– Aixo es aquella compensacio de que parlava, ?oi?
– Exactament. L’home de qui tu estas enamorada i la meva filla, tots dos junts, han aconseguit dur a terme aixo. O sigui, que, en aquest mon, en Tengo i tu esteu literalment units.
– Pero voste ha dit que aixo no era una casualitat. Es a dir, que jo em trobo en aquest mon perque m’hi ha portat una voluntat determinada. ?Es aixi?
– Si. A tu t’ha portat aqui, a aquest mon de 1Q84, una voluntat determinada, amb un objectiu concret. No es pas producte de la casualitat, que en Tengo i tu estigueu relacionats, sigui de la manera que sigui.
– ?I quina es, aquesta voluntat, i aquest objectiu?
– No em correspon a mi, explicar-te aixo -va dir l’home-. Em sap greu.
– ?Per que no m’ho pot explicar?
– No es que no te’n pugui explicar el significat. Pero una part es perdria, aixi que te’l digues amb paraules.
– Doncs, li fare una altra pregunta -va dir l’Aomame-. ?Per que havia de ser jo?
– Es veu que encara no ho has entes, per que.
L’Aomame va fer que no uns quants cops, energicament.
– No, no ho he entes, per que. No en tinc ni idea.
– Es senzillissim: perque hi ha una gran atraccio, entre en Tengo i tu.
L’Aomame va restar en silenci una llarga estona. Notava gotes de suor que li baixaven pel front, i sentia com si tingues tot el cos cobert per una prima pel·licula invisible.
– Una atraccio -va dir.
– Una atraccio mutua, molt forta.
Li va pujar una mena de sentiment de rabia incongruent; fins i tot tenia una mena de basques.
– No m’ho crec, aixo. No pot ser, que ell em recordi.
– Si, en Tengo ho recorda perfectament, que tu existeixes, i fins i tot t’esta buscant. I, fins ara, mai no s’ha enamorat de cap dona, a part de tu.
L’Aomame es va quedar un moment sense paraules. Mentrestant, es continuaven sentin els trons, molt forts, separats per pauses molt curtes. Semblava que finalment tambe es posava a ploure: a la finestra de l’hotel van comencar a estavellar-se amb forca grans gotes de pluja. El so, pero, gairebe no arribava a l’oida de l’Aomame.
– Ets lliure de creure’m o no -va dir l’home-. Pero es millor que em creguis, perque es una veritat inquestionable.
– ?M’esta dient que encara es recorda de mi, si ja han passat vint anys, des de l’ultim cop que ens vam veure? ?Si ni tan sols hem parlat?
– Tu li vas estrenyer la ma a en Tengo, en una aula de l’escola on no hi havia ningu mes. Tenieu deu anys. Devies haver de reunir tot el teu valor, per fer-ho.
L’Aomame va fer una intensa ganyota.
– ?Com ho sap, voste, aixo?
L’home no li va respondre.
– En Tengo no se n’ha oblidat en absolut, i sempre ha pensat en tu. Encara continua pensant en tu. Val mes que em creguis: jo se moltes coses. Per exemple, tu, quan et masturbes, encara penses en ell, te l’imagines. ?Oi que si?
L’Aomame va restar sense paraules, amb la boca una mica oberta. Nomes respirava superficialment. L’home va continuar.
– No t’has d’avergonyir de res: es aixi, la nostra naturalesa. Ell fa el mateix: pensa en tu, encara, quan ho fa.
– Pero, ?com es, que voste…?
– ?Com es, que jo ho se, aixo? En tinc prou de parar l’orella: escoltar les veus es la meva feina.
L’Aomame tenia ganes d’esclafir a riure i, alhora, de posar-se a plorar, pero no podia fer ni una cosa ni l’altra. Era alla al mig, incapac de dir res, sense saber cap on s’havia de decantar.
– No has de tenir por.
– ?Por?
– Tu tens por, com quan la gent del Vatica tenia por d’acceptar que la Terra es movia. No es que consideressin que la teoria geocentrica fos infal·lible: l’unic que passava es que tenien por de com podia canviar el mon si acceptaven que la Terra es movia, d’haver de canviar de manera de pensar per adaptar-la a aquesta teoria. De fet, l’Esglesia catolica encara no ha acceptat oficialment que la Terra es mou. Igual que tu: tens por de treure’t aquesta armadura que has portat tant de temps per protegir-te.
