El conductor va apagar la radio.
– Segur que es plena de gom a gom, l’estacio.
Tal com li havia dit, l’estacio de Shinjuku era plena de gom a gom. Com que la linia Marunouchi, que connectava amb els ferrocarrils en aquella estacio, estava aturada, s’hi havia format una gran aglomeracio de gent, i era un campi qui pugui. Ja havia passat l’hora punta de quan la gent tornava a casa, pero, tot i aixi, encara era molt pesat haver de caminar entre aquella munio de gent.
L’Aomame va arribar, per fi, a l’armariet automatic i en va treure la bandolera i la bossa negra de pell artificial. A la bossa hi havia els diners en metal·lic que havia tret de la caixa forta del banc. Va agafar unes quantes coses de la bossa d’esport i les va repartir entre la bandolera i la bossa de viatge: els diners que havia rebut de l’home del cap rapat, la bossa de plastic amb la pistola i la funda dura del picador de gel. Va deixar la bossa d’esport de la marca Nike, que ja no necessitava, en un armariet que hi havia a la vora, hi va introduir una moneda de cent iens i en va tancar el pestell. No tenia intencio de recollir-la; no hi havia res que poguessin relacionar amb ella.
Va voltar per l’estacio amb la bossa a coll, buscant algun telefon public, pero tots estaven ocupats. Hi havia llargues cues de gent esperant el seu torn per trucar a casa i dir que arribarien tard perque el metro estava aturat. L’Aomame va contreure una mica la cara: semblava que la gent petita no la deixaria escapar tan facilment. Segons li havia dit el Lider, la gent petita no li podia fer res, a ella, directament, pero podien trobar maneres indirectes de destorbar els seus moviments.
Va renunciar a esperar el seu torn per trucar i va sortir de l’estacio, va caminar una mica, va entrar en una cafeteria que va veure i va demanar un cafe amb gel. El telefon rosa de l’establiment estava ocupat, pero, com era d’esperar, no hi havia cua. Es va posar al darrere de la dona de mitjana edat que el feia servir i es va esperar alli, sense moure’s, que acabes una llarga conversa. La dona semblava incomoda, i de tant en tant mirava l’Aomame, pero al cap de cinc minuts es va rendir i va penjar l’auricular.
L’Aomame va ficar totes les monedes que tenia al telefon i va marcar el numero que havia memoritzat. Despres de tres trucs, la veu artificial d’una cinta va dir: «Ara no hi som. Deixeu un missatge despres del senyal acustic, sisplau».
En sentir el senyal, l’Aomame va parlar a l’auricular:
– Ei, Tamaru, ?t’hi pots posar, si hi ets?
Van agafar el telefon.
– Soc aqui -va dir en Tamaru.
– Que be -va fer l’Aomame.
Semblava que en la veu d’en Tamaru hi havia un deix de neguit que no era habitual.
– ?Estas be?
– De moment, si.
– ?Ha anat be, la feina?
– Dorm profundament -va respondre l’Aomame-. Seria impossible, dormir mes profundament.
– Es clar -va dir en Tamaru. A la veu se li notava el gran alleujament que sentia, cosa insolita, tractant-se d’una persona que manifestava tan poc les emocions.
– Ja n’informare. Segur que es quedara mes tranquil·la.
– Tot i que no ha estat gens facil.
– Ja ho se. Pero has complert la feina.
– Mes o menys -va dir l’Aomame-. ?Es segur, aquest telefon?
– Estem fent servir una linia especial. Pots parlar tranquil·lament.
– He tret l’equipatge de l’armariet de l’estacio de Shinjuku. ?Que faig, ara?
– ?Quant de temps tens, de marge?
– Una hora i mitja -va dir l’Aomame. Li va explicar la situacio a grans trets: al cap d’una hora i mitja, els dos guardaespatlles entrarien a mirar a l’habitacio i descobririen que el Lider era mort.
– En tens prou, amb una hora i mitja -va dir en Tamaru.
– ?Et sembla que ho diran a la policia, quan se n’adonin?
