com si alguna cosa hagues fet que se li enduris el cos.

– No cal que et moguis -va dir la Fukaeri.

– Si, que cal que em mogui: aquest cos es meu -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va fer cap comentari.

En Tengo ni tan sols estava segur de si el que deia es convertia realment en paraules audibles. No tenia la sensacio de moure a voluntat els musculs del voltant de la boca i articular sons. Semblava, almenys, que la Fukaeri captava el que ell intentava dir, pero la comunicacio entre tots dos era molt precaria, com en una conversa telefonica a llarga distancia en que la connexio fos dolenta. Com a minim, la Fukaeri semblava capac d’ignorar allo que no calia escoltar; ell, en canvi, no ho aconseguia.

– No et preocupis -va dir la Fukaeri, lliscant cap avall a poc a poc. Era ben evident que significava, aquell moviment. Als ulls de la noia hi brillava una llum d’un color que en Tengo no li havia vist mai.

No semblava pas que el seu penis, tan gros, hagues de cabre en aquells genitals tan petits i tan nous. Era massa gros, i massa dur. Segurament li faria molt mal. Quan se’n va haver adonat, pero, ja estava totalment a dins de la Fukaeri. No li va notar cap gest que sembles de resistencia. Quan ella se’l va introduir, no es va produir cap canvi en la seva expressio: tan sols li va variar una mica la respiracio i el ritme del moviment vertical dels pits va canviar una mica durant cinc o sis segons. A banda d’aixo, tot tenia una aparenca completament natural, evident, com si estiguessin fent alguna cosa quotidiana.

Es van quedar quiets, la Fukaeri rebent profundament en Tengo i en Tengo essent rebut profundament per la Fukaeri. En Tengo encara no es podia bellugar, i la Fukaeri havia parat de moure’s, i s’havia quedat drecada damunt seu, com un parallamps, amb els ulls tancats. Tenia la boca entreoberta, i els llavis li tremolaven lleument, com les petites onades de la superficie d’un llac. Semblava que intentes articular alguna paraula, pero no feia cap altre moviment, a banda d’aquest, com si esperes en aquella posicio que passes alguna cosa.

Un profund sentiment d’impotencia va envair en Tengo. Estava a punt de passar alguna cosa, pero no sabia que era, ni podia fer res per controlar-la. No es notava el cos, ni es podia moure. El penis, pero, si que se’l sentia. O no, potser mes que sentir-se’l, tenia nocio de la seva presencia, i, fos com fos, era conscient que el tenia a dins de la Fukaeri, i que estava totalment erecte. Es va posar nervios, pensant que potser s’hauria d’haver posat un condo. Seria un bon problema, que la Fukaeri es quedes embarassada. La seva amiga era extremament rigorosa, amb les mesures anticonceptives, i en Tengo estava avesat a aquell rigor.

Va decidir intentar pensar en alguna altra cosa amb totes les seves forces, pero no va aconseguir pensar en res. Es trobava dins el caos, i en aquest caos el temps semblava que s’havia aturat. Pero no podia ser, que el temps s’atures: era impossible, per principi. Potser nomes s’havia tornat irregular. Si es considera un periode de temps llarg, el temps avanca a un ritme fix: d’aixo, no n’hi ha cap dubte. Tanmateix, si es delimita un moment concret, es possible que el temps hi transcorri de manera irregular, i en el marc d’aquest ambit temporal irregular, l’ordre i la probabilitat de les coses practicament no tenen cap valor.

– Tengo -va dir la Fukaeri; era la primera vegada que se li adrecava aixi-. Tengo -va repetir, com si practiques la pronunciacio d’un mot estranger. En Tengo es va estranyar que de sobte se li dirigis fent servir el seu nom de pila. Despres, la Fukaeri es va inclinar cap endavant a poc a poc, va acostar la seva cara a la d’en Tengo i va posar els llavis sobre els d’ell. Els llavis entreoberts es van obrir del tot, i la noia va introduir la seva llengua suau a la boca d’en Tengo. Feia molt bona olor. La llengua va buscar amb obstinacio unes paraules sense so, un codi secret que hi havia gravat alli. La llengua d’en Tengo va correspondre inconscientment a aquells moviments, com si les seves llengues fossin dues serps joves, acabades de despertar de la hibernacio, que es busquessin en un prat fent servir l’olfacte, i s’entortolliguessin i es devoressin mutuament.

Despres, la Fukaeri va estirar el brac dret i va agafar la ma esquerra d’en Tengo; l’hi va agafar fort, amb fermesa, com si l’hi volgues embolicar amb la seva. Les seves ungles petites es van clavar al palmell d’en Tengo. Tot seguit va acabar aquell peto tan intens i la Fukaeri es va redrecar.

– Tanca els ulls.

En Tengo va tancar els ulls, tal com li havia dit. En tancar-los, va descobrir un espai amb profunditat, sumit en la penombra; un espai molt profund, que semblava estendre’s fins al centre de la Terra. Hi brillava una llum suggeridora, com si fos de capvespre: una llum dolca, nostalgica, que hagues arribat despres d’un dia llarguissim. Dins la llum brillaven un gran nombre de coses que semblaven particules. No eren pols, ni pol·len, sino alguna altra cosa, segurament. A la fi, la profunditat es va anar reduint a poc a poc, i la llum es va fer mes i mes clara, fins que en Tengo va comencar a veure el que tenia al voltant.