L’Aomame es va cobrir la cara amb les mans i va fer uns quants sanglots. No ho volia, pero en aquell moment no es va poder contenir. Li hauria agradat fer veure que reia, pero no ho va aconseguir.
– Vosaltres dos, com si diguessim, vau venir a aquest mon amb el mateix tren -va dir l’home en veu baixa-. En Tengo ha col·laborat amb la forca que lluita contra la gent petita formant equip amb la meva filla, i tu estas a punt de matar-me a mi per una altra rao. Dit d’una altra manera: tots dos, per separat, us trobeu en una situacio molt perillosa i feu coses molt perilloses.
– ?Perque hi ha alguna voluntat que vol que ho fem, vol dir?
– Segurament.
– Pero, ?per que?
Aixi que va haver fet aquesta pregunta, l’Aomame es va adonar que era una perdua de temps: era evident que no respondria.
– El millor final per a tota aquesta historia seria que vosaltres dos us trobessiu, us agafessiu les mans i sortissiu junts d’aquest mon -li va dir l’home, sense contestar la seva pregunta-. Pero aixo no es gens facil.
– No es gens facil -va dir l’Aomame, repetint les paraules de l’home inconscientment.
– Per desgracia, i dient-ho d’una manera molt suau, no es gens facil. Parlant clar, es practicament impossible. El poder al qual us enfronteu, sigui quin sigui el nom que li vulguis donar, es implacable.
– I per aixo… -va dir l’Aomame amb la gola seca, i va tossir. Havia aconseguit controlar una mica la confusio que sentia: ara no era hora de plorar, pensava.- I per aixo, voste em fa aquesta proposta, ?oi? Jo li proporciono una mort sense dolor, i voste, a canvi, m’ofereix alguna cosa, una possibilitat d’eleccio diferent.
– Ets molt intel·ligent -va dir l’home, parlant de bocaterrosa-. Es exactament aixo. El que t’ofereixo es poder prendre una decisio sobre en Tengo i tu. Potser no es una decisio agradable, pero, com a minim, tens la possibilitat de prendre-la.
– La gent petita te por de perdre’m -va dir l’home-, perque encara em necessiten. Jo els soc extremament util, com a representant. No els sera facil, trobar una persona que em reemplaci, i ara mateix encara no tenen cap successor per a mi. La persona que els representi ha de tenir diverses caracteristiques dificils de trobar, i jo era una de les poquissimes persones que les complia totes. Tenen por de perdre’m. Si ara em perden a mi, durant un temps els quedara un buit per omplir. Per aixo intenten evitar que tu acabis amb la meva vida. Encara em volen deixar viure un temps. Els trons que se senten a fora son un senyal de la seva rabia, pero no et poden atacar directament. Nomes t’avisen que estan furiosos. Va ser per la mateixa rao, segurament, que van fer que la teva amiga moris d’aquella manera tan estranya. I, igualment, intentaran fer mal a en Tengo.
– ?Intentaran fer mal a en Tengo?
– En Tengo ha escrit una novel·la sobre la gent petita, i la mena de coses que fan. L’Eriko li va proporcionar la historia i ell la va reescriure fent servir un estil adequat. Van fer l’obra a quatre mans. I aquesta historia ha fet la funcio dels anticossos que lluiten contra l’atac de la gent petita: ha estat publicada en forma de llibre i s’ha convertit en un exit de vendes. Per aixo, encara que nomes sigui momentaniament, la gent petita ha perdut diverses oportunitats, i ha vist limitada la seva llibertat d’accio. ?Has sentit parlar d’una novel·la que es titula Crisalide d’aire?
L’Aomame va assentir.
– He vist articles al diari sobre aquest llibre, i anuncis de l’editorial, pero no l’he llegit.
– En realitat, qui ha escrit Crisalide d’aire ha estat en Tengo. I ara esta escrivint una novel·la propia, perque en el mon de Crisalide d’aire, es a dir, en un mon que te dues llunes, ha trobat la seva propia historia per explicar. L’Eriko, que es una parsiva excepcional, ha fet sorgir de dintre seu aquesta historia, que actua com un anticos; pel que sembla, en Tengo tambe te una capacitat extraordinaria, com a resciva. Pot ser que el que et va portar aqui,
