Telemann va aconseguir una gran fama com a compositor a tot Europa durant la primera meitat del segle xviii, pero la seva enorme produccio va fer que les seves obres fossin considerades amb menyspreu a partir de la primeria del segle xix. Aixo, pero, no va ser pas culpa de Telemann: els canvis que es produiren a la societat europea van anar acompanyats d’un canvi en l’objectiu per al qual s’escrivia la musica, i fou aquesta variacio la que va provocar el canvi de valoracio de l’obra del compositor alemany.
Es va preguntar si es trobava en un mon nou.
Va tornar a mirar al voltant. No, no notava cap canvi. De moment, encara no veia ningu que hagues de menysprear. Pero, igualment, s’havia d’afaitar. Tant si el mon havia canviat com si no, ningu no vindria a afaitar- lo: no tenia mes remei que fer-ho ell mateix.
En acabar d’afaitar-se es va fer unes torrades i se les va menjar amb mantega, i va prendre una altra tassa de cafe. Va anar a l’habitacio a veure que feia la Fukaeri, pero semblava dormir molt profundament, i no es movia gens ni mica. No havia canviat de posicio. Els cabells li dibuixaven els mateixos motius damunt les galtes, i la respiracio era igual de calmada que abans.
De moment, no tenia cap pla. No tenia classes a l’academia. Tampoc no l’havia de venir a veure ningu, ni ell tenia intencio d’anar a veure ningu. Era lliure de fer el que volgues durant tot el dia. Es va asseure a la taula de la cuina i va continuar escrivint la seva novel·la. Inseria els caracters al paper pautat amb una ploma estilografica. Com sempre, no va trigar gens a concentrar-se en la feina. Havia canviat de canal mental, i tota la resta de coses havia desaparegut del seu camp de visio.
Quan la Fukaeri es va despertar encara no eren les nou. S’havia tret el pijama i s’havia posat una samarreta d’en Tengo, la de la gira de Jeff Beck pel Japo que ell portava quan va anar a visitar el seu pare a Chikura. Els pits se li marcaven clarament, i van fer pensar a en Tengo en l’ejaculacio de la nit passada, tal com un any faria pensar en un fet historic.
A la radio sonava una peca per a orgue de Marcel Dupre. En Tengo va deixar d’escriure i li va preparar l’esmorzar. La Fukaeri va prendre un te Earl Grey i torrades amb melmelada de maduixa: estenia la melmelada damunt les torrades invertint el mateix temps i la mateixa cura que Rembrandt per pintar el plec d’un vestit.
– ?Quants exemplars es deuen haver venut, del teu llibre? -li va demanar en Tengo.
– Vols dir Crisalide d’aire -va preguntar ella.
– Si.
– No ho se -va dir la Fukaeri, i va arrufar una mica les celles-. Moltissims.
En Tengo va pensar que per a ella les xifres no devien ser un factor gaire important. «Moltissims» el va fer pensar en un extens camp completament cobert de trevols; els trevols evocaven la idea d’una gran quantitat, i ningu no els podia arribar a comptar.
– Crisalide d’aire l’esta llegint molta gent -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va dir res, i va comprovar si havia untat be la melmelada.
– He de veure en Komatsu, tan aviat com pugui -va dir en Tengo mirant la Fukaeri, que seia a l’altra banda de la taula. Com sempre, al seu rostre no hi havia cap mena d’expressio.- Tu l’has vist, en Komatsu, ?oi?
– A la roda de premsa.
– ?Hi vas parlar?
La Fukaeri va fer una mica que no: o sigui que gairebe no hi havia parlat.
En Tengo es va imaginar la situacio amb tota vivesa: en Komatsu, com sempre, parlant a tota velocitat i dient tot allo que pensava, o que deixava de pensar, i ella sense dir gairebe res en tota l’estona, i no fent gaire cas del que l’altre li deia. En Komatsu no s’hi hauria amoinat, per aixo. Si li haguessin dit que poses un exemple concret de parella incompatible, en Tengo hauria dit la Fukaeri i en Komatsu.
– Fa forca temps que no l’he vist, en Komatsu -va dir en Tengo-. Ni n’he sabut res. Deu haver estat forca enfeinat, ultimament, perque ha hagut d’ocupar-se d’un munt de coses, des que Crisalide d’aire es va convertir en un exit de vendes. Pero ja es el moment que el vegi i hi parli seriosament d’unes quantes coses. I, a mes a mes, tu ets aqui. Es una bona oportunitat. ?Vols venir amb mi, a veure’l?
