24
En Tengo va agafar un tren rapid que sortia al mati de l’estacio de Toquio en direccio a Tateyama. Alla va fer transbordament a un tren que parava a totes les estacions i va anar fins a Chikura. Feia un dia totalment clar; no hi havia vent, i al mar gairebe no es veien onades. L’estiu ja quedava lluny, i amb una samarreta de maniga curta i una jaqueta prima de coto s’hi estava la mar de be. En contra del que havia esperat, tots els banyistes havien desaparegut de la ciutat costanera, i els carrers tenien l’ambient desolat de la temporada baixa. En Tengo va pensar que semblava, realment, que s’hagues convertit en el poble dels gats.
A prop de l’estacio va dinar una mica i va agafar un taxi. Quan va arribar a la residencia era la una tocada. Al taulell el va rebre la infermera de l’altra vegada, la mateixa que l’havia ates el vespre abans per telefon. Es deia Tamura. Recordava la cara d’en Tengo, i va ser un xic mes amable que a la visita anterior; fins i tot li va somriure una mica. Potser tambe hi va influir el fet que, aquesta vegada, en Tengo anes una mica mes ben vestit.
Primer, la infermera el va portar al menjador i li va servir un cafe.
– Esperi’s un moment aqui. Ara vindra el doctor -li va dir. Al cap de deu minuts va apareixer el metge que estava al carrec, fregant-se les mans amb una tovallola. Tenia els cabells forts, n’hi havia molts de blancs, i devia tenir entre cinquanta-cinc i seixanta anys. Devia estar fent alguna cosa, perque no portava la bata blanca. Anava vestit amb una dessuadora grisa i uns pantalons de xandall a joc, calcava unes vambes per correr i tenia un cos ben format: mes que no pas el metge d’una residencia de gent gran, semblava l’entrenador d’algun equip esportiu universitari que mai no hagues aconseguit arribar a entrenar-ne cap de professional.
El metge li va explicar mes o menys el que li havia dit per telefon el vespre abans. Li va dir que, per desgracia, de moment no s’hi podia fer res, des del punt de vista medic, i semblava sincer; les paraules i expressions que emprava feien pensar que realment ho sentia.
– L’unic que hi podem fer es que el seu fill li parli, per animar-lo i intentar que recuperi les ganes de viure.
– ?I sentira el que li digui, el meu pare? -va demanar en Tengo.
El metge va fer cara de compromis mentre bevia te verd, ja tebi.
– Si li dic la veritat, no ho se. El seu pare esta en coma. Encara que el cridis, no hi ha cap reaccio fisica. Pero, per profund que sigui l’estat de coma, hi ha pacients que senten el que es diu al seu costat, i alguns tambe ho entenen, fins a cert punt.
– Pero, a simple vista, no se sap, ?oi?
– No.
– Jo em puc quedar fins a quarts de set de la tarda -va dir en Tengo-. Fins llavors, em quedare al costat del pare i li parlare tant com pugui.
– Si observa alguna reaccio, avisi’m, sisplau -va dir el metge-. Jo sere en alguna banda de la residencia.
Una infermera jove amb una placa que indicava que es deia Adachi va portar en Tengo fins a l’habitacio. Havien traslladat el seu pare a una habitacio individual d’un dels pavellons nous, el dels pacients que es trobaven en un estadi mes avancat de la malaltia. L’engranatge havia corregut encara una mica mes, i, despres d’alla, ja no s’anava enlloc. L’habitacio era llarga i estreta, despullada, i el llit n’ocupava prop de la meitat de la superficie. Al davant de la finestra s’estenia el bosquet de pins que feia la funcio de tallavent; les copes espesses dels pins semblaven un mur que separava la residencia de l’activitat del mon real. En sortir la infermera, en Tengo es va quedar tot sol amb el seu pare, que dormia mirant al sostre. Es va asseure en un petit tamboret de fusta que hi havia al costat del llit i li va contemplar la cara.
Al costat del capcal hi havia un suport per al degotador, i un tub portava el liquid de la bossa de plastic a les venes del brac. Tambe li havien posat una sonda per a l’orina, pero, pel que es veia, la quantitat de liquid que havia evacuat era extraordinariament escassa. El seu pare semblava encara mes petit i encongit que quan l’havia vist el mes abans. Tenia les galtes i les barres, que duia afaitades, cobertes d’una barba blanca incipient, de potser dos dies. Sempre havia tingut els ulls mes aviat enfonsats, pero ara les orbites encara eren mes profundes, fins al punt que feia la sensacio que li haurien de fer sortir els ulls una mica mes endavant amb algun instrument especial. Tenia les parpelles fermament tancades damunt aquells dos forats, com si fossin persianes abaixades, i la boca una mica oberta. No se’l sentia respirar, pero quan s’hi acostava l’orella es notava que l’aire vibrava molt lleument. Encara s’hi mantenia una vida imperceptible, funcionant al ritme mes lent possible.