Quan se’n va adonar, tenia deu anys i era en una aula de primaria. El temps era real, el lloc era real, i la llum i el seu jo de deu anys eren reals. Respirava realment l’aire de l’aula, i sentia l’olor de la fusta envernissada, i del guix de l’esborrador de la pissarra. A l’aula nomes hi eren ell i aquella nena de deu anys; no hi havia cap altre nen. La nena havia estat molt rapida i molt valenta en aprofitar aquella casualitat, o potser l’havia estat esperant durant molt de temps. Fos com fos, era alli, dreta, i allargava la ma dreta per agafar l’esquerra d’en Tengo. Les seves pupil·les estaven clavades als ulls d’en Tengo.

Tenia la boca seca, sense gens ni mica d’humitat. Allo havia passat tan de sobte que no se li acudia que havia de fer, o de dir: nomes s’estava alla, dret, amb aquella nena agafant-li la ma. Finalment, va sentir un dolor, lleu pero molt profund, a l’interior del maluc. Era una sensacio que no havia experimentat mai, un dolor com si fos una remor llunyana de mar. Al mateix temps, li arribaven sons reals per la finestra: els crits dels nens, el so dels xuts de la pilota de futbol, el d’un bat de beisbol colpejant una pilota de softbol, el crit agut d’una de les alumnes mes petites que es queixava per alguna cosa, les flautes dolces assajant, tocant Les mil herbes del jardi a batzegades… S’havien acabat les classes.

Volia estrenyer la ma de la nena tan fort com ella, pero no hi tenia forca. En part era perque ella l’hi estrenyia massa fort, pero tambe perque en Tengo no controlava el seu cos. No sabia per que, pero no podia moure ni un dit, com si s’hagues tornat de pedra.

Semblava que el temps s’hagues aturat. Va escoltar la seva propia respiracio. La remor de mar continuava. Quan se’n va adonar, s’havien fos tots els sons de la realitat, i el dolor de dins dels malucs s’havia transformat, i havia pres una forma molt mes definida. Hi notava, barrejat amb el dolor, una rampa molt particular. La rampa es va convertir en una mena de pols molt fina que, barrejada amb la sang vermella i calenta, i bombada pel cor que treballava sense descans, es va repartir per tot el seu cos a traves de les venes. A dins del pit se li havia format una mena de nuvol petit i compacte que li va canviar el ritme de la respiracio i li va fer bategar el cor amb mes forca.

Va pensar que, de ben segur, mes endavant entendria el sentit i l’objectiu d’aixo que li estava passant, i que per tant calia que retingues aquell instant amb tanta precisio i claredat com li fos possible. Ara nomes era un nen de deu anys, amb l’unic merit de ser un geni de les matematiques. Davant seu s’havia obert una porta nova, pero no sabia que l’esperava, al darrere. No podia fer res, no sabia res, tenia un munt de sentiments contradictoris, un dels quals era, com a minim, la por. Ell n’era conscient, d’aixo, i la nena tampoc no esperava que l’entengues en aquell precis moment. L’unic que volia, ella, era transmetre-li ben clarament els seus propis sentiments: aixo i prou. Els havia ficat en una capsa petita i compacta, l’havia embolicada amb cura i l’havia lligada ben fort amb un cordill. Aquest era el paquet que d’ella havia rebut en Tengo.

La nena li havia dit, sense paraules, que no calia que obris el paquet alla mateix: ja l’obriria quan arribes el moment. L’unic que havia de fer, llavors, era agafar-lo.

En Tengo va pensar que ella ja sabia moltes coses. Ell encara no sabia res. En aquell nou terreny, ella tenia la iniciativa. Alla hi havia unes regles noves, uns objectius nous, unes dinamiques noves. En Tengo no sabia res; ella, si.

Finalment, la nena va retirar la ma dreta amb que estrenyia l’esquerra d’en Tengo i va sortir de l’aula amb passos rapids, sense dir res, sense ni tan sols girar-se. En Tengo es va quedar sol en aquella aula tan gran. Sentia les veus dels nens per la finestra oberta.

A l’instant seguent, en Tengo es va adonar que estava ejaculant. L’ejaculacio, molt intensa, va durar una estona. Va expel·lir molt d’esperma, i amb molta forca. Pero, ?on estava ejaculant?, es va preguntar, totalment confos. No era gens apropiat, ejacular d’aquella manera en una aula de primaria, despres de les classes; seria una bona nosa, si el veia algu. Pero ja no era a l’aula de primaria: quan se’n va adonar, era a dins de la Fukaeri, i ejaculava al seu uter. No ho volia pas fer, pero no ho va poder evitar. Tot havia passat sense que ell hi pogues fer res.

– No et preocupis -li va dir la Fukaeri, al cap de poc, amb la mateixa veu plana de sempre-. Jo no em puc quedar embarassada, perque no tinc la regla.

Вы читаете 1Q84
Добавить отзыв
ВСЕ ОТЗЫВЫ О КНИГЕ В ИЗБРАННОЕ

0

Вы можете отметить интересные вам фрагменты текста, которые будут доступны по уникальной ссылке в адресной строке браузера.

Отметить Добавить цитату