amb forca i va clavar uns quants cops a la superficie del tobogan, fins que el dors de la ma li va comencar a fer mal.
Va pensar que era precisament per aixo, que ells dos s’havien de trobar, en algun lloc a prop d’alli, algun lloc al qual es podia arribar caminant. L’Aomame es devia amagar d’algu que la perseguia, com si fos un gat ferit. I el temps de que disposava en Tengo per trobar-la era limitat. No tenia, pero, cap idea d’on l’havia de buscar.
– He he -va fer el mes rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
21
Aquella nit, l’Aomame va sortir a la terrassa amb un xandall gris de punt i sabatilles per mirar la lluna. Tenia una tassa de cacau a la ma. Feia forca temps que no li venia de gust prendre’n, pero quan va trobar un paquet de cacau Van Houten a l’armari de la cuina i se’l va quedar mirant, de sobte li’n van entrar ganes. A la banda sud-est del cel, clar i sense ni un nuvol, es veien perfectament les dues llunes, la grossa i la petita. Va fer un sospir, pero nomes li va sortir un petit ronc del fons de la gola. Quan la filia va sortir de la crisalide d’aire havia passat a haver-hi dues llunes, i l’any 1984 s’havia convertit en el 1Q84. El mon d’abans havia desaparegut, i ja no tornaria mai.
Es va asseure en una de les cadires d’exterior de la terrassa i, mentre mirava les llunes amb els ulls entretancats tot fent petits glops del cacau calent, va intentar recordar el mon d’abans. Pero tot el que n’aconseguia recordar, en aquell moment, era el ficus que havia deixat al seu antic apartament. ?On devia ser, ara? ?En devia tenir cura, en Tamaru, tal com li havia promes per telefon? Segur que si, es va dir; no tenia cap motiu per preocupar-se. En Tamaru era home de complir les promeses. Potser a ella la mataria sense vacil·lar, si ho hagues de fer, pero, tot i aixi, cuidaria fins al final el ficus que li havia encomanat.
Pero, ?com era, que estava tan amoinada per aquell ficus?
Ni tan sols hi havia pensat gaire, en el ficus, abans d’abandonar l’apartament i deixar-lo alli. Realment, era un ficus sense cap gracia. No lluia gens, i es notava a simple vista que no estava gaire sa. A la botiga d’oportunitats on l’havia comprat estava marcat a mil vuit-cents iens, pero quan l’havia dut a la caixa enregistradora, l’hi havien rebaixat a mil cinc-cents iens sense que ella digues res; si hagues regatejat, potser encara l’hi haurien deixat mes barat. Segur que l’havien tingut molt de temps i no l’havien pogut vendre. Durant tot el trajecte de tornada a casa, carregant el test, va estar lamentant aquella compra impulsiva, perque per molt que aquell embalum de tan mal carregar fos tan sols un ficus sense cap gracia, al capdavall es tractava d’una cosa viva.
Era la primera vegada a la vida que tenia a les mans una cosa amb vida. Mai no havia comprat, ni rebut, ni recollit, cap animal domestic, ni cap planta. Tenir aquell ficus, per a ella, seria la primera experiencia de conviure amb un esser viu.
En veure els peixets vermells que la mestressa havia comprat a la Tsubasa a la parada d’una fira nocturna, li havien entrat ganes de tenir-ne, tambe, fins al punt de no poder-ne apartar la vista. ?Per que li havia vingut aquell desig, de sobte? Potser tenia enveja de la Tsubasa. A ella mai, ni una sola vegada, ningu no li havia comprat res en una parada de fira. Els seus pares, fervents testimonis de Jehova i proclamadors incansables de la paraula de la Biblia, menyspreaven tota mena de fires mundanes, i evitaven d’anar-hi.
Per tant, l’Aomame havia decidit anar a una botiga d’oportunitats que hi havia a prop de l’estacio de Jiyugaoka i comprar-se peixets de colors. Si ningu no li regalava uns peixets de colors i una peixera, no tenia mes remei que anar-hi i comprar-se’ls ella mateixa. ?Que hi havia de dolent?, va pensar. Ja era una persona adulta de trenta anys, i vivia sola al seu apartament. Tenia un feix de bitllets de la mida d’un mao a la caixa forta del banc, i no havia de demanar permis a ningu, per comprar-se uns peixets de colors.
