al cel i n’hi havia dues. Una de grossa, de color groc, i una altra de mes petita, de color verd. Potser ja n’hi havia dues, abans, pero jo no me n’havia adonat. No ha estat fins fa un moment.
La Fukaeri no va fer cap comentari sobre el fet que hi hagues una altra lluna, ni va semblar gens sorpresa per la noticia. No va canviar gens ni mica d’expressio; ni tan sols va arronsar les espatlles. Semblava que per a ella aquella informacio no fos especialment sorprenent.
– Suposo que no cal que t’ho digui, pero un cel amb dues llunes es com el del mon que es descriu a Crisalide d’aire -va dir en Tengo-. I la lluna nova era tal com jo l’havia descrita, tant per la grandaria com pel color.
La Fukaeri callava: ella no responia mai a les preguntes que no exigien una resposta.
– ?Per que deu haver passat, aixo? ?Com pot ser, que passi?
Cap resposta, efectivament.
En Tengo li va fer una pregunta directa.
– En definitiva: ?aixo vol dir que ens trobem al mon que es descriu a Crisalide d’aire?
Abans de respondre res, la Fukaeri es va estar un moment estudiant amb molta atencio la forma de les seves ungles.
– Es que nosaltres vam escriure el llibre tots dos junts.
En Tengo va deixar la copa damunt la taula i tot seguit li va fer una altra pregunta.
– Tu i jo, tots dos junts, vam escriure Crisalide d’aire i el vam publicar. Es una obra a quatre mans. I el llibre s’ha convertit en un exit de vendes i ara hi ha molta gent que ha sentit parlar de la gent petita, i la mater, i la filia, i tot aixo. I, en consequencia, tots dos hem passat a formar part d’aquest mon nou, alterat. ?Es aixo, el que vols dir?
– Tu fas de resciva.
– Jo faig de resciva -va repetir en Tengo-. Es veritat, que a Crisalide d’aire vaig escriure sobre el resciva, pero no vaig acabar d’entendre que volia dir, aixo. ?Quin paper fa, concretament, el resciva?
La Fukaeri va fer una mica que no: no l’hi podia explicar.
«Si t’ho he d’explicar perque ho entenguis, aixo vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendras», li havia dit algun cop el seu pare.
– Es millor que estiguem junts -va dir la Fukaeri-. Fins que trobis aquella persona.
En Tengo va quedar un moment callat, mirant la Fukaeri. Intentava llegir-li alguna cosa a la cara, pero, com sempre, no hi havia cap mena d’expressio, en el seu rostre. Despres va girar el cap inconscientment i va mirar per la finestra. Les llunes no es veien, pero; nomes es veien pals d’electricitat i cables lletjos i entortolligats.
– ?Cal tenir alguna qualitat especial, per fer de resciva? -va preguntar.
La Fukaeri va moure una mica la barbeta verticalment: si, que calia.
– Pero, originalment, la historia de Crisalide d’aire era teva. Tu la vas crear a partir de zero. Es una historia que va sortir de dintre teu. Jo nomes vaig rebre l’encarrec per casualitat i en vaig arreglar la redaccio. Nomes hi vaig fer una aportacio tecnica.
– Nosaltres vam escriure el llibre tots dos junts -va repetir la Fukaeri, amb les mateixes paraules d’abans.
En Tengo, inconscientment, es va posar les puntes dels dits als polsos.
– ?O sigui que, a partir d’aquell moment, jo vaig fer el paper de resciva sense saber-ho?
– Des d’abans -va dir la Fukaeri, i amb l’index de la ma dreta es va assenyalar a si mateixa i despres va assenyalar en Tengo-. Jo soc la parsiva i tu ets el resciva.
– La perceiver i el receiver -va repetir en Tengo corregint les paraules-. O sigui que tu ets la qui percep i jo soc el qui rep. ?Es aixo, el que vols dir?
La Fukaeri va fer un si curt amb el cap.
En Tengo va esbossar una lleu ganyota.
