trenta-cinc anys de llur naixença.
LLIBRE TERCER
[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus fins a la batalla, i tot allò que, després de mort Cirus, s'esdevingué en retirar-se els grecs amb Tissafernes durant la treva, ha estat exposada en els llibres anteriors].
CAPÍTOL I
DESCORATJAMENT DELS GRECS. DISCURS DE XENOFONT I ELECCIÓ DE NOUS GENERALS
Quan els generals van haver estat presos, i els capitans i soldats que els havien seguit, van haver mort, els grecs es trobaren en un gran mal pas, pensant que eren a les portes del Rei i que per tots cantons els voltaven qui sap les nacions i ciutats enemigues, sense ningú que els hagués de fornir mercat, a una distància de Grècia de no pas menys de deu mil estadis, sense cap guia per al camí, amb rius intravessables al mig que els barraven el camí de retorn; que els havien traït els mateixos bàrbars que havien pujat amb Cirus; que eren sols i abandonats, no tenint gens de cavalleria auxiliar; de manera que era evident que, vencedors, no matarien ningú, i, vençuts, ni un d'ells no sobreviuria.
En mig d'aquests pensaments, pocs d'entre ells aquell vespre tastaren menjar, i pocs encengueren foc, i molts aquella nit ni vingueren vora les armes. Reposaren cadascú on s'esqueia, sense poder dormir, del pesar i de l'enyorament de la pàtria, dels pares, de les dones, dels fills, que ja feien compte de no tornar a veure més. En aquesta disposició d'esperit tothom reposà.
Doncs hi havia a l'exèrcit un tal Xenofont, atenès, que no el seguia ni com a general, ni com a capità, ni com a soldat; sinó que Pròxenos, que era hoste seu d'antic, l'havia enviat a cercar del seu país, prometent-li, si venia, de fer-lo amic de Cirus, del qual ell mateix deia que n'esperava més aventatges que no pas de la pàtria. Xenofont, havent llegit la carta, consultà Sòcrates atenès sobre aquest viatge. Sòcrates, sospitant que no fos alguna cosa de culpable en la consideració de la ciutat això d'esdevenir amic de Cirus, ja que semblava que Cirus havia ajudat de valent els lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsella a Xenofont d'anar a Delfos a consultar el déu sobre aquest viatge. Xenofont hi va i pregunta a Apol·ló a quin és dels déus que ha d'oferir sacrificis i pregueres, per fer de la manera més bella i millor el camí que medita, i per tornar bo i sà en haver reeixit bé. Apol·ló li respon a quins déus calia sacrificar. En venir altra vegada, diu l'oracle a Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li fa retret de no haver començat per preguntar què era millor per ell, que partís o que restés; ans, determinat ja d'anar-se'n, d'haver-se assabentat tan sols de com faria millor el viatge.
-Però ja que l'has interrogat així-diu-cal fer tot allò que el déu ha manat.
Xenofont, doncs, havent sacrificat a qui el déu li havia respost, s'embarca i aconsegueix a Sardes Pròxenos i Cirus, ja a punt d'empendre el camí cap a les terres altes. És presentat a Cirus. Als desigs de Pròxenos, Cirus hi ajunta els seus de retenir-lo al seu costat: li diu que, tan aviat com finirà l'expedició el farà tornar de seguida. Es pretenia que l'expedició era contra els Písides.
Feia, doncs, la campanya enganyat així, però no per Pròxenos, perquè aquest no sabia que l'embranzida anés contra el Rei, ni ho sabia tampoc cap altre dels grecs, llevat de Clearc. Quan van haver arribat a Cilícia, ja apareixia clar per tothom que l'expedició anava contra el Rei. Esfereïts del trajecte i mal disposats amb tot els demés, per vergonya els uns envers els altres i envers Cirus, havien seguit: i Xenofont era un d'ells.
En mig del capficament general, s'afligia amb els altres i no podia dormir. Amb tot, havent agafat una mica de son, va tenir un somni. Va semblar-li com, si en mig d'una tronada, un llamp caigués sobre la casa pairal, que s'en va abrandar tota. Esverat, es desperta amb un surt, i judica el somni per una banda bo, ja que, en mig de les penes i dels perills li havia semblat de veure una gran llum de Zeus; i per altra banda tenia por, el somni semblant-li venir de Zeus Rei, i el foc havent semblat abrandar-se en cercle, que no podria sortir del territori del Rei, ans s'hi trobaria tancat de tots costats per obstacles.
