superior i va marxar de casa per viure a la residencia del club de judo. A partir de llavors, la vida d’ell i la del seu pare havien perdut practicament tots els punts de contacte, i tots dos havien deixat d’interessar-se del tot pel que feia l’altre. Potser era millor intentar omplir tant com pogues aquell buit tan gran.
Tanmateix, no hi havia gran cosa a explicar, sobre la vida d’en Tengo quan feia la secundaria superior. Havia entrat en un institut privat de la prefectura de Chiba que era forca conegut pel seu equip de judo. Podria haver entrat facilment en un institut millor que aquell, pero les condicions que li van oferir eren les mes bones. No havia de pagar les taxes academiques, i, a mes, podia viure en una residencia on li donaven tres apats al dia. Es va convertir en el lluitador mes important de l’equip de judo de l’institut. Estudiava quan no tenia entrenaments -en aquell institut podia treure les notes mes altes de la classe encara que no s’hi esforces tant com podia-, i els dies de festa treballava amb altres companys de l’equip fent feines fisiques per poder tenir uns diners per gastar. Tenia moltes coses a fer, i es passava els dies corrent d’un lloc a l’altre, del mati al vespre. Sobre els tres anys de la secundaria superior no tenia gran cosa a dir, a part que havia estat molt enfeinat. No s’ho havia passat especialment be, ni havia fet bons amics. A mes, a l’escola hi havia un munt de regles, i no li agradava gens. Amb els companys de l’equip de judo tenia una actitud amistosa, pero basicament no sabia de que parlar-hi. La veritat era que a en Tengo no l’havia apassionat mai, el judo; nomes s’havia dedicat a fons a entrenar per no defraudar les expectatives dels altres, perque necessitava obtenir bons resultats a les competicions per poder-se continuar mantenint. El judo, per a ell, havia estat un recurs practic per sobreviure, mes que no pas un esport; gairebe es podria dir que havia estat una feina. Es va passar els tres anys en aquell institut morint-se de ganes de graduar-se d’una vegada i menar una vida mes com calia.
Tanmateix, a la universitat va continuar amb el judo. Basicament, va fer la mateixa vida que a l’institut, perque si continuava practicant el judo, podia entrar en una residencia i tenir solucionades les questions del llit i del menjar, encara que fos de manera molt precaria. Havia rebut una beca, pero amb els diners que li donaven no podia mantenir-se de cap de les maneres, i, per tant, havia de continuar amb el judo. Evidentment, els seus estudis es van centrar en les matematiques. Com que, atesa la situacio, va estudiar forca i va obtenir bones notes, el seu tutor li va aconsellar fer estudis de tercer cicle. Tanmateix, a partir de tercer i quart curs, va perdre molt rapidament la passio per les matematiques com a disciplina academica. Les matematiques mateix li continuaven agradant, com sempre, pero no tenia gens de ganes de treballar-hi fent recerca. Li passava igual que amb el judo: era forca bo com a aficionat, pero no tenia ni les qualitats ni l’ambicio per dedicar-hi tota la seva vida. Ell mateix n’era ben conscient.
Quan va perdre interes per les matematiques i estava a punt de graduar-se a la universitat, i per tant ja no hi havia cap motiu per continuar practicant judo, en Tengo no tenia ni idea de que havia de fer, a partir d’aleshores, de quin cami havia de seguir. Era com si la seva vida s’hagues quedat sense centre. De fet, la seva vida mai no n’havia tingut, de centre, pero fins llavors els altres sempre n’havien esperat o demanat alguna cosa, d’ell, i ell havia estat forca atrafegat intentant no defraudar-los. Tanmateix, un cop desaparegudes aquestes demandes i esperances, ja no hi quedava res digne de mencio. No tenia cap objectiu a la vida, ni cap amic intim: es trobava enmig d’una calma absoluta, incapac de concentrar la seva atencio en res.
Mentre va ser a la universitat va sortir amb unes quantes noies, i hi va mantenir relacions sexuals. Ell no era guapo, en el sentit convencional, ni era extravertit, ni tampoc tenia una conversa especialment divertida. Sempre anava curt de diners, i la roba que portava no era gens vistosa. Tanmateix, de la mateixa manera que hi ha plantes que atreuen un cert tipus d’insectes, ell era capac d’atreure un cert tipus de noies, i d’atreure-les amb una forca considerable.
Ho va descobrir quan tenia uns vint anys, mes o menys a la mateixa epoca que comencava a perdre la passio per les matematiques com a disciplina academica. Al seu voltant sempre hi havia alguna noia que s’interessava per ell i se li acostava, encara que ell no fes res. Aquestes noies volien que les abraces amb els seus bracos forts; o, com a minim, no s’hi oposaven. Al principi no entenia aquest mecanisme i se sentia molt confos, pero al final va acceptar-ne el funcionament i va aprendre a explotar-lo. A partir d’aleshores, practicament mai no li van faltar noies. Tanmateix, ell mai no se’n va enamorar activament: nomes sortia amb elles i hi mantenia relacions sexuals; nomes es tapaven mutuament el buit que sentien. Per estrany que pogues semblar, no es va sentir fortament atret ni una sola vegada per cap noia que se sentis atreta per ell.