– Es a dir, que tu sabies que jo era un resciva, o be que tenia les qualitats per poder-ho ser, i va ser per aixo que vas deixar que reescrivis Crisalide d’aire. Va ser a traves meu que el que tu havies percebut es va convertir en llibre. ?Es aixo?
No hi va haver resposta.
En Tengo va relaxar la cara per recuperar la de sempre, i despres va parlar mirant la Fukaeri als ulls.
– Encara no tinc clars els fets concrets, pero, segurament, mes o menys en aquell moment, vaig passar a trobar-me en aquest mon amb dues llunes. L’unic que passa es que fins ara no me n’havia adonat. Com que no havia mirat cap vegada el cel de nit, no havia vist que hi havia dues llunes. Segur que es aixo, ?oi?
La Fukaeri es va limitar a continuar callada. Aquell silenci era com un petit polsim que surava discretament per l’aire, on tot just l’havien escampat un grup de formigues procedents d’un espai especial. En Tengo es va estar un moment observant les figures que creava aquell polsim. Se sentia com el diari del vespre del dia abans: la informacio canviava cada dia, i ell era l’unic que no n’estava al corrent.
– Les relacions de causa i efecte estan totalment alterades, pel que sembla -va dir, en refer-se una mica-. No se sap que va abans i que va despres. Pero, sigui com sigui, el que sabem es que som en aquest mon nou.
La Fukaeri va alcar el cap i va mirar als ulls d’en Tengo. Potser nomes l’hi va semblar, pero a en Tengo li va fer l’efecte que dins les seves ninetes brillava una llum molt calida.
– Sigui com sigui, el mon d’abans ja no existeix.
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.
– Nosaltres vivim aqui.
– ?En aquest mon amb dues llunes?
La Fukaeri no li va respondre. Aquella noia preciosa de disset anys mirava directament als ulls d’en Tengo, amb els llavis fermament closos, de la mateixa manera que a l’aula, despres de les classes, l’Aomame l’havia mirat als ulls quan tenia deu anys. La Fukaeri estava totalment concentrada en aquella mirada. En Tengo va tenir la sensacio que s’acabaria convertint en pedra; que s’acabaria convertint en pedra i despres es transformaria en una nova lluna, una lluna petita i de forma irregular. Al cap d’una estona, la noia va relaxar la mirada, i despres va alcar la ma dreta i es va posar suaument les puntes dels dits sobre la templa, com si estigues llegint un pensament secret que hi hagues a dins del seu propi cap.
– Has estat buscant aquella persona -li va preguntar ella.
– Si.
– Pero no l’has trobada.
– No, no l’he trobada -va respondre en Tengo.
No havia trobat l’Aomame. Pero, en canvi, havia descobert que ara hi havia dues llunes, perque, seguint les indicacions de la Fukaeri, havia escorcollat els seus records i, en consequencia, havia decidit anar a mirar la lluna.
La Fukaeri va relaxar nomes una mica la mirada i va agafar la copa de vi. Va mantenir un moment el vi a la boca i despres se’l va beure a poc a poc, com un insecte que xucles la rosada.
– M’has dit que s’amaga en alguna banda -va dir en Tengo-. Per tant, no em sera gaire facil, trobar-la.
– No cal que et preocupis -va dir la noia.
– No cal que em preocupi -va dir en Tengo, nomes repetint les seves paraules.
La Fukaeri va fer un gran assentiment.
– ?Vols dir que la trobare, doncs?
– Ella et trobara a tu -va respondre la Fukaeri amb un to de veu baix que feia pensar en el vent solcant dolcament les planures verdes.
– ?Aqui, a la zona de Koenji?
La Fukaeri va fer un gest d’incertesa: no ho sabia.
– En algun lloc -va dir.
– En algun lloc d’«aquest mon» -va dir en Tengo.
La Fukaeri va fer una mica que si.
– Mentre hi hagi dues llunes al cel.
– Em sembla que no tinc mes remei que creure’t -va dir en Tengo, donant-se per vencut, despres de pensar- hi un moment.
– Jo percebre i tu rebras -va dir la Fukaeri reflexivament.
– Tu percebras i jo rebre -va dir en Tengo canviant els pronoms de lloc.
La Fukaeri va fer que si.
