A això els grecs responen per boca del Cleanor d'Orcomen:
-Oh el més malvat dels homes, Arieu, i tots els altres que éreu amics de Cirus, no us avergonyiu a la cara dels déus i dels homes, vosaltres que, després de jurar que reconeixeríeu els mateixos amics i els mateixos enemics que nosaltres, ens haveu traït amb Tissafernes, el més descregut i el més criminal dels homes, que haveu assassinat els mateixos depositaris dels vostres juraments, i que havent traït els altres ara marxeu contra nosaltres amb els nostres enemics?
Arieu replica:
-Clearc ha aparegut com havent conspirat de fa temps contra Tissafernes i Orontas i tots els que érem amb ells.
A això Xenofont respon:
-Clearc, vull consentir-hi, si contra els juraments rompia les treves, té el seu càstig: perquè és just que morin els perjurs. Però Pròxenos, però Menó, que són els vostres benfactors i els nostres generals, envieu-los ací. Perquè és clar que essent els vostres amics i els nostres, procuraran donar-nos a vosaltres i a nosaltres els millors consells.
Llavors els bàrbars tenen entre ells una llarga conferència, i es retiren sense respondre res.
(1) Amb aquesta metàfora Tissafernes insinua que, ajudant-lo els grecs, pretindria a la corona.
CAPÍTOL VI
SEMBLANÇA DELS GENERALS ASSASSINATS
Els generals així presos són conduits al Rei i moren decapitats. L'un d'ells, Clearc, era, per confessió de tothom que l'havia tractat, un home de guerra, un enamorat de la guerra fins a l'extrem. En efecte, mentre va durar la guerra dels lacedemonis amb els atenesos, romangué a Grècia; però en ser feta la pau, persuadí la seva ciutat que els tracis feien tort als grecs, i havent obtingut aprovació dels èfors, es feu a la vela per anar a guerrejar contra els tracis que habiten part damunt del Quersonès i de Perint. Els èfors, havent canviat de parer, que ell ja era fora, provaren de fer-lo tornar de l'Istme; però ell llavors no obeí, i se n'anà navegant cap a l'Hel·lespont. En conseqüència, els magistrats d'Esparta el condemnaren a mort com a desobedient. Des de llavors, fugitiu, ve a trobar Cirus; i en altre lloc hem escrit per quins discursos guanyà la seva confiança. Cirus li dóna deu mil darics. Clearc els pren, però no es decanta a l'inacció; sinò que amb aquests diners aplega un exèrcit i fa la guerra als tracis. Vencedor en un combat, saqueja llur país, i continua fent la guerra, fins que Cirus té necessitat de les seves tropes: llavors parteix amb ell a una altra campanya.
Aquests em semblen doncs els actes d'un enamorat de la guerra, el qual, podent fruir de la pau sense vergonya ni dany, prefereix la guerra; i podent vagar, s'estima més afatigar-se per fer la guerra; i podent haver riqueses sense perill, prefereix de posseir-ne menys, i fer la guerra. I com qui despèn en amor o en qualsevol altre plaer, ell s'abellia de despendre en la guerra: tan enamorat de la guerra ell era.
I el seu talent militar apareixia en això, que amava el perill, i de dia i de nit duia els seus homes a l'enemic i en les ocasions arriscades era prudent, com ho testifica tothom que l'hi ha vist. Passava per hàbil a manar, tant com podia ésser-ho un home de l'humor que ell tenia. Perquè si per una banda era capaç com qualsevol altre de capficar-se perquè el seu exèrcit tingués tot el que era necessari, i de pendre per això totes les precaucions, per altra banda era també capaç d'engendrar en els qui el seguien la convicció d'haver d'obeir a Clearc. I això ho aconseguia a còpia d'ésser sever: tenia l'aire dur, la veu aspra, castigava sempre fort, de vegades amb ira, talment que se n'havia de penedir més d'un cop. Castigava per sistema, convençut que un exèrcit sense disciplina no serveix de res. Fins contaven que deia, que el soldat ha de témer més el seu cap que els enemics, ja sigui que hagi de fer una guàrdia, o estar-se de saquejar terres amigues o de marxar resoltament contra els enemics. Així en els perills els soldats volien escoltar-lo de debò i no li preferien ningú més. Llavors la duresa de la seva fesomia diu que prenia un no sé què de radiant, i la seva severitat no semblava ser més que fortalesa davant l'enemic: talment que apareixia com una salvació, i ja no com un objecte d'esfereïment. Però un cop es veien fora del perill, que hi havia manera de passar sota d'altres caps, molts l'abandonaven. Perquè Clearc no tenia res de graciós: sinó que era sempre dur i cruel; de manera que els soldats, tenien envers ell els sentiments dels infants, no tenia qui el seguís per amistat i per devoció; però aquells que per manament de la ciutat, o obligats per la fretura o per qualsevol altra necessitat havien anat a parar sota les seves ordres, ell sabia perfectament fer-los obeir. D'ençà que van haver començat a vèncer els enemics amb ell, dos grans medis li crearen soldats excel·lents: la seva intrepidesa contra els enemics, i una por al càstig que els feia ben disciplinats. Tal era Clearc com a comandant: i diuen que no va voler mai gaire ser comandat per altres. Tenia, quan va morir, cap a una cinquantena d'anys.