En Tengo va sentir fins a quin punt era realista la imatge que el metge havia fet servir la nit passada: «com un tren que anes reduint lentament la velocitat abans d’arribar a la parada». El tren del seu pare anava perdent velocitat a poc a poc, esperant que se li acabes la inercia i es quedes aturat en silenci enmig d’una planura totalment verda. L’unica esperanca que hi havia es que al tren ja no hi quedes cap passatger, i que encara que s’atures, ningu no es pogues queixar.
En Tengo va pensar que li havia de parlar d’alguna cosa, pero no sabia de que, com, amb quin to de veu ho havia de fer. Per molt que volgues dir-li alguna cosa, no se li n’acudia cap que pogues tenir algun sentit.
– Pare -va dir de moment en veu baixa, com si mormoles. Despres, pero, no li va sortir res.
Es va alcar del tamboret, va anar al costat de la finestra i va contemplar la gespa ben cuidada del jardi i el cel que s’estenia damunt del bosquet de pins. Hi havia un corb aturat en una antena molt grossa, mirant d’esquitllentes al voltant, com si estigues immers en alguna consideracio. Al costat del capcal del llit hi havia una radio amb despertador, pero cap de les dues funcions no li servia per a res al pare d’en Tengo.
– Soc en Tengo. Fa poc et vaig venir a veure des de Toquio. ?Que sents la meva veu? -li va preguntar del costat de la finestra estant, mirant-lo des de dalt. No hi va haver absolutament cap reaccio. Despres de fer vibrar l’aire un instant, la seva veu va ser engolida pel buit que s’havia instal·lat a l’habitacio, sense deixar-hi cap rastre.
Aquell home es volia morir, va pensar en Tengo. N’hi havia prou de veure’n els ulls enfonsats. Havia decidit deixar de viure, i despres havia tancat els ulls i s’havia adormit profundament. Per molt que l’animes, que li digues el que li digues, segurament no aconseguiria fer-lo canviar d’opinio. Des del punt de vista medic, encara era viu, pero, tanmateix, per a ell, la vida ja s’havia acabat, i no li quedava cap motiu o cap il·lusio per esforcar-se a continuar viu. L’unic que podia fer en Tengo era acceptar el seu desig i deixar-lo morir tranquil, en pau. La seva expressio estava plena de calma. En aquell moment no semblava sentir cap dolor. Tal com li havia dit el metge per telefon, aquell era l’unic consol que tenien.
Tot i aixi, en Tengo li havia de parlar d’alguna cosa, al seu pare. En part, perque ho havia promes al metge, que s’havia encarregat del seu pare en lloc seu. I, en part, perque tambe es tractava d’una questio -no trobava una expressio que hi acabes d’encaixar- de bones maneres. Feia molt de temps que en Tengo no havia mantingut una conversa de debo amb el seu pare, ni tan sols sobre temes quotidians. L’ultima vegada que havien tingut una conversa propiament dita havia estat quan ell feia la secundaria obligatoria. A partir de llavors, en Tengo gairebe mai no tornava a casa, i fins i tot quan hi anava perque tenia algun assumpte per resoldre, evitava tant com podia veure el seu pare.
Ara, pero, aquell home, en un estat profund de coma, es disposava a morir discretament davant seu. Despres d’haver confessat a en Tengo, a la practica, que ell no era el seu pare de debo, semblava haver-se tret un gran pes de sobre, i sentir-se alleujat, d’alguna manera. Tots dos, s’havien tret un gran pes de sobre, just abans que fos massa tard.
Encara que segurament no tinguessin cap vincle de sang, qui havia acollit oficialment en Tengo com a fill i se n’havia encarregat fins que es va poder mantenir tot sol havia estat aquell home. Com a minim hi estava en deute per aixo, i segurament tenia l’obligacio moral d’explicar-li com havia viscut, fins aleshores, i d’acord amb quines idees havia viscut, o almenys l’hi semblava. Pero no, no era una obligacio moral: era una questio de bones maneres. Independentment de si ell sentiria el que li expliques o no, i si li serviria o no d’alguna cosa.
En Tengo es va tornar a asseure al tamboret que hi havia al costat del llit i li va comencar a explicar, a grans trets, com havia estat la seva vida. Va comencar a partir del moment que havia entrat a l’institut de secundaria
