recorrer la pell de l’Aomame. El de la cua de cavall va estirar la ma de sobte fent el gest d’agafar-li el brac dret. Havia estat un moviment extremament rapid i precis, prou rapid per agafar una mosca a ple vol: el gest contenia tota la vivesa d’aquesta accio. Es van tensar tots els musculs del cos de l’Aomame, se li va posar la pell de gallina, el cor li va fer un salt, es va quedar sense respiracio i un calfred li va recorrer la columna. Una intensa llum blanca li va envair la ment. Si ara aquell home li agafava el brac dret, no podria agafar la pistola, i llavors no tindria cap possibilitat de sortir-se’n. Aquell home sentia que ella havia fet alguna cosa, sabia instintivament que en aquella habitacio havia passat alguna cosa; no sabia quina, pero si que era alguna cosa del tot impropia. L’instint li deia que havia d’agafar l’Aomame, llancar-la a terra, tirar-se-li al damunt i desllorigar-li l’espatlla, per comencar. Pero, al capdavall, es tractava nomes d’una intuicio, i no d’una prova. Si s’equivocava, es trobaria en una situacio molt complicada. L’home va dubtar molt, i al final ho va deixar correr. Era el del cap rapat, qui jutjava i decidia que s’havia de fer, i ell no hi estava autoritzat. Va aturar el gest de la ma dreta com va poder i va relaxar l’espatlla. Ella va notar molt vivament totes les fases per les quals va passar la consciencia de l’home de la cua de cavall en aquell segon i escaig.
L’Aomame va sortir al passadis emmoquetat. Es va dirigir a l’ascensor sense girar-se, caminant recte i amb passos lleugers. Li semblava que el de la cua de cavall havia tret el cap per la porta i seguia els seus moviments: en notava la mirada a l’esquena, esmolada com la fulla d’un ganivet. Tenia tots els musculs del cos immersos en una gran tensio, pero no es va girar: no es podia girar. Despres del revolt del passadis, per fi es va poder relaxar una mica. Pero encara no podia abaixar la guardia: no sabia que podia passar, a continuacio. Va premer el boto de baixada de l’ascensor, i, mentre esperava que arribes -li va semblar que trigava una eternitat-, es va posar la ma a l’esquena i va agafar la culata de la pistola, per poder-la treure en qualsevol moment, si el de la cua de cavall s’hi repensava i la venia a buscar. Abans que l’agafes aquella ma tan poderosa, li havia de disparar sense dubtar ni un moment, o be s’havia de disparar a si mateixa, sense dubtar ni un moment. No aconseguia decidir quina de les dues opcions havia d’escollir; potser no ho aconseguiria decidir fins al final.
Tanmateix, no la va seguir ningu. El passadis de l’hotel estava completament en silenci. L’ascensor es va obrir al so d’un dring metal·lic i l’Aomame hi va pujar. Va premer el boto de la planta baixa i va esperar que es tanques la porta. Va mirar l’indicador dels pisos mossegant-se el llavi. Va sortir de l’ascensor, va travessar l’ampli vestibul i va agafar un dels taxis que esperaven els clients a l’entrada. Ja havia parat de ploure del tot, pero els cotxes estaven completament coberts de gotes, com si haguessin travessat una massa d’aigua. L’Aomame va dir que anava a la sortida oest de l’estacio de Shinjuku. Quan el taxi es va posar en marxa i es va allunyar de l’hotel, va expulsar tot l’aire que tenia acumulat als pulmons. Despres va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc: durant una estona no volia pensar en res.
Li van venir moltes ganes de vomitar. Va sentir que tot el que tenia dins l’estomac li pujava fins a la gola, pero va aconseguir fer-ho tornar enrere. Va premer el boto per fer baixar el vidre de la finestra fins a la meitat i es va omplir els pulmons de l’aire humit de la nit. Es va recolzar al seient i va fer unes quantes respiracions profundes. Tenia una olor terrible a la boca, com si alguna cosa se li comences a podrir a dintre el cos.
De sobte va tenir una idea. Es va comencar a furgar les butxaques dels pantalons de coto i hi va trobar dos xiclets en forma de lamina. En va desembolicar un amb les mans tremoloses, se’l va ficar a la boca i el va mastegar a poc a poc. Era de menta fresca; aquell gust li portava molts records. Aixo va aconseguir calmar-la una mica. Mentre movia les barres, aquella olor tan desagradable li va marxar una mica de la boca. No podia ser, que realment se li estigues podrint alguna cosa a dins: nomes era la por, que la feia sentir estranya.
Va pensar que, fos com fos, ja s’havia acabat tot. Ja no hauria de matar ningu mes. I es va dir que el que havia fet era correcte: era d’esperar, que aquell home fos assassinat; nomes havia rebut el que es mereixia. A mes a mes, per be que fos nomes una casualitat, ell mateix havia desitjat intensament que el matessin. Ella nomes li havia proporcionat una mort tranquil·la, tal com volia ell. El que havia fet no era dolent: nomes anava en contra de la llei.
