En Tengo va obrir els ulls i va mirar la Fukaeri. Encara estava encavallada damunt seu, mirant-lo des de dalt. Veia aquell parell de pits de forma ideal davant dels ulls, i respirava amb un ritme calmat i regular.
Tenia ganes de preguntar-li si era allo, anar al poble dels gats. Pero, ?quina mena de lloc era, el poble dels gats? Va intentar expressar la pregunta en veu alta, pero els musculs de la boca no se li van moure gens ni mica.
– Ho haviem de fer -va dir la Fukaeri, com si li hagues llegit el pensament. Era una resposta concisa, que, com sempre, no responia res.
En Tengo va tornar a tancar els ulls. Havia anat alla, havia ejaculat, i havia tornat aqui. L’ejaculacio havia estat real, i l’esperma que havia ejaculat tambe havia estat real. I si la Fukaeri deia que ho havien de fer, potser realment havia calgut que ho fessin. Encara tenia el cos adormit, i no sentia res. La pesantor caracteristica de despres d’ejacular tambe li embolcallava tot el cos, com un vel prim.
La Fukaeri es va estar en aquella posicio durant una llarga estona, absorbint amb eficiencia tot l’esperma d’en Tengo, com una abella que xucles mel; fins a l’ultima gota, literalment. Despres es va treure en silenci el penis d’en Tengo de dins, va sortir del llit sense dir res i va entrar al bany. Quan en Tengo se’n va adonar, havia parat de tronar, i tambe, en algun moment, havia deixat de caure aquella pluja tan intensa. Els nuvols de tempesta que s’havien mantingut damunt de l’apartament d’en Tengo amb tanta obstinacio havien desaparegut sense deixar cap rastre. El silenci era tan profund que fins i tot semblava real. L’unic que se sentia era el soroll apagat de la Fukaeri dutxant-se al bany. En Tengo es va quedar mirant el sostre, esperant que li tornes la sensibilitat al cos. Encara tenia el penis erecte, despres de l’ejaculacio, pero, com era d’esperar, cada vegada el tenia menys dur.
Una part del seu cor encara era en aquella aula de primaria. Notava molt vividament el tacte dels dits de la nena a la ma esquerra. No podia obrir la ma per mirar-se-la, pero suposava que al palmell hi devia tenir les marques vermelles de les seves ungles. Els batecs del cor se li havien calmat una mica, despres de l’orgasme, i havia desaparegut el nuvol compacte del pit, pero, en canvi, la part imaginaria que estava al costat mateix del cor es queixava, plena de gust, d’un dolor intens.
Aomame, va pensar en Tengo.
Havia de veure l’Aomame, va pensar. L’havia de trobar. ?Per que no hi havia caigut fins llavors, si era tan evident? Ella li havia donat aquell paquet tan important. ?Per que l’havia deixat en un raco, i no l’havia obert mai? Va intentar fer que no amb el cap, pero encara no el podia moure. El cos no se li havia despertat.
Al cap d’una estona, la Fukaeri va tornar a l’habitacio. Es va embolicar amb una tovallola i es va quedar asseguda en un costat del llit.
– La gent petita ja no esta esvalotada -va dir, com si fos un explorador fred i eficient que informes de la situacio al front de batalla, i va dibuixar un petit cercle a l’aire amb la punta del dit, un cercle perfecte, precios, com el que hauria pintat un artista italia del Renaixement al mur d’una esglesia, un cercle sense principi ni fi. El cercle va restar un moment suspes a l’espai.- Ja s’ha acabat.
En dir aixo, es va treure la tovallola de bany que li embolcallava el cos i es va quedar un moment dreta on era, despullada, sense res al damunt, com si volgues que la humitat que li quedava al cos se li eixugues tota sola en l’aire immobil de l’habitacio. Oferia una visio molt bella: els pits suaus, la part baixa de l’abdomen sense pel.
Despres es va ajupir, va agafar el pijama de terra i se’l va posar directament, sense roba interior. Se’n va cordar els botons i es va lligar el cinturo al voltant de la cintura. En Tengo se la mirava dins la penombra, sense pensar en res: era com contemplar la metamorfosi d’un insecte. El pijama d’en Tengo li anava gros, pero s’havia acostumat a aquella grandaria excessiva. A continuacio va lliscar a dins del llit, va trobar el seu lloc en aquell espai tan reduit i va recolzar el cap a l’espatlla d’en Tengo. Ell va notar la forma de la seva orella damunt l’espatlla nua, i la seva respiracio calida a la base del coll. Al mateix temps, el cos se li va anar despertant, com si, arribada l’hora, la marea se n’enretires a poc a poc.
