desig sexual? Per sort, pero, de moment no en tenia cap, ni semblava que n’hagues de tenir. Va decidir deixar de pensar en l’olor, i centrar-se en coses que no tinguessin a veure amb el sexe.
Va tornar a pensar una mica en Sonny i Cher fent-se amics de la parella de pitons. ?Devien poder trobar algun tema de conversa en comu? I, si el trobaven, ?quin devia ser? ?Els devien cantar una canco? Quan se li va acabar la imaginacio per pensar que podia passar a l’arca durant la tempesta, va comencar a multiplicar mentalment nombres de tres xifres. Ho feia sovint, quan era al llit amb la seva amiga, per endarrerir l’ejaculacio -ella era extremament estricta, sobre quan havia d’ejacular-. No sabia si li serviria per evitar tenir una ereccio, pero millor allo que no fer res, perque be havia de fer alguna cosa.
– No m’importa, que se’t posi dura -li va dir la Fukaeri, com si li hagues llegit el pensament.
– ?No t’importa?
– No es res de dolent.
– No es res de dolent -va dir ell, repetint les seves paraules. «Semblo un estudiant de primaria en una classe d’educacio sexual», va pensar. No s’havia d’avergonyir de tenir una ereccio, ni era res de dolent, pero, evidentment, s’havia de tenir en compte el lloc i el moment.- I, aixi, ?ja ha comencat, la purificacio? -va preguntar per canviar de tema.
La Fukaeri no li va respondre. Les orelles petites i boniques semblava que continuaven intentant sentir alguna cosa enmig del brogit dels trons. En Tengo se’n va adonar, i va decidir no dir-li res mes. Va deixar de multiplicar nombres de tres xifres, pensant que si a la Fukaeri no li feia res que se li poses dura, tant era, que s’hi poses. Igualment, pero, el seu penis no mostrava cap signe de posar-se erecte; de moment, jeia en silenci, en pau, en un repos informe.
– M’agrada molt, la teva tita -li havia dit la seva amiga-. Tant la forma, com el color, com la grandaria.
– Doncs a mi no m’agrada gaire -va dir en Tengo.
– ?Per que, no? -li va preguntar ella mentre li agafava el penis en repos i se’l posava al palmell de la ma per sospesar-lo, com si fos una mascota adormida.
– No ho se -va dir en Tengo-. Potser perque no la vaig triar jo.
– Que estrany que ets! -va dir l’amiga-. Quina manera de pensar tan estrambotica!
Havia passat feia molt de temps, aixo; potser abans del diluvi.
La respiracio lleu i calida de la Fukaeri, que havia adoptat un ritme constant, fregava el coll d’en Tengo. Ell li veia l’orella gracies a la llum verda, molt feble, del rellotge electronic, o dels llamps que de tant en tant havien comencat a esclatar al cel; semblava una cova suau i secreta. Va pensar que si ella fos la seva parella, no es cansaria mai de fer-li un peto rere l’altre en aquella orella. Durant el sexe, mentre ell fos dins d’ella, li faria petons a l’orella, l’hi mossegaria, l’hi lleparia, hi sospiraria, l’hi oloraria. No es que tingues ganes de fer-ho llavors mateix: nomes s’imaginava que segur que ho faria, en el cas purament hipotetic que ella fos la seva parella. Teoricament, no s’havia d’avergonyir de res, segurament.
Tanmateix, tant si teoricament s’havia d’avergonyir com si no, no hi havia de pensar, en allo. Semblava que el seu penis es gratava l’esquena, ja despert del son pacific i informe en que havia estat sumit fins llavors. Va fer un badall i va comencar a alcar el cap i a anar-se tornant mes dur a poc a poc, fins a assolir una ereccio sense reserves, a tot drap, com la vela d’un iot que aprofites una forta ratxa de vent del nord-oest. En consequencia, el penis ja completament dur d’en Tengo es va trobar empes inexorablement a la zona dels malucs de la Fukaeri. En Tengo va sospirar per dins, molt profundament: ja feia mes d’un mes que no havia tingut relacions sexuals, des que havia desaparegut la seva amiga. Potser era per culpa d’aixo. Hauria hagut de continuar multiplicant nombres de tres xifres.
– No passa res -va dir la Fukaeri-. Es una cosa natural, que es posi dura.
– Gracies -va dir en Tengo-. Pero potser la gent petita ens esta mirant.
– Ens poden mirar pero no ens poden fer res.
– Es una sort -va dir en Tengo, amb veu nerviosa-. Pero em fa sentir incomode, pensar que potser ens estan mirant.