– Per parlar tots tres.
– Si. Aixi ens estalviarem feina.
La Fukaeri hi va rumiar un moment. Potser imaginava alguna cosa.
– No m’importa, si es que podem -va dir.
«Si es que podem», va repetir en Tengo mentalment. Hi percebia un matis profetic.
– ?Penses que potser no podrem? -va preguntar en Tengo timidament.
La Fukaeri no li va respondre.
– Si podem, hi anirem a parlar. ?No et fa res, oi?
– Que faras, quan el vegis.
– ?Que que fare quan el vegi? -va repetir en Tengo-. Primer li tornare els diners. Fa poc em van ingressar molts diners al compte bancari, com a pagament per haver reescrit Crisalide d’aire, pero jo no els vull acceptar. No es que em penedeixi d’haver reescrit Crisalide d’aire: per a mi va ser molt estimulant, aquesta feina, i em va portar cap a la direccio adequada. Potser no esta be, que ho digui jo, pero em sembla que va quedar molt be. De fet, les critiques son bones, i el llibre es ven molt. Crec que no va ser una equivocacio, el fet mateix d’acceptar la feina, pero no em pensava que tot aixo es faria tan gros. Evidentment, vaig ser jo qui la va acceptar, i no hi ha dubte que n’he d’assumir la responsabilitat. Pero, igualment, no penso acceptar cap pagament, per haver-ho fet.
La Fukaeri va fer el gest d’arronsar una mica les espatlles.
– Si, tens rao -va dir en Tengo-. Potser no canviara gens, la situacio, perque faci aixo. Pero, personalment, tinc ganes de deixar clara la meva posicio.
– A qui.
– Sobretot, a mi mateix -va dir en Tengo, amb un to de veu una mica mes baix.
La Fukaeri va agafar la tapa del pot de la melmelada i se la va mirar com si fos una cosa insolita.
– Pero potser ja es massa tard -va dir en Tengo.
La Fukaeri no va fer cap comentari.
Quan va trucar a en Komatsu a l’empresa, passada la una -en Komatsu no anava mai a la feina al mati-, la dona que s’hi va posar li va dir que l’editor no havia anat a treballar els ultims dies. No en sabia res mes, o be, si sabia alguna cosa, no semblava tenir cap intencio de dir-l’hi. A peticio d’en Tengo, va passar la trucada a un altre editor a qui coneixia de vista. Aquell home portava una revista mensual en la qual en Tengo havia escrit algunes columnes curtes fent servir un pseudonim. Tenia dos o tres anys mes que en Tengo i havia estudiat a la mateixa universitat, per la qual cosa li tenia forca simpatia.
– En Komatsu ja fa una setmana que no ve -va dir l’editor-. Al tercer dia va trucar ell mateix per dir que no vindria durant uns quants dies perque no es trobava be. Des de llavors, no ha vingut mes. Els de la seccio de llibres estan desesperats, perque s’havia encarregat de l’edicio de Crisalide d’aire i havia portat ell sol tot el que tenia a veure amb el llibre. Ell es responsable de la revista, pero ha deixat de banda tota la seccio i ho porta tot ell personalment, sense deixar que ningu s’hi fiqui. O sigui que ara que no ve, no hi ha ningu que sapiga que s’ha de fer. Pero be, suposo que no podem dir res, si esta malalt.
– ?I que te, exactament?
– No ho se. Ell nomes va dir que es trobava malament. Va dir aixo i va penjar. I des de llavors, no se n’ha sabut res mes. Quan hem trucat a casa seva per preguntar-li alguna cosa, no agafen el telefon, i sempre surt el contestador. Es per aixo, que anem tan malament.
– ?No te familia, en Komatsu?
– Viu sol. Tenia dona i un fill, pero fa forca temps que es va divorciar. No en se els detalls perque ell no en parla mai, pero aixo es el que es diu.
– Sigui com sigui, es estrany, que hagi faltat una setmana i nomes hagi trucat un cop, ?oi?
– Potser si, pero ja ho saps, que el sentit comu no es el seu fort.
En Tengo hi va rumiar un moment, amb l’auricular a la ma.
– Es veritat, que no se sap mai amb que et sortira -va dir-. No es una persona gens convencional, i tambe te una part egoista, pero, pel que jo se, no es pas un irresponsable, quan es tracta de la feina. Per malament que es trobi, no s’enten, que en un moment en que Crisalide d’aire es ven tant deixi la feina a mitges i ni tan sols estigui en contacte amb l’editorial. No va tant a la seva.