Encara quedava humitat a l’aire, pero ja no era enganxosa i desagradable. Es va comencar a sentir cantar els insectes per la finestra. L’ereccio ja li havia baixat totalment, i ara el seu penis tornava a reposar en pau, sumit en un son informe. Semblava que havien passat totes les fases del recorregut, i s’havia acabat un cicle: s’havia tracat un cercle perfecte a l’aire. Els animals baixaven de l’arca i s’escampaven per la terra, tan plena de records. Cadascuna de les parelles tornava al lloc que li corresponia.
– Es millor que dormis -li va dir la Fukaeri-. Ben profundament.
Dormir ben profundament, va pensar en Tengo; dormir, i despres despertar-se. ?Quin mon es trobaria, l’endema?
– Aixo no ho sap ningu -va dir la Fukaeri, llegint-li el pensament.
15
L’Aomame va treure una de les mantes addicionals de l’armari i va cobrir el gran cos de l’home. Despres li va tornar a posar els dits al coll i va comprovar que ja no tingues pols. Aquell home conegut com a Lider ja havia passat a un altre mon. A quin, l’Aomame no ho sabia, pero amb tota seguretat no era el de 1Q84; en aquest, s’havia convertit en un difunt. Nomes havia tremolat lleument un instant, com si tingues fred, sense dir absolutament res, i havia creuat la carena que separa la vida i la mort. No li havia sortit ni una sola gota de sang. Ara, alliberat de tots els dolors, jeia mort, de bocaterrosa damunt l’estora de ioga blava, sense emetre cap so. L’Aomame, com sempre, havia dut a terme la seva feina amb rapidesa i precisio.
L’Aomame va clavar la punta de l’agulla al suro i la va desar a la funda dura, que despres va ficar a la bossa. Va treure la Heckler & Koch de la bossa de plastic i se la va entaforar a la cintura dels pantalons de xandall. El pestell de seguretat estava tret i hi havia un cartutx a la recambra. La va calmar sentir el metall dur a l’espinada. Va anar a la finestra, va passar la cortina gruixuda i va tornar a deixar l’habitacio a les fosques.
Tot seguit va agafar la bossa d’esport i es va dirigir cap a la porta. En posar la ma al pom, es va girar i va tornar a mirar la gran silueta de l’home estirat de bocaterrosa dins la fosca. Semblava profundament adormit, com quan l’havia vist en entrar. L’unica a tot el mon que sabia que era mort era l’Aomame. I potser la gent petita: per aixo havien deixat de provocar aquells trons, perque sabien que no tenia cap sentit, a hores d’ara, avisar-la de res; l’home que havien escollit com a representant ja havia perdut la vida.
Va obrir la porta i va entrar a la sala il·luminada mirant a banda i banda. Va tancar la porta suaument, intentant de no fer soroll. El del cap rapat seia al sofa i prenia cafe. Damunt la taula hi havia una cafetera i una safata plena de sandvitxos que devien haver demanat al servei d’habitacions. La meitat dels sandvitxos havien desaparegut. Al costat hi havia dues tasses de cafe sense fer servir. El de la cua de cavall seia al costat de la porta en una cadira d’estil rococo, amb l’esquena tan recta com abans. Semblava que tots dos havien passat tota aquella estona sense dir res, en la mateixa posicio: aixo era el que feia pensar l’atmosfera de l’habitacio.
En entrar l’Aomame, el del cap rapat va posar la tassa de cafe al damunt del platet i es va aixecar en silenci.
– Ja he acabat -va dir l’Aomame-. Ara dorm. Hi hem estat forca estona, i hem fet treballar molt els musculs. Deixin-lo dormir.
– ?Ara esta adormit?
– Molt profundament -va dir l’Aomame.
El del cap rapat va mirar l’Aomame directament a la cara, escorcollant-li els ulls fins al fons. Despres, com si volgues comprovar que no hi hagues res d’estrany, va abaixar lentament la mirada fins als dits dels peus i la va tornar a mirar a la cara.
– ?Es normal, aixo?
– Hi ha molta gent que s’adorm profundament, quan te molta tensio muscular i els la treus. No es gens estrany.
El del cap rapat va anar fins a la porta que unia la sala d’estar amb l’habitacio, va fer girar el pom en silenci, la va obrir una mica i va mirar a dins. L’Aomame es va posar la ma dreta a la cintura dels pantalons, per poder
