L’Aomame va agafar la bossa i es va dirigir a la parada de taxis que hi havia a dins de l’estacio. Alla tambe hi havia una llarga cua; encara no es devia haver restablert la circulacio del metro. L’unic que podia fer, pero, era posar-se a la cua i esperar el seu torn amb paciencia; no tenia cap altra opcio.
Mentre esperava que li toques pujar al taxi, entre la multitud de passatgers amb cara d’irritacio que tornaven de la feina, va repetir mentalment l’adreca i el nom de l’edifici de la casa d’acollida, el numero d’apartament, el codi de la porta i el numero de telefon d’en Tamaru, com un asceta que repetis un mantra molt important assegut al capdamunt d’una muntanya. L’Aomame sempre havia confiat molt en la seva memoria, i era capac de retenir aquestes dades sense patir-hi gens ni mica, pero en aquell moment, aquelles xifres eren la seva taula de salvacio: oblidar-ne una de sola li hauria fet mes dificil poder continuar viva. Se les havia de gravar ben clarament a la memoria.
Quan per fi va pujar al taxi, feia aproximadament una hora que havia sortit de l’habitacio i havia deixat darrere seu el cadaver del Lider. Havia trigat el doble de temps del que havia previst fins a arribar alli, i potser aquest temps el guanyava la gent petita. Havien endarrerit els seus moviments fent caure una tromba d’aigua damunt d’Akasaka, havien impedit que la gent arribes a casa aturant el metro, havien creat una gran confusio a l’estacio de Shinjuku i havien fet que no hi hagues prou taxis. D’aquesta manera, tambe la feien posar nerviosa, intentaven que perdes la calma. O potser no, potser senzillament les coses havien anat aixi, i tot era casualitat; potser tenia massa por d’aquella gent petita que ni tan sols estava segura que existissin.
Aixi que va donar l’adreca al taxista, l’Aomame es va deixar caure al respatller del seient i va tancar els ulls. A hores d’ara, aquell parell dels vestits foscos es devien estar mirant el rellotge, esperant que es despertes el seu cap. Se’ls va imaginar. El del cap rapat devia estar pensant en diverses coses, tot prenent cafe. Pensar era la seva funcio: pensar i prendre decisions. Potser s’estranyava que el Lider no fes gens de soroll, mentre dormia, que no ronques, o respires profundament. L’Aomame, pero, li havia dit que era molt habitual, que la persona dormis dues hores, despres del massatge; que l’havien de deixar reposar, perque es recuperessin els musculs, i nomes havia passat una hora. Pero, igualment, potser hi hauria alguna cosa que no el deixaria tranquil. Potser pensaria que seria millor que anes a mirar com estava. Potser no sabria que havia de fer.
Tanmateix, el perillos de debo era el de la cua de cavall. L’Aomame encara tenia molt viu el record del gest de violencia que havia manifestat durant un instant, quan ella sortia de l’habitacio. Era un home callat i amb una gran intuicio. I, segurament, un lluitador excepcional, molt mes del que ella havia imaginat. Amb els seus coneixements d’arts marcials, l’Aomame no hi hauria pogut fer res, contra ell; ni tan sols li hauria deixat temps per treure la pistola. Pero, per sort, no era un professional. Abans de saltar de l’instint a l’accio, passava per la rao. Estava acostumat a rebre instruccions d’algu. En Tamaru era diferent. Segurament, en Tamaru atacaria primer, per reduir l’adversari, i despres pensaria. Abans de res, actuaria: confiaria en l’instint i deixaria les decisions logiques per despres. Ell sabia que si dubtes un instant, pot ser massa tard.
Pensant en aquell moment, a l’Aomame se li van humitejar les aixelles de suor. En silenci, va fer que no amb el cap. Havia estat de sort. Com a minim, havia pogut sortir amb vida de l’escena del crim. A partir d’ara, hauria d’anar amb molt de compte, tal com li havia dit en Tamaru. El mes important de tot era anar amb molt de compte, i tenir molta paciencia. Un moment de distraccio podia ser fatal.
El taxista era un home de mitjana edat que parlava amb molta educacio. Va tenir l’amabilitat de treure un mapa, parar el taxi, aturar el comptador, buscar-li el codi de la zona i trobar-li l’edifici on anava. L’Aomame li’n va donar les gracies i va baixar del taxi. Era un edifici nou de sis plantes, de disseny molt elegant. Estava situat enmig d’una zona residencial. A l’entrada no hi havia ningu. L’Aomame va introduir les xifres -2, 8, 3, 1- del codi d’entrada, va empenyer la porta del vestibul i va pujar fins al tercer pis amb l’ascensor, que era petit pero net. El primer que va fer en sortir de l’ascensor va ser comprovar on era l’escala d’emergencia. Despres va agafar la clau que hi havia enganxada a sota de l’estora de la porta i la va fer servir per entrar a l’apartament. La instal·lacio estava feta de manera que, quan obries la porta d’entrada, el llum del rebedor s’encenia automaticament. L’apartament feia l’olor caracteristica dels pisos acabats de construir. Tots els mobles i els electrodomestics eren nous de trinca, sense cap evidencia d’haver estat usats; segur que els acabaven de treure de la capsa i de retirar-ne la bossa de plastic. Feia l’efecte que els mobles i els electrodomestics els havia comprats tots alhora un dissenyador per decorar el pis de mostra de l’edifici: tenien un disseny senzill, eren eficients i no feien olor de viscut.
