?Que havia de fer?
No aconseguia decidir que havia de fer. Tenia la respiracio agitada. Sentiments de tota mena se substituien els uns als altres, xocaven entre ells. Tampoc no era capac de seguir una sola linia de pensament. ?Que era el que havia de fer, que era el que no havia de fer? Nomes sabia una cosa: que volia que l’abracessin aquells bracos forts, ara i aqui. Despres ja passaria el que hagues de passar; ja ho decidiria Deu, o el dimoni.
Es va decidir. Va anar al lavabo i es va eixugar el rastre de les llagrimes amb una tovallola. Es va posar davant del mirall i es va arreglar els cabells rapidament. Tenia la cara feta un daltabaix, amb els ulls injectats de sang. I anava vestida d’una manera espantosa: amb un xandall de punt descolorit i una pistola semiautomatica de nou mil·limetres entaforada a la goma del cinturo, com si tingues un bon estrany a l’esquena. No es podia presentar davant de la persona que havia esperat durant vint anys amb aquella pinta. Potser s’hauria de posar una roba una mica mes presentable. Pero ara ja no s’hi podia fer res, no tenia temps per canviar-se. Es va calcar unes vambes de pressa, va sortir de l’apartament sense tancar amb clau i va baixar els tres pisos corrent per l’escala d’emergencia. Despres va travessar el carrer, va entrar al parc desert i va anar al tobogan. En Tengo, pero, ja no hi era. Al capdamunt del tobogan, il·luminat per la llum artificial del fanal de mercuri no hi havia ningu: era mes fosc, mes fred, mes buit, que la cara oculta de la lluna.
?Devia haver estat una il·lusio?
No, no havia estat cap il·lusio, va pensar, panteixant. En Tengo era alli, fins feia no res, n’estava segura. Es va enfilar al tobogan, s’hi va posar dempeus i va mirar al voltant. No es veia ningu. Pero no podia haver anat gaire lluny. Era alli feia uns quants minuts. Ella n’havia trigat quatre o cinc, nomes. Si corria, encara el podia atrapar.
S’hi va repensar, pero. Es va haver de retenir gairebe a la forca. No, no ho podia fer. Ni tan sols sabia cap on havia anat, ell. No volia correr sense rumb pels carrers de Koenji, de nit, cercant en Tengo. No era el que havia de fer. Mentre era a la cadira d’exterior de la terrassa, sense poder decidir que calia fer, en Tengo havia baixat del tobogan i havia marxat caminant cap a alguna banda. Si s’hi parava a pensar, aquell era el seu desti: dubtar, continuar dubtant, perdre momentaniament la capacitat de decisio i que, mentrestant, en Tengo s’allunyes d’ella. Era aixo, el que li havia passat.
Es va dir que, al capdavall, ja estava be, aixi. Potser era el millor. Com a minim s’havia trobat amb en Tengo. L’havia pogut veure a l’altra banda del carrer, i tremolar davant la possibilitat que ell l’abraces. Encara que nomes hagues estat durant pocs minuts, havia pogut experimentar amb tot el cos aquella esperanca, aquella intensa felicitat. Va tancar els ulls, es va agafar a la barana i es va mossegar el llavi.
Es va asseure a dalt del tobogan i va mirar a la banda sud-est del cel en la mateixa posicio que havia adoptat en Tengo. Hi brillaven les dues llunes, la grossa i la petita. Despres va mirar la terrassa del tercer pis de l’edifici. Hi havia llum a l’apartament. Fins feia un moment, havia estat mirant en Tengo, assegut alli, des de la terrassa d’aquell apartament, i encara semblava que hi quedava un rastre de la profunda incertesa que hi havia sentit.
El nom que havia donat a aquell mon era el de 1Q84. Hi havia entrat feia mig any, mes o menys, i ara es disposava a sortir-ne. Hi havia entrat sense voler-ho, i estava a punt de sortir-ne volent-ho. Quan ella ja no hi fos, en Tengo hi continuaria essent. Evidentment, no sabia quina mena de mon era, aquell, per a en Tengo, ni tenia manera d’esbrinar-ho, pero no li importava: estava a punt de morir per ell. L’Aomame no podia viure per a si mateixa: aquesta possibilitat ja l’hi havien arrabassat abans. Pero, en canvi, podia morir per ell. I ja li estava be: podia morir amb un somriure a la boca.