Pròxenos de Beòcia va desitjar esdevenir un home capaç de grans coses: i per aquest desig va donar diners a Gòrgias de Leontini. Després d'haver pres un quant temps les seves lliçons, creient-se ja amb aptesa per comandar, i essent l'amic dels prínceps no ésser vençut a bons serveis, s'embrancà en els afers de Cirus. Esperava adquirir-ne un gran nom, un gran poder, i sumes considerables. Però, malgrat aquesta ambició, sempre fins a l'evidència provà que res d'això no volia adquirir-ho amb injustícia, sinó que pensava haver-hi d'arribar per medis justos i bells: altrament, no. Era de mena per comandar a gent honesta i bona: però sense aptesa per inspirar als seus soldats el respecte o la por: s'avergonyia davant dels soldats més que no pas els comandats davant d'ell, i es veia massa que temia més ell de fer-se mal veure dels soldats que no pas els soldats de desobeir- lo. Pensava que bastés, per ésser un bon cap i semblar-ho, elogiar a qui obra bé, i no elogiar a qui comet un tort. Així, doncs, la bona gent posada sota les seves ordres li duien bona voluntat, mentre que els dolents, com a amansívol que era, conspiraven contra ell. Quan va morir, tenia com una trentena d'anys.
Menó de Tessàlia no dissimulava el seu fort daler de riqueses, i el seu daler de comandar per poder guanyar més, i el seu daler d'honors, per obtenir més profits; volia ésser l'amic dels poderosos a fi d'ésser impunement injust. Per assolir el que desitjava, el camí més curt per a ell eren el perjur, la mentida, l'engany: la senzillesa i la veritat per ell volien dir bajaneria. Era evident que no estimava ningú; i a aquell del qual semblava ser amic, li armava ostensiblement paranys. No es burlava mai d'un enemic, però no parlava mai amb els de la seva vora que no se'n burlés. No tramava mai contra els béns dels enemics: perquè creia difícil d'apoderar-se d'allò que és ben guardat; en canvi, únic entre tots, creia facilíssim de pendre el bé mal guardat dels amics. De tots els que coneixia perjurs i criminals, en tenia por com de gent ben armada; però dels que eren piadosos i practicaven la veritat, en treia profit com de gent que no eren homes.
Com hi ha qui rumbeja la seva pietat, la seva franquesa, la seva dretura, així Menó rumbejava de saber enganyar, de forjar mentides, de burlar-se dels amics: i considerava sempre la gent sense murrieria com a gent mal educada.
Quan emprenia de ser el primer en l'afecte d'un altre, calumniava els primers ocupants, convençut que així havia de fer-se'l seu. Per fer-se obeir dels soldats, ho arranjava esdevenint el còmplice de llurs maleses. Pretenia fer-se honorar i fer-se fer la cort, mostrant que tenia més que ningú el poder i la voluntat de danyar. S'apuntava com un benifet, si algú s'allunyava d'ell, que no l'hagués perdut després d'haver-se'n servit.
Hom pot enganyar-se sobre ell en fets que no són visibles; però el que tothom sap, vet-ho aquí. Era encara en la flor de l'edat, quan obtingué d'Aristip un comandament de tropes estrangeres; i era encara en la flor de l'edat, quan va viure íntimament amb Arieu el bàrbar, que s'abellia dels xicots bonics: i ell mateix, sense barba encara, tingué per amic Taripas, també sense barba. En morir els seus companys de generalat, per haver marxat contra el Rei amb Cirus, havent fet ell el mateix no va morir; sinó que després de la mort dels altres generals el Rei va condemnar-lo a morir no com Clearc i els altres generals, que van ser escapçats, mort que sembla la més ràpida, sinó que diuen que va viure tot un any, havent sofert el suplici dels malfactors, i que aquesta va ser la seva fi.
Àgias d'Arcàdia i Sòcrates d'Acaia moriren així mateix; i d'ells ningú no se'n va riure mai com a covards a la guerra, ni els va titllar de traïdors a l'amistat. I estaven tots dos vora els
