mocadors de paper. Damunt d’un prestatge hi havia tovalloles de bany i de lavabo, ben plegades i apilades. Tot estava arranjat amb molta cura.
Va obrir l’armari: potser hi trobaria un vestit d’una peca i unes sabates de la seva mida, que no li hauria importat gens que fossin d’Armani i Ferragamo. Pero, en contra del que havia esperat, l’armari era buit. Era normal, que no arribessin a aquell extrem: sabien quina era la diferencia entre fer una cosa a consciencia i passar-se. Igual que Jay Gatsby i la seva biblioteca: els llibres que hi tenia eren de debo, pero no s’havia molestat a tallar-ne les pagines. A mes a mes, mentre fos alli, no esperava pas tenir compromisos que l’obliguessin a sortir. No li havien preparat les coses que no necessitaria. En canvi, pero, si que hi havia un munt de penjadors buits.
L’Aomame va treure de la bossa de viatge la roba que havia portat i va anar penjant les peces d’una en una despres de comprovar que no tinguessin cap arruga. Sabia que per poder fugir tan de pressa com fos possible, si calia, hauria estat millor deixar la roba dins la bossa, pero el que mes odiava l’Aomame en aquest mon era les arrugues que es feien a la roba plegada.
Va pensar que mai no seria una freda delinquent professional. ?Com es podia preocupar, en una situacio com aquella, per les arrugues que apareixen a la roba quan la plegues? Llavors va pensar en una conversa que havia mantingut amb l’Ayumi.
– Guardo els diners sota el matalas, i aixi, si algun dia he de correr, els puc treure d’una estrebada i fugir per la finestra.
– Ah, es clar! -va dir l’Ayumi, fent petar els dits-. Com a La fugida, aquella pel·licula de Steve McQueen! Els bitllets de banc i una escopeta. M’encanta, aixo.
«No es un estil de vida tan divertit com aixo», va dir l’Aomame parlant per a la paret.
Despres, va anar a la sala de bany, es va treure la roba que duia i es va dutxar. Es va esbandir la suor desagradable que li quedava al cos amb aigua ben calenta. Va sortir del bany, es va asseure davant del taulell de cuina i va fer un altre glop de la cervesa que quedava a la llauna mentre s’eixugava els cabells amb una tovallola.
Va pensar que aquell dia s’havien produit uns quants progressos importants. L’engranatge havia avancat amb un so sec, i un cop avanca, un engranatge no es pot fer tornar enrere: aquesta es una de les regles que imperen al mon.
Va agafar la pistola, la va capgirar i es va ficar el cano, dirigit cap amunt, a la boca. El contacte de l’acer amb la punta de les dents era terriblement dur i fred. Feia una mica d’olor d’oli d’engreixar. En tenia prou de disparar- se un tret que li travesses el cervell. Tirar la corredora enrere i premer el gallet: llavors, tot s’acabaria a l’instant. Ja no hauria de pensar en res. Ja no hauria de fugir.
Morir no li feia por, especialment. Ella moriria i en Tengo viuria. Ell continuaria viu en aquest mon de dues llunes de l’any 1Q84. Pero ella no en formaria part. En aquest mon, ella no es trobaria mai amb ell. Per mons que hi hagues, ella no es trobaria mai amb ell. Com a minim, aixo era el que li havia dit el Lider.
Va tornar a mirar l’habitacio a poc a poc. Va pensar que realment semblava un pis de mostra. Era net, tot hi combinava, i hi havia totes les coses necessaries, pero era fred i impersonal, un simple decorat. Si moria alla, no es podria dir que la seva mort hagues estat gaire acollidora. Pero encara que pogues triar el decorat, no sabia si hi podia haver cap manera acollidora de morir, en aquell mon. Al capdavall, pensant-hi be, ?no era una mena de pis de mostra gegant, el mon? Hi entravem, seiem, preniem el te, miravem el paisatge a traves de la finestra i, quan arribava l’hora, donavem les gracies i en sortiem. Tots els mobles que hi havia no eren res mes que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra tambe era un element del decorat, i estava feta de paper.
Pero ella estimava en Tengo, va pensar. Ho va dir fluixet: «Jo estimo en Tengo». Allo no era una rua barata. El mon de l’any 1Q84 era real, i si et tallaves, et sortia sang. El dolor, en darrer terme, era dolor, i la por era por. La lluna que brillava al cel no era un decorat: era una lluna de debo. Dues llunes de debo. I ella, en aquest mon, havia acceptat morir per en Tengo. Ningu no li podia dir que era fals, aixo.
