– El vaig veure l’altre dia -va dir la dona.
En Tengo tenia present la cara de la infermera de mitjana edat amb les ulleres de muntura metal·lica, pero no n’aconseguia recordar el nom.
La va saludar amb brevetat.
– Es veu que m’han trucat fa poc.
– Si, es veritat. Ara li passo el metge que avui esta al carrec, i pot parlar directament amb ell.
En Tengo va esperar que l’hi passessin amb l’auricular a l’orella. El metge va trigar forca estona a posar-s’hi; mentrestant, va sentir un arranjament insuls de La meva casa a les muntanyes que feia la impressio de no haver- se d’acabar mai. Va tancar els ulls i va recordar la residencia de la costa de Boso: els pinars espessos que semblaven encavallar-se, amb el vent de mar passant-hi a traves; les onades del Pacific, trencant a la costa sense descans; el silencios vestibul de l’entrada, sense cap visita per als malalts; el soroll de les rodes dels llits per traslladar els pacients al passadis; la cortina descolorida pel sol; l’uniforme blanc de la infermera, tan ben planxat; el cafe dolent i aigualit del menjador.
Per fi s’hi va posar el metge.
– Perdoni que l’hagi fet esperar. Fa un moment m’han cridat a una altra habitacio per una urgencia.
– No passa res -va dir en Tengo. Va mirar de recordar la cara del metge que s’encarregava dels malalts, pero despres es va adonar que per molt que ho intentes, no l’havia vist mai. El cap encara no li acabava de rutllar.- Aixi, doncs, ?passa alguna cosa, amb el meu pare?
El metge va fer una petita pausa.
– No es que hi hagi hagut cap novetat, avui, pero ultimament no ha estat gaire be. Em sap greu haver-l’hi de dir, pero el seu pare esta en coma.
– En coma -va dir en Tengo.
– Esta profundament adormit.
– O sigui, que no esta conscient.
– Aixo mateix.
En Tengo es va quedar pensant; havia d’aconseguir que li funciones el cap.
– ?Vol dir que l’ha afectat alguna malaltia, i que per aixo ha entrat en coma?
– No exactament -va dir el metge, com si li costes explicar-ho.
En Tengo es va esperar.
– Es una mica dificil, explicar-ho per telefon, pero no es que hi hagi especialment res que no vagi be. No pateix cap malaltia amb un nom concret, com ara cancer, o pneumonia. Des del punt de vista medic, no li hem vist cap problema especific. El que passa es que, per alguna rao que no ens acabem d’explicar, el seu pare esta perdent molt de pressa les forces per continuar viu, i s’esta acostant a una situacio perillosa. Pero com que no en sabem la causa, no hi podem fer res. L’estem alimentant amb el gota a gota, pero aixo nomes es una mesura pal·liativa, i no va a l’arrel del problema.
– ?Li puc fer una pregunta directa? -li va demanar en Tengo.
– Si, es clar -va dir el metge.
– ?Vol dir que sembla que el meu pare no hagi de durar gaire?
– Si continua aixi, es ben possible.
– ?I es consequencia de l’edat, aixo?
El metge va fer un so ambigu a l’auricular.
– El seu pare encara es a la seixantena. No es pas una edat tan avancada. A mes a mes, basicament, esta forca be de salut. A part de la demencia, no te cap malaltia especifica, i a les proves fisiques que els fem periodicament als pacients obte forca bons resultats. No li hem trobat res que sembli estar malament.
En aquest punt, el metge va callar un moment. Despres va continuar parlant.
– Pero… Be, pel que he vist els ultims dies, si que sembla que l’estat en que es troba sigui consequencia de la senilitat. Totes les funcions fisiologiques se li han alentit, i tambe sembla haver perdut la voluntat de continuar vivint. Normalment, aquests simptomes solen apareixer a partir dels vuitanta-cinc anys, mes o menys. A partir d’aquesta edat, hi ha persones que perden les ganes de viure i deixen de fer cap esforc. Pero, de moment, no entenc com li pot passar aixo, al senyor Kawana, si encara no ha arribat als setanta anys.