Un altre llamp va partir el cel en dos, com si volgues estripar la cortina vella, i el tro va fer tremolar violentament el vidre de la finestra. Semblava que realment intentessin esbotzar el vidre, o que s’hagues de trencar en qualsevol moment. La finestra era corredissa, amb un marc d’alumini, molt solida, pero si continuava tremolant d’aquella manera, podia ser que no aguantes gaire. Les grosses gotes de pluja impactaven continuament al vidre, com si fossin cervols enfurismats.
– Sembla que els trons gairebe no s’han desplacat gens, des que han comencat -va dir en Tengo-. Normalment no duren tant.
La Fukaeri va mirar al sostre.
– De moment no pararan.
– ?Quant es, «de moment»?
La Fukaeri no li va respondre, i en Tengo la va continuar abracant timidament, sense saber que fer amb aquella pregunta sense resposta i aquella ereccio sense adreca.
– Hem de tornar a anar al poble dels gats -va dir la Fukaeri-. O sigui que hem de dormir.
– Pero no se si em podre adormir, amb aquesta tronada, i tot just passades les nou -va dir en Tengo, apologeticament.
Va tracar mentalment un seguit de formules. Era un problema amb formules molt llargues i complicades, pero ja en sabia la solucio, i es va imposar la tasca de trobar la manera mes curta i rapida d’arribar-hi. Va fer treballar el cervell rapidament. Aquella era una manera despietada de fer-li venir mal de cap, pero ni aixi no li va baixar l’ereccio, sino que, ben al contrari, mes aviat semblava cada cop mes ferma.
– Podras dormir -va dir la Fukaeri.
I va ser tal com li havia dit. Fins i tot enmig d’aquella pluja intensa, dels trons que els envoltaven i que semblaven fer tremolar els edificis, dels nervis que el tenallaven i de la duresa d’aquella ereccio, en Tengo es va quedar adormit sense adonar-se’n, tot i semblar impossible…
Abans d’adormir-se va pensar que tot era un caos. Havia de trobar el cami mes curt cap a la solucio. Tenia un temps limitat, i en els fulls que li havien donat per respondre hi havia molt poc espai. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, comptava el rellotge amb diligencia.
Quan se’n va adonar, estava despullat. La Fukaeri, tal com s’esperava, tambe estava despullada: completament despullada, sense res a sobre. Els seus pits eren dues mitges esferes prodigiosament perfectes, a les quals no es podia retreure res. Els mugrons no eren gaire grossos, i encara eren tous i cercaven, silenciosos, la forma perfectament definida que havien d’assolir. Els pits, pero, si que eren grossos, i ja havien arribat a la maduresa. Semblava que, per alguna rao, la gravetat no els afectes. Els dos mugrons es drecaven polidament cap amunt, com brots nous d’una planta enfiladissa que busques el sol. El seguent de que es va adonar en Tengo era que no tenia pel pubic: al lloc on hi hauria hagut d’haver el pel pubic nomes hi tenia una pell blanca i fina, completament exposada a la vista. La blancor d’aquella pell encara accentuava mes la indefensio de la noia. Tenia les cames obertes, i al mig hi va veure els genitals. Igual que les orelles, semblaven acabats de fer; potser estaven acabats de fer, realment. Va pensar que les orelles noves de trinca i els genitals nous de trinca s’assemblaven molt: s’orientaven cap a l’espai com si volguessin parar molta atencio al que poguessin sentir, com ara el so lleu d’una sirena sonant al lluny.
En Tengo era damunt el llit boca amunt, mirant el sostre. La Fukaeri se li havia posat a sobre, com si anes a cavall. Ell encara continuava tenint l’ereccio. Tambe es continuaven sentint els trons: ?fins quan havien de durar? Feia tanta estona que tronava, que el cel ja es devia haver convertit en un munt d’esquincalls; de ben segur que ja no hi hauria qui el pogues arreglar, aleshores.
En Tengo es va recordar que estava dormint, que s’havia adormit tenint una ereccio. I encara la tenia, ben ferma. ?La devia haver tinguda durant tota l’estona que havia dormit? ?O be la d’abans li havia baixat i aquella ereccio era nova, com si fos alguna mena de segon gabinet de crisi? ?Quanta estona devia haver dormit? No, tant era, aixo: la questio, tant si hi havia hagut una interrupcio com si no, era que continuava tenint una ereccio, i que res no feia pensar que li hagues de baixar. Ni Sonny i Cher, ni multiplicar nombres de tres xifres, ni les formules enrevessades no li servirien per controlar-la.
– No passa res -va dir la Fukaeri. Va obrir les cames i li va pressionar l’estomac amb aquells genitals acabats de fer. No semblava que li fes gens de vergonya.- No es dolent, que se’t posi dura -li va dir.
– No em puc moure -va dir en Tengo. I era veritat: intentava alcar-se, pero no podia moure ni un dit. Notava el cos, i sentia el pes de la Fukaeri damunt seu. Tambe notava que tenia una forta ereccio, pero estava molt rigid,