No era pas mentida.
Es va esforcar per sentir el rastre de la presencia d’en Tengo a dalt del tobogan, per poc que fos, pero ja no hi quedava cap escalfor. El vent nocturn, que anunciava la tardor, passava a traves de les fulles del zelkova i es disposava a esborrar totes les traces que hi haguessin pogut quedar. Tanmateix, l’Aomame es va estar asseguda alla molta estona, mirant les dues llunes, una al costat de l’altra, sota la seva llum estranya i inexpressiva. Els sons urbans de tota mena es confonien en un de sol i esdevenien un baix continu que l’embolcallava. Va recordar la petita aranya que teixia la seva teranyina a l’escala d’emergencia de l’Autopista Metropolitana. ?Encara devia ser viva, i devia continuar teixint la teranyina?
L’Aomame va somriure.
«Estic preparada», va pensar.
Abans, pero, havia d’anar a un lloc.
22
En Tengo va baixar del tobogan, va sortir del parc infantil i va caminar sense rumb pels carrers, passant de l’un a l’altre. Gairebe no s’adonava ni per on passava. Tot caminant, intentava aclarir, per poc que fos, el confus devessall d’idees que tenia al cap. Per molt que s’hi esforces, pero, ja no aconseguia centrar-se en res, perque quan era a dalt del tobogan havia pensat en massa coses de cop: en les dues llunes, en la relacio de sang, en el nou punt de partida de la vida, en el somni conscient tan real que el feia marejar, en la Fukaeri i Crisalide d’aire, i en l’Aomame, que suposadament s’amagava en algun lloc de la zona. Tots aquells pensaments se li havien confos al cap i havien superat la seva capacitat de concentracio. Si hagues pogut, hauria anat de dret al llit per adormir- se ben profundament. Ja hi continuaria pensant l’endema al mati, quan es despertes. Encara que s’hi trenques el cap, no arribaria a cap conclusio minimament plausible, ara.
En tornar a l’apartament, la Fukaeri estava asseguda al seu escriptori, concentrada fent punta als llapis amb un petit tallaplomes. En Tengo sempre tenia una desena de llapis al portallapis, pero ara el nombre havia augmentat fins a la vintena. La noia els havia esmolat amb una perfeccio admirable. En Tengo no havia vist mai uns llapis amb la punta tan ben feta: les tenien fines i punxegudes com la d’una agulla de cosir.
– T’han trucat -li va dir la Fukaeri mentre comprovava la punta d’un llapis amb el dit-. De Chikura.
– T’he dit que no agafessis el telefon.
– Es que era important.
?Ho devia haver notat per com sonava el telefon, que era important?
– ?I que volien? -li va demanar en Tengo.
– No ho han dit.
– Pero trucaven de la residencia de Chikura, ?oi?
– Volen que els truquis.
– ?T’han dit que els truques jo?
– Avui, encara que sigui tard.
En Tengo va fer un sospir.
– No se el seu numero.
– Jo si.
La Fukaeri recordava el numero de telefon. En Tengo en va prendre nota i va mirar el rellotge: eren dos quarts de nou.
– ?Cap a quina hora han trucat? -va preguntar.
– Fa poc.
En Tengo va anar a la cuina i va beure un got d’aigua. Va posar totes dues mans al cantell de la pica, va tancar els ulls i va comprovar que el cap li funciones d’una manera mes o menys normal. Despres va anar cap al telefon i va marcar el numero. Potser el seu pare s’havia mort. Com a minim, segur que es tractava d’una questio de vida o mort, perque si no fos un assumpte molt important, no s’haurien pres la molestia de trucar-li a aquelles hores.
S’hi va posar una dona. En Tengo li va donar el nom i li va dir que feia poc li havien trucat ells i li havien demanat que els tornes la trucada.
– Es el fill del senyor Kawana, ?oi? -li va preguntar la dona.
– Si -va respondre en Tengo.