En Tengo va pensar un moment, mossegant-se el llavi.
– ?Quan hi va entrar, en coma? -va preguntar.
– Fa tres dies -va respondre el metge.
– ?I durant aquests tres dies no s’ha despertat, doncs?
– Ni una sola vegada.
– I cada cop ha anat donant menys senyals de vida.
– No ha estat de sobte -va dir el metge-, pero, tal com li he comentat abans, la seva forca vital va disminuint a poc a poc, pero de manera evident, com un tren que anes reduint lentament la velocitat abans d’arribar a la parada.
– ?Quant de temps li sembla que li pot quedar?
– No li puc dir res amb certesa, pero si continua com fins ara, podria ser que no dures mes d’una setmana, en el pitjor dels casos -va respondre el metge.
En Tengo es va canviar l’auricular de ma i es va tornar a mossegar el llavi.
– Vindre dema -va dir-. Encara que no m’haguessin trucat, pensava venir un dia d’aquests. Pero ha estat una sort que em truquessin. L’hi agraeixo molt.
El metge va semblar que quedava alleujat, en sentir aixo.
– Si, sisplau: em sembla que hauria de venir tan aviat com li sigui possible. Potser no hi podra parlar, pero estic segur que el seu pare s’alegrara molt, que el vingui a veure.
– Pero no esta conscient, ?oi?
– No, no esta conscient.
– ?I li sembla que pateix?
– De moment, no. Suposo que no. Es una sort, dins de la desgracia. Dorm profundament, i prou.
– Moltes gracies -li va agrair en Tengo.
– Senyor Kawana -va dir el metge-. El seu pare… No se com dir-l’hi… No ens ha causat gens de feina. Ha estat un home que no ha volgut molestar a ningu.
– Sempre ha estat aixi, ell -va dir en Tengo. Despres va tornar a donar les gracies al metge i va penjar.
En Tengo es va escalfar cafe, va seure a taula, davant de la Fukaeri, i se’l va prendre.
– Dema sortiras -li va preguntar la noia.
En Tengo va fer que si.
– Quan es faci de dia, he de pujar al tren i tornar a anar al poble dels gats.
– Aniras al poble dels gats -va dir la Fukaeri amb cara inexpressiva.
– T’esperaras aqui, tu -li va preguntar en Tengo; des que vivia amb ella s’havia acostumat a fer les preguntes sense signe d’interrogacio.
– M’esperare aqui.
– Jo anire sol al poble dels gats -va dir en Tengo, i va fer un altre glop de cafe. Despres hi va pensar de sobte i li va preguntar a la Fukaeri:- ?Vols beure alguna cosa?
– Si tens vi blanc.
En Tengo va obrir la nevera i va mirar si tenia alguna ampolla de vi blanc freda. Al cap d’un moment, al fons hi va trobar una ampolla de Chardonnay que havia comprat d’oferta feia un temps. A l’etiqueta hi havia el dibuix d’un porc senglar. En va llevar el tap, en va omplir una copa i la va deixar davant la Fukaeri. Despres de dubtar una mica, tambe se’n va servir una copa per a ell. Realment, li venia mes de gust beure alcohol que no pas cafe. El vi era una mica massa fred i tenia un punt excessivament dolc, pero l’alcohol el va calmar una mica.
– Dema aniras al poble dels gats -va repetir la Fukaeri.
– A primera hora del mati, en tren -va dir en Tengo.
Mentre feia un glop de vi blanc, va recordar que havia ejaculat dins d’aquella noia de disset anys tan preciosa que seia a l’altra banda de la taula. Tot just havia passat la nit abans, allo, pero sentia com si hagues tingut lloc en un passat llunya, com si es tractes d’un esdeveniment historic. Tanmateix, interiorment, encara tenia molt present aquella sensacio.
– Hi ha mes llunes -va dir en Tengo, en to confessional, mentre feia girar la copa dins la ma-. Abans he mirat