Tanmateix, per molt que es repetis aixo, en el fons no ho podia acceptar. Acabava de matar un home del tot atipic amb les seves propies mans. Encara tenia ben present la sensacio d’enfonsar-li al clatell la punta esmolada de l’agulla sense fer cap soroll. El tacte, en aquell punt, no era gens corrent, i aquest fet, per dir-ho molt suaument, inquietava l’Aomame. Va obrir les dues mans i en va contemplar els palmells. Hi havia hagut alguna cosa diferent, aquell cop, alguna cosa completament diferent de la de sempre, pero no aconseguia discernir que era, el que havia estat diferent, i per que.
Si havia de creure el que li havia dit ell, l’home que havia assassinat era un profeta, un dipositari de la veu dels deus. Tanmateix, els amos d’aquelles veus no eren els deus. Potser era la gent petita. El profeta era, al mateix temps, el rei, i el desti del rei era ser assassinat. Es a dir: ella era l’assassina que havia fet complir el desti, i en eliminar aquell home, que era alhora rei i profeta amb l’us de la forca, havia mantingut l’equilibri entre el be i el mal a tot el mon. I, en consequencia, havia de morir. Pero, en aquell moment, havia fet un tracte: matant aquell home, i renunciant, a la practica, a la seva propia vida, havia salvat la d’en Tengo. Aquests eren els termes del tracte, assumint que fos veritat el que havia dit aquell home.
No era pas que l’Aomame no es cregues, basicament, el que li havia dit: ell no era cap fanatic, i les persones que estan a punt de morir no menteixen. I, sobretot, les seves paraules tenien un gran poder de conviccio: el mateix poder de conviccio que una ancora molt pesada, la grandaria i el pes de la qual hauria bastat per a qualsevol vaixell. Per vergonyosos que haguessin estat els seus actes, aquell home, realment, evocava la imatge d’un gran vaixell; l’Aomame ho havia de reconeixer.
Procurant que el conductor no la veies, es va treure la Heckler & Koch del cinturo, hi va passar el fiador i la va guardar a la bossa de plastic. S’havia tret del damunt un pes solid, mortal, de cinc-cents grams.
– Quins trons que hi ha hagut, abans, ?oi? I com ha plogut, tambe -va dir el taxista.
– ?Trons? -va preguntar l’Aomame. Tenia la sensacio que allo havia passat feia segles, tot i que nomes en feia trenta minuts. Era veritat, que havia tronat.- Ah, si. Quins trons!
– I aixo que no n’havien dit res, a la previsio meteorologica. Se suposava que havia de fer bon temps durant tot el dia.
L’Aomame es va quedar rumiant. Havia de dir alguna cosa, pero no se li acudia res. No devia tenir el cap gaire clar.
– Es que no ho encerten mai, els del temps -va dir.
El taxista li va dirigir una llambregada pel retrovisor. Potser la manera com havia parlat no havia estat gaire natural.
– Es veu que les clavegueres no han pogut absorbir la pluja i l’aigua ha entrat a l’estacio de metro d’Akasaka-Mitsuke i la via ha quedat inundada, perque ha plogut molt en una zona molt concreta. La circulacio de les linies Ginza i Marunouchi ha quedat interrompuda, de moment. Ho han dit abans, a les noticies de la radio.
La circulacio del metro havia quedat interrompuda per culpa de la pluja intensa i concentrada. ?Afectaria d’alguna manera l’Aomame, aixo? Havia de fer treballar el cap ben de pressa. Aniria a l’estacio de Shinjuku i trauria la bossa i la bandolera de l’armariet automatic. Despres trucaria a en Tamaru i rebria instruccions. Si hagues d’agafar la linia Marunouchi des de Shinjuku, la cosa es podria complicar. Nomes tenia dues hores d’avantatge, per fugir; al cap de dues hores, els homes trobarien sospitos que el Lider no es despertes i segurament entrarien a l’habitacio i descobririen que no respirava. Llavors, comencarien a actuar immediatament.
– ?Que ja deu funcionar, la linia Marunouchi? -va preguntar l’Aomame al conductor.
– No ho se. ?Vol que posi les noticies de la radio?
– Si, sisplau.
Segons el Lider, la gent petita havia provocat la tempesta. Havien fet que plogues amb molta intensitat en una zona molt concreta d’Akasaka, de manera que la linia de metro quedes tallada. L’Aomame va fer que no amb el cap: potser tenien algun pla preparat per a la seva fugida, pero no seria tan facil, dur-lo a terme.
El conductor va sintonitzar l’emissora de radio de l’NHK. Feien un programa de musica, un especial de cantants de folk japonesos que havien estat de moda a la segona meitat dels seixanta. L’Aomame havia sentit aquelles cancons a la radio de petita, i se les havia apreses sense adonar-se’n, pero no li provocaven cap mena de nostalgia. Ben al contrari, la va envair una sensacio de malestar. A ella, aquelles cancons nomes li recordaven la mena de coses que no volia recordar. Es va aguantar una estona, escoltant el programa, pero per molt que esperes, les noticies sobre la situacio del metro no arribaven mai.
– Perdoni. ?Podria apagar la radio, sisplau? Ja veure com va tot quan arribi a l’estacio de Shinjuku.