De quina natura era un somni tal, és permès d'esbrinar-ho pels esdeveniments que seguiren el somni. Perquè va passar això. Així que es va haver despertat, el primer pensament que se li presentà és:
-Per què jec? La nit avença; i amb el dia és probable que els enemics arribin. Si caiem en poder del Rei ¿què impedirà que, després d'haver vist tot el que hi hagi de més espantós, i de sofrir tot el que hi hagi de més cruel, no morim amb ignomínia? De la manera de defensar-nos ningú no s'hi prepara ni se'n preocupa; ans jaiem com si tinguéssim temps d'estar tranquils. Jo, doncs, ¿de quina ciutat espero el general que obri en conseqüència? ¿A quina edat faig compte d'arribar jo mateix? Perquè el que és jo poc arribaré a vell, si avui m'abandono als enemics.
Després d'això s'aixeca i convoca de primer els capitans de Pròxenos. I en tenir-los reunits, diu:
-Jo, oh capitans, no puc dormir, com tampoc vosaltres, em penso, ni jeure més, quan veig en quina situació estem. Perquè és evident que els enemics no ens haurien declarat una guerra oberta abans de creure haver-s'ho preparat tot bé: i amb tot, de nosaltres ningú no es preocupa de com podríem lluitar millor. I la veritat, si afluixem i caiem en poder del Rei, ¿què ens pensem que hem de sofrir? Un home que després de tallar la testa i la mà del seu germà ja mort, del fill del seu mateix pare i mare les penja en una creu? I nosaltres, que no tenim ningú que ens prengui interès, que hem marxat contra ell per a fer-lo de Rei esclau i per a occir-lo, si haguéssim pogut, què ens pensem que hem de patir? ¿Per ventura no arribarà a tot, per a tractar-nos amb la ignomínia més extrema, i fer entrar així a tots els homes la por de moure mai guerra contra ell? Sí, per no caure en poder d'ell, cal fer qualsevol cosa. Jo, mentre ha durat la treva, no he cessat mai de plànyer-nos i de tenir per feliços el Rei i la seva gent en considerar l'extensió i la mena del país que posseïen, i com tenien a dojo les provisions, i quants d'esclaus, i quant de bestiar, i quant d'or i de vestits. I en canvi quan pensava en els nostres soldats que no podien tenir part en cap d'aquests béns si no els pagàvem, i del que compréssim sabia encara que en trindríem poc, i que els nostres juraments ens impedien tot altre medi d'adquirir el necessari que no fos comprant-ho: en rumiar aquestes coses, de vegades em feia més por la treva que no pas ara la guerra. Amb tot, ja que ells han romput la treva, em sembla que han posat fi a llurs ultratges i a les nostres inquietuds. Perquè aquests béns jeuen ara en mig, com un premi per a aquells de nosaltres que seran més homes de cor: i els jutges dels jocs són els déus que, cóm és de creure, estaran amb nosaltres. Perquè els enemics han perjurat davant d'ells; i nosaltres, que tants de béns vèiem, ens en hem abstingut fermament, per respecte als juraments fets als déus: de manera que em sembla que podem marxar al combat amb una confiança molt més gran que no pas ells. Endemés, tenim uns cossos més bregats que els d'ells a suportar freds i calors i fatigues; i tenim també, amb l'ajuda dels déus, unes ànimes més valentes: i llurs homes són més fàcils de ferir i de matar que no pas nosaltres, si els déus, com abans, ens donen la victòria. Però potser també n'hi ha d'altres que tenen el mateix pensament. En nom dels déus, no esperem que altres vinguin a nosaltres per exhortar-nos a les més belles accions: ans comencem nosaltres a abrivar els altres pel camí de la virtut. Mostreu-vos els més valents dels capitans, i més dignes de ser generals que els generals mateixos. Pel que fa a mi, si vosaltres, voleu marxar on jo us dic, vull seguir-vos; i si vosaltres m'ordeneu de conduir-vos, no pretexto per res la meva edat; ans em considero de tenir tota la vigoria per rebutjar de sobre mi els mals.
Així parla Xenofont. Els capitans, després d'haver escoltat aquests raonaments, el preguen tots de conduir-los, llevat d'un tal Apollònides, el qual, amb un accent beoci, pretén que és una ximpleria qui proposés cap altre medi de salvació que no fos de convèncer el Rei, si és possible. I comença llavors a parlar del mal pas. Però Xenofont interrompent-lo diu:
-Home admirable, tu ni comprens el què veus, ni et recordes del què sents. No obstant, tu eres amb nosaltres, quan el Rei, després de la mort de Cirus, tot enorgullit de la seva obra, ens envià la