Va mirar el rellotge rodo que hi havia penjat a la paret. Era de la marca Braun, d’un disseny senzill. Combinava be amb la Heckler & Koch. A part d’aquell rellotge, no hi havia res penjat a les parets de l’apartament. Les agulles marcaven les deu passades. Aviat arribaria l’hora que els dos homes descobririen el cadaver del Lider.
Al dormitori d’una elegant suite de l’Hotel Okura hi havia un home que no respirava. Un home no gens corrent, de grans proporcions. Havia anat a l’altre mon. Res ni ningu no el podia fer tornar a aquest.
A la fi arribava l’hora dels fantasmes.
16
?Quin mon es trobaria, l’endema?
– Aixo no ho sap ningu -va dir la Fukaeri.
Tanmateix, semblava que al mon on en Tengo s’havia despertat al mati no havia canviat res respecte d’aquell on s’havia adormit. El rellotge de la tauleta de nit marcava les sis passades. A fora ja era ben clar. L’aire era transparent, i per l’escletxa de la cortina entrava una falca de llum. Semblava que finalment l’estiu s’acostava a la seva fi. Se sentia el cant dels ocells, viu i penetrant. Els trons i la pluja intensos del vespre anterior semblaven un somni, o alguna cosa que s’hagues esdevingut en un passat molt llunya, en algun altre lloc.
El primer que li va venir al cap a en Tengo, aixi que es va despertar, va ser que la Fukaeri no hagues desaparegut durant la nit. La noia, pero, era al seu costat, profundament adormida, com un petit animal que hibernes. El seu rostre, mentre dormia, era molt bonic, amb els cabells negres i prims dibuixant motius molt complexos damunt les galtes blanques. No se li veien les orelles, ocultes pels cabells. Feia una mica de soroll en respirar. En Tengo es va quedar una estona mirant el sostre i escoltant aquell panteix lleu.
Encara recordava perfectament la sensacio d’haver ejaculat el vespre abans. Se sentia del tot confos, pensant que realment havia vessat el seu esperma dins d’aquella noia. I que n’havia vessat molt, a mes. Mirant-ho a la llum del mati, li feia l’efecte que allo, igual que aquella violenta tempesta, no havia tingut lloc, de debo; era, ben be, com si ho hagues viscut en un somni. D’adolescent havia tingut pol·lucions nocturnes: havia tingut somnis erotics molt reals, havia ejaculat dins dels somnis i despres s’havia despertat. Tot el que havia passat era un somni, i tan sols l’ejaculacio havia estat real. La sensacio que tenia ara s’hi assemblava molt.
Allo no havia estat un somni erotic, pero. No hi havia cap dubte que havia ejaculat a dins de la Fukaeri. Ella l’havia guiat perque introduis el penis dintre seu i li havia extret tot l’esperma; ell nomes l’havia seguida. Llavors tenia tot el cos adormit i no podia moure ni un dit. A mes a mes, li havia semblat que ejaculava a l’aula de l’escola. Tanmateix, la Fukaeri li havia dit que no s’havia de preocupar que es pogues quedar embarassada, perque no tenia la regla. No es podia creure que realment hagues passat tot allo, pero havia passat de debo. Havia estat un fet real que havia tingut lloc al mon real, segurament.
Va sortir del llit, es va canviar, va anar a la cuina i va posar aigua a bullir per fer cafe. Mentre el feia, va intentar ordenar les idees, com si poses ordre en un calaix, pero no se’n va sortir. Nomes va canviar de lloc unes quantes coses: va posar els clips on abans hi havia la goma d’esborrar, la maquineta de fer punta on abans hi havia els clips, la goma on abans hi havia la maquineta. Es va limitar a canviar una forma de caos per una altra.
Es va prendre el cafe acabat de fer, va anar al lavabo i es va afaitar mentre escoltava un programa de musica barroca de la radio. Feien partites per a diversos instruments solistes de Telemann. Era el mateix de sempre: feia cafe a la cuina, se’l prenia i s’afaitava mentre escoltava Regal Barroc a la radio. L’unic que canviava, d’un dia a l’altre, eren les peces. Creia recordar que el dia abans havien fet musica per a teclat de Rameau.
