorcollo no puc descobrir que tu hagis provat de fer-nos cap mal, i jo sé clar i net que el que és nosaltres no pensem tampoc en res semblant, m'he decidit a venir a enraonar amb tu a fi que, si podem, esvaíssim aquesta desconfiança mútua. Perquè sé que els homes que per una calúmnia, i també els que per una sospita, es temen els uns als altres, i volen prevenir abans de patir, causen mals irremeiables a gent que no anaven a fer ni per altra banda tenien intenció de fer res de tal. Convençuts, doncs, que aquests malentesos amb una entrevista és com millor poden cessar, vinc i vull provar-te que tu et malfies de nosaltres sense raó. Perquè de primer, i és la més gran garantia, els nostres juraments a la cara dels déus ens priven de ser enemics. I qui té consciència d'haver-los negligit, el que és jo no el felicitaria mai. Perquè la guerra dels déus no sé amb quina llestesa fuig ningú que la defugi, ni en quines tenebres pot esquitllar-se, ni en quina fortalesa retreure's: perquè arreu tota cosa és sotmesa als déus i per tot damunt tota cosa els déus imperen per un igual. Vet aquí el què penso sobre els juraments sobre els déus als quals hem confiat l'amistat pactada.
»Passant a consideracions humanes, jo et miro al present, com el nostre bé més gran. Perquè amb tu tot camí és obert, tot riu gualejable, no hi ha fretura de queviures; sense tu, tot camí s'endinsa en les tenebres: perquè no en sabem res; tot riu és de mal passar, tota multitud és esfereïdora, i més esfereïdora la solitud: perquè és plena de tota privació. Si ens tornàvem bojos i t'occíem ¿què hauríem produït occint el nostre benfactor, sinó una lluita amb el Rei, el venjador més terrible? I encara de quines esperances em privaria a mi mateix si emprenia, de fer-te cap mal, jo t'ho diré.
»Jo he desitjat de ser l'amic de Cirus, creient-lo l'home del seu temps més apte per fer bé a qui volgués. Jo et veig avui a tu amo del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre. Sé que els Misians us són amoïnosos: jo penso, amb les forces de què disposo, fer-vos-els ajupir; i sé que els Písides també. I sento dir que hi molts altres pobles tals als quals jo penso que faria acabar de pertorbar la vostra ventura. I els egipcians, contra els quals us sé sobretot irritats, no veig pas quines forces aliades podríeu esmerçar per a castigar-los millor que les que són amb mi. En fi, entre els que habiten entorn, si amb algún volguessis ser amic, ho series com al més gran de tots; i si algú t'inquieta, obraràs com a senyor, tenint-nos de servidors a nosaltres, que et servirem no per amor de la soldada solament, sinó també de l'agraïment que per haver-nos salvat et duriem en justícia. A mi, quan considero tots aquests motius em sembla talment estrany que et malfiïs de nosaltres, que és la cosa que en sabria més dolç de sentir el nom de l'home prou hàbil en l'art d'enraonar per convèncer-te amb les seves enraonies que nosaltres conspirem contra tu.
Així parla Clearc; Tissafernes respon:
-Sí, estic content, Clearc, de sentir de tu paraules tan entenimentades; pensant d'aquesta manera, si meditaves contra mi alguna cosa de mal, em sembla que series tan mal intencionat envers tu mateix com envers mi. Però perquè estiguis ben segur que no tindríeu raó de malfiar-vos ni del Rei ni de mí, escolta pel teu cantó: Si volíem perdre'us, ¿et sembla que ens mancaria prou cavalleria o infanteria o armes per estar en condicions de fer-vos dany, sense córrer per la nostra banda cap perill? Els terrenys propis per atacar-vos ens mancarien, et sembla? I aqueixes planures tan grans que ens són amigues i que amb tant de fatic travesseu, i aqueixes serralades que veieu davant i que haveu de passar, per ventura no podem, ocupant-les per endavant, fervos-les impracticables i aqueixos rius tan nombrosos, al pas dels quals podem regular ¿quants de vosaltres ens abellirà de combatre? I n'hi ha que de cap manera no els travessaríeu, si nosaltres no us féssim pasar. Si en tot això som vençuts, el foc val a dir que és més fort que els fruits de la terra: i podríem, incendiant-los, arrenglerar en batalla contra vosaltres la fam, amb la qual, per molt valents que siguéssiu, no podríeu pas combatre. ¿Com, doncs, tenint tants de medis per fer-vos la guerra, i cap de perillós per a nosaltres, de tots aquests aniríem a triar l'única manera que sigui impia davant dels déus i vil davant dels homes? És cosa de gent en un mal pas, sense recursos, estreta per la necesitat, miserable en fi, que vol treure algun profit de perjuri envers els déus i de la mala fe envers els homes. No, Clearc, nosaltres no serem mai tan desenraonats ni tan toixos! ¿Per què, quan podíem exterminar-vos, no hi hem vingut a parar? Sàpigues bé que la causa n'és el desig que jo tenia de guanyar-me la confiança dels grecs; i que les tropes estrangeres amb les quals Cirus, en pujar cap a les terres altes, no comptava sinó perquè les pagava, jo pogués, en davallar refermar-m'hi a còpia de benifets. Ara, dels aventatges que podeu oferir-me, tu n'has dit alguns: però el més gran jo ja el sé. Perquè és permès al Rei sol de portar la tiara dreta damunt del cap; però per ventura, vosaltres presents, fora fàcil a un altre de portar-la-hi també damunt del cor (1).