– Aixo no ho se. Ahir mateix la policia va inspeccionar la seu central del grup. De moment, nomes els estan fent preguntes, i encara no han comencat a fer una investigacio a fons, pero si ara es descobris que el seu cap ha mort en circumstancies estranyes, la cosa se’ls podria complicar forca.
– ?Vols dir que potser no n’informaran les autoritats, i se n’encarregaran ells mateixos?
– Aixo ho poden fer tranquil·lament, aquesta colla. Quan vegis el diari de dema, sabras com ha anat, si han denunciat o no la mort del seu cap a la policia. A mi no m’agraden, les apostes, pero si n’hagues de fer alguna, apostaria que no la denunciaran.
– ?No podrien pensar que ha estat una mort natural?
– A simple vista, no es veu, i mentre no li facin una autopsia molt escrupolosa, no sabran si la mort ha estat natural o provocada. Pero, segurament, el primer que faran, ells, es intentar parlar amb tu, perque has estat l’ultima persona que has vist el Lider amb vida. I quan s’adonin que has deixat el teu apartament i has desaparegut, el mes normal es que assumeixin que no ha estat una mort natural.
– I llavors em comencaran a buscar, fent servir tots els mitjans possibles.
– Aixo es segur.
– ?I et sembla que podre desapareixer?
– Tenim un pla preparat, un pla molt pensat. Si segueixes aquest pla i actues amb molt de compte i amb molta paciencia, en principi no et trobara ningu. El pitjor que pots fer es tenir por.
– M’estic esforcant a no tenir-ne.
– Continua esforcant-hi. Si actues de pressa, el temps esta de part teva. Tu ets una persona molt previnguda i molt pacient. Nomes has de fer el que fas sempre.
– Hi ha hagut una gran tromba d’aigua a la zona d’Akasaka, i el metro no funciona -va dir l’Aomame.
– Ja ho se -va respondre en Tamaru-. Pero no et preocupis: no teniem previst fer servir el metro. Ara agafaras un taxi i aniras a una casa d’acollida que hi ha a la ciutat.
– ?A la ciutat? ?Que no me n’havia d’anar molt lluny?
– Es clar, que aniras molt lluny -va dir en Tamaru, parlant a poc a poc com si volgues que l’entengues ben be-. Pero abans haurem de fer uns quants preparatius. T’has de canviar el nom i la cara. I, a mes a mes, aquesta feina ha estat molt dura; segur que estas molt nerviosa. I no se’n treu res de bo, de correr a la desesperada, en moments com aquests. Et quedaras un temps amagada en aquesta casa d’acollida. No et preocupis, que nosaltres estarem al teu costat.
– ?On es, aquesta casa?
– A Koenji -va dir en Tamaru.
«A Koenji», va pensar l’Aomame, i es va colpejar les dents del davant amb les ungles; no hi estava gens familiaritzada, amb la zona de Koenji.
En Tamaru li va donar l’adreca i el nom de l’edifici. Com sempre, l’Aomame se’ls va aprendre de memoria, sense prendre’n nota.
– Es a la sortida sud de l’estacio de Koenji, a prop del carrer Kannana. L’apartament es el 303. La porta te un codi de seguretat, i per obrir has de marcar les xifres: 2, 8, 3, 1.
En Tamaru va fer una pausa. L’Aomame va repetir mentalment el numero d’apartament i el codi de seguretat.
– La clau esta enganxada amb cinta aillant a sota l’estora de l’apartament. Hi ha tot el que necessites per viure-hi de moment, i tot esta preparat perque no et calgui sortir-ne durant un temps. Jo em posare en contacte amb tu. Deixare que el telefon faci tres trucs i penjare, i et tornare a trucar al cap de vint segons. No t’has de posar en contacte amb nosaltres, si pot ser.
– D’acord -va dir l’Aomame.
– ?Eren durs, aquells paios? -va preguntar en Tamaru.
– Als dos que han estat amb mi se’ls veia forca ben entrenats. Fins i tot he tingut algun petit calfred. Pero no eren professionals. No estaven al teu nivell.
– No hi ha gaire gent, que estigui al meu nivell.
– Potser es millor, que no n’hi hagi gaire.
– Potser -va dir en Tamaru.