A la dreta de l’entrada hi havia el menjador i sala d’estar. Despres hi havia un passadis amb un lavabo i una sala de bany i, al fons, dos dormitoris. En un dels dormitoris hi havia un llit de matrimoni, que estava fet. L’estor de la finestra estava abaixat. En obrir la finestra que donava al carrer, se sentia la remor del transit de la ronda numero 7, com un mar de fons; en tancar-la, gairebe no se sentia res. A la sala d’estar hi havia una terrasseta que donava a un petit parc a l’altra banda del carrer, amb gronxadors, un tobogan, una zona de sorra i uns lavabos publics. Hi havia un fanal de mercuri molt alt que il·luminava la zona amb una intensitat no gens natural, i una gran zelkova que estenia les branques tot al voltant. L’apartament era en un tercer pis, pero al veinat no hi havia edificis alts, i no calia preocupar-se de no ser vist.
L’Aomame va recordar l’apartament de Jiyugaoka que acabava de deixar. L’edifici era vell i no gaire net, de vegades hi havia escarabats, i les parets eren molt primes. No es podia dir pas que fos una casa que et poguessis estimar, pero ara en va sentir nostalgia: en aquell pis nou de trinca, sense una sola taca, tenia la sensacio d’haver-se convertit en una persona anonima, privada de memoria i personalitat.
Va obrir la nevera i va trobar quatre llaunes de cervesa fredes al prestatge de la porta. En va obrir una i en va fer un glop. Va encendre el televisor de vint-i-una polzades i s’hi va asseure al davant per mirar les noticies. Van informar sobre els trons i la tromba d’aigua. La inundacio de l’estacio d’Akasaka-Mitsuke i la interrupcio de la circulacio de trens a les linies Marunouchi i Ginza eren les noticies de portada. L’aigua sobreeixida havia baixat per les escales de l’estacio formant una cascada. Uns treballadors de l’estacio vestits amb impermeables apilaven sacs de sorra a l’entrada, pero era evident que ja havien fet tard. Els metros encara estaven aturats, i no s’havia fet publica cap previsio sobre quan es reprendria la circulacio. El reporter de la televisio anava amb un microfon preguntant l’opinio a les persones que no havien pogut tornar a casa. Hi havia gent que es queixava que a la previsio del temps del mati havien dit que faria bon temps durant tot el dia.
Va mirar les noticies fins al final, pero, evidentment, encara no els havia arribat la noticia que havia mort el Lider de Sakigake. Aquell parell encara devien esperar a l’habitacio del costat que passessin les dues hores. Llavors sabrien la veritat. L’Aomame va agafar la bossa de plastic que hi havia dins la de viatge, en va treure la Heckler & Koch i la va deixar damunt la taula del menjador. Damunt d’aquella taula de menjador nova, la pistola semiautomatica de fabricacio alemanya tenia un aspecte terriblement rude i taciturn, d’una negror infinita. Tanmateix, proporcionava un punt de referencia integrador en aquella sala totalment impersonal. «Natura morta amb pistola automatica», va mormolar l’Aomame, com si fos el titol d’un quadre. Fos com fos, a partir d’ara l’havia de dur sempre a sobre, i tenir-la sempre ben a ma, tant si era per disparar a algu altre com per disparar- se a si mateixa.
A l’interior de la nevera, molt grossa, hi havia prou menjar per no haver de sortir de l’apartament durant mig mes, si feia falta. Hi havia fruita i verdura i menjars preparats que es podien tenir a punt en un moment. Al congelador hi havia diversos tipus de carn i de peix, i tambe pa. Fins i tot hi havia gelats. Als prestatges de la cuina s’arrengleraven aliments envasats, llaunes i menjars precuinats. Tambe hi havia arros i fideus i una gran quantitat d’aigua mineral. Tambe hi havien inclos vi, dues ampolles de blanc i dues de negre. No sabia qui ho havia preparat, tot allo, pero ho havia fet a consciencia. De moment, no hi va trobar a faltar res.
Com que tenia una mica de gana, va treure el formatge Camembert, en va tallar uns quants trossos i se’l va menjar amb galetes salades. Despres d’acabar-se’n la meitat, va rentar un api i se’l va menjar sencer a queixalades, amb maionesa.
Tot seguit, va obrir un rere l’altre els calaixos de la calaixera del dormitori. Al de dalt hi havia pijames i un barnus prim. Tots eren nous, encara a dins l’embolcall de plastic. Havien pensat en tot. Al calaix seguent hi havia samarretes i tres parells de mitjons, mitges i mudes de roba interior. Tambe eren nous, blancs i senzills, a joc amb els mobles, i, com es podia suposar, tots tenien l’embolcall de plastic. Devien ser els mateixos que els donaven a les dones de la casa d’acollida: estaven fets de bons materials, pero tenien un cert aire de beneficencia.
Al lavabo hi havia xampu, suavitzant, crema per a la pell i colonia: tot el que li calia. Com que l’Aomame gairebe no es maquillava, necessitava molt pocs productes cosmetics. Hi havia un raspall de dents, raspallets interdentals i un tub de pasta de dents, i un raspall per als cabells, bastonets de coto per a les orelles, fulles d’afaitar, unes tisores petites i, fins i tot, productes per a la regla. Hi havia una bona reserva de paper higienic i