Parlant així va semblar a Clearc que deia la veritat; i respon:
-Aquests, doncs-diu-que quan nosaltres tenim tals motius d'amistat, proven, amb llurs calúmnies de fer-nos tornar enemics, no són dignes dels darrers suplicis?
-El que és jo-fa Tissafernes-si voleu, els generals i els capitans, venir a mí, us diré obertament qui són que em diuen que tu conspires contra mí i contra el meu exèrcit.
-Jo-digué Clearc-te'ls duré tots: i per la meva banda et revelaré també d'on m'hi he tret el que sento dir de tu.
Després d'aquesta conferència, Tissafernes, fent uns grans afalacs a Clearc, l'incita a romandre a sopar amb ell. L'endemà Clearc, de tornada al campament apareix clarament convençut de les disposicions amicals de Tissafernes i reporta el que aquest ha dit; i afegeix que cal que els invitats vagin a la tenda de Tissafernes, i que aquells dels grecs que fossin convictes de calúmnia, siguin castigats com a traïdors enemics dels grecs. Sospitava que el calumniador era Menó, sabent que s'havia entrevistat, igual que Arieu, amb Tissafernes, que formava un partit contra ell, i que conspirava per a guanyar-se tot l'exèrcit i esdevenir l'amic de Tissafernes. Clearc, per la seva banda, volia conciliar-se l'afecte de l'exèrcit sencer i treure's d'entre peus aquells que li feien nosa.
Alguns soldats, però, li contradiuen, opinant que no han d'anar-hi tots els generals i capitans i que cal malfiar-se de Tissafernes. Però Clearc insisteix fortament, fins a aconseguir d'anar-hi cinc generals i vint capitans; els segueixen uns dos cents soldats com si anessin a mercat.
En ser a les portes de Tissafernes, els generals són cridats dins, Pròxenos de Beòcia, Menó de Tessàlia, Agias d'Arcàdia, Clearc de Lacedemònia, i Sòcrates d'Acaia: els capitans resten a la porta. Al cap de no gaire estona, al mateix senyal, són agafats els de dins i degollats els de fora. Després d'això, tot de cavallers bàrbars, galopant pel pla, occeixen tots els grecs que topen, siguin esclaus siguin lliures. Els grecs estan tots admirats d'aquelles carreres de cavalleria que veuen des del campament, i vacil·len sobre el que hagin de fer, quan arriba Nicarc d'Arcàdia, fugitiu, ferit al ventre, i tenint-se les entranyes amb les mans, conta tot el que s'és esdevingut.
De seguida els grecs corren a les armes, colpits tots de terror i creient que els bàrbars van a arremetre tot d'una contra el campament. Però no vénen pas tots sinó Arieu, Artàozos i Mitrídates, que eren gent lleialíssima a Cirus. L'intèrpret dels grecs diu que obira amb ells el germà de Tissafernes i que el reconeix. Duien un seguici de perses acuirassats, com a trescents. En ésser prop, aquests demanen que si hi ha cap general o capità grec, s'adelanti per comunicar-li les ordres del Rei. Llavors els generals grecs Cleanor d'Orcomen i Sofènet d'Estimfal surten del camp amb precaució, i amb ells Xenofont d'Atenes, a fi de saber noves de Pròxenos. Quirísof s'esqueia a ser lluny d'allí, en un llogarret amb altres fent provisió de queviures.
En ser a l'abast de la veu, Arieu parla així:
-Oh grecs, Clearc, descobert d'haver faltat als juraments i romput la treva, té el seu càstig i és mort. Pròxenos i Menó, que han denunciat la seva perfídia, són en gran honrament. Pel que fa a vosaltres, el Rei us exigeix les armes: diu que són seves, ja que eren de Cirus, el seu esclau.