En Tengo va explicar aquests fets al seu pare inconscient. Primer a poc a poc, escollint les paraules, despres amb mes fluidesa, i al final amb una passio considerable. Tambe va intentar ser tan franc com va poder en parlar de les relacions sexuals, pensant que ja no tenia cap motiu per tenir vergonya, a hores d’ara. El seu pare continuava profundament adormit, boca amunt, sense canviar de posicio. Tampoc no es va produir cap canvi en la seva respiracio.
Abans de les tres va venir una infermera que li va canviar la bossa de plastic del degotador, va substituir la d’orina per una de nova i li va mirar la temperatura. A la seva placa hi posava que es deia Omura. Duia els cabells recollits en un monyo ben estret, amb un boligraf clavat.
– ?Hi ha hagut algun canvi? -va preguntar a en Tengo mentre escrivia unes xifres amb el boligraf al full de registre.
– Cap. Ha estat dormint tota l’estona -va respondre en Tengo.
– Si hi ha cap novetat, premi aquell boto -li va dir ella, assenyalant un boto per avisar les infermeres que hi havia una mica per sota del capcal del llit, i es va tornar a clavar el boligraf al monyo.
– D’acord.
Al cap de poc que la infermera hagues sortit de l’habitacio, van trucar a la porta i la infermera Tamura, la de les ulleres, va treure el cap.
– ?Vol dinar? Si va al menjador, podra menjar alguna cosa.
– Gracies, pero encara no tinc gana -va dir en Tengo.
– ?Com esta, el seu pare?
En Tengo va fer que si.
– Li he estat parlant tota l’estona, encara que no se si em sent o no.
– Es bo, que li parli -va dir ella, i va somriure com si el volgues animar-. No es preocupi: segur que el seu pare el sent.
La infermera va tancar la porta. En Tengo i el seu pare es van tornar a quedar sols a la petita habitacio.
En Tengo va continuar parlant.
Quan va acabar la universitat, va trobar feina en una academia del centre de Toquio i va comencar a fer de professor de matematiques. Ja no era el nen prodigi de les matematiques de qui tant s’esperava, ni un lluitador de judo amb un futur prometedor, sino un simple professor d’academia. Ell, pero, n’estava content. Per fi es va poder relaxar una mica. Per primera vegada a la vida no hi havia ningu que li digues que havia de fer, i podia viure amb tota llibertat.
Finalment, va comencar a escriure narracions. Va escriure unes quantes obres i les va presentar al premi de nous autors d’una editorial. Al cap d’un temps, va coneixer un editor forca especial que es deia Komatsu, i aquest editor li va encomanar que refes una novel·la titulada Crisalide d’aire que havia escrit la Fukaeri, o Eriko Fukada, una noia de disset anys. Ella havia creat la historia pero no sabia escriure, i va ser en Tengo qui se’n va encarregar. Va fer molt be aquesta feina, i l’obra va guanyar el premi per a nous autors d’una revista, es va publicar com a llibre i es va convertir en un gran exit de vendes. Es va parlar tant de Crisalide d’aire que les persones que escollien les obres candidates al premi Akutagawa la van bandejar i no el va poder guanyar, pero el llibre havia venut tant que, en paraules d’en Komatsu, «no ens fa falta per a res, el premi aquest».
En Tengo no estava gens segur que el seu pare sentis el que li explicava, i, encara que el sentis, no hi havia manera de saber si ho entenia o no; no se li notava cap reaccio, ni cap resposta. I, suposant que ho entengues, en Tengo no sabia si li podia interessar o no. Potser li hauria dit que calles, si hagues pogut; potser tant li feia, la vida dels altres, i nomes volia continuar dormint tranquil. L’unic que en Tengo podia fer, pero, era continuar-li explicant tot el que li passava pel cap. No se li acudia que mes podien fer tots dos, un al costat de l’altre, en aquella habitacio tan petita.
El seu pare continuava sense fer ni el moviment mes lleu. Els seus ulls estaven fermament closos al fons d’aquells forats profunds i foscos, com si esperes, del tot immobil, que comences a nevar i els forats quedessin tapats per una barrera blanca.
– De moment, encara no puc dir que em vagi be, pero, si puc, vull viure del que escrigui; no reescrivint obres d’altra gent, sino escrivint el que vulgui, i com vulgui. Jo crec que tinc el caracter que cal per escriure, sobretot per escriure novel·les. Esta molt be, que hi hagi una cosa que vols fer. I per fi jo en tinc una. Encara no he publicat