Pero en anar a la seccio d’animals i trobar-se realment davant dels peixos de colors, nedant a dins de la peixera amb aquelles aletes fines com puntes de coixi, no es va veure amb cor de comprar-los. Eren peixos petits, i feien la impressio de no tenir personalitat ni capacitat de reflexio, pero, tanmateix, eren formes de vida completes i acabades. L’acte de pagar diners per apropiar-se d’aquelles vides no li va semblar adequat. Aquells essers impotents, reclosos en un petit receptacle, sense poder anar enlloc, la van fer pensar en ella mateixa de petita. No semblava que als peixos els importes, i potser no els importava, realment. Potser no volien anar enlloc. Aquella idea, pero, amoinava l’Aomame.
Quan els havia vist a la sala de la mansio de la mestressa, no havia tingut aquella sensacio en absolut. Els peixos nedaven a la peixera amb molta elegancia, com si s’ho passessin be. La llum de l’estiu tremolava dins l’aigua. Llavors li havia semblat que la idea de conviure amb uns peixets de colors era meravellosa, i que els peixets li farien mes passador el dia a dia. Tanmateix, veure’ls a la seccio d’animals de la botiga d’oportunitats de prop de l’estacio nomes va servir per angoixar-la. Despres d’observar durant una estona els petits peixos de colors de dins de la peixera, va cloure els llavis amb fermesa. No podia ser: ella era totalment incapac de cuidar uns peixets de colors.
Llavors va veure el ficus en un raco. Estava arraulit al lloc mes inconspicu de la botiga, com un orfe abandonat; almenys, aquest va ser l’efecte que li va fer. No lluia gaire, ni tenia una forma equilibrada, pero el va comprar practicament sense pensar-s’ho. No el va comprar perque li agrades: nomes el va comprar perque no se’n va poder estar. La veritat era que despres de portar-lo fins a l’apartament i deixar-lo en un raco, gairebe nomes se’l mirava quan el regava, molt de tant en tant.
Tanmateix, per alguna rao, aixi que el va haver deixat a l’apartament i va pensar que no el tornaria a veure mai mes, no se’l va poder treure del cap. Va fer una gran ganyota, com feia sovint quan se sentia confosa i tenia ganes de cridar. Va tensar al maxim tots els musculs de la cara, com si passes a tenir la d’una altra persona. A la fi, despres de contreure-la tant com va poder i retorcar-ne els musculs en totes direccions, va tornar a la cara de sempre.
?Com era, que no parava de pensar en aquell ficus?
Fos com fos, segur que en Tamaru cuidaria molt be el ficus, d’una manera mes curosa i responsable que no pas ella. A diferencia de l’Aomame, ell estava acostumat a cuidar i estimar tota mena de criatures. Tractava els gossos com si fossin iguals, i, fins i tot, quan tenia un moment voltava pel jardi de la vil·la de la mestressa i comprovava com estaven els arbres. Quan era a l’orfenat, s’havia exposat per defensar un nen mes petit que no hi tocava gaire. L’Aomame pensava que ella no la podia fer, una cosa com aquella. Ella no es podia permetre ajudar a viure altres persones: suportar el pes de la seva propia vida i de la seva propia soledat li exigia totes les forces.
La paraula «soledat» li va recordar l’Ayumi.
L’Ayumi havia mort en un hotel de cites, emmanillada, violada, escanyada per algun home amb el cinturo d’un barnus. Pel que sabia l’Aomame, de moment el criminal no havia estat detingut. L’Ayumi tenia familia, i companys de feina, pero estava sola; tan sola que havia hagut de morir d’aquella manera tan terrible. I l’Aomame havia estat incapac de respondre a les demandes que ella li havia fet. No hi havia cap dubte que l’Ayumi havia esperat trobar alguna cosa, en l’Aomame, pero ella tenia un secret per guardar, i la seva propia soledat; un secret i una soledat d’una mena que no podia compartir de cap manera amb l’Ayumi. ?Per que havia hagut d’intentar establir aquella mena de relacio precisament amb ella, l’Ayumi, amb tanta altra gent com hi havia al mon?
En tancar els ulls, va recordar la imatge del test amb el ficus que havia deixat a l’apartament buit.
?Com era, que no parava de pensar en aquell ficus?
Despres va plorar una estona. Pero, ?que li havia agafat?, va pensar negant lleument amb el cap. Plorava massa, ultimament, i no volia plorar. ?Per que s’havia de posar a plorar, pensant en aquell ficus tan penos? No podia contenir les llagrimes, pero. Mentre plorava li tremolaven les espatlles. Ho havia perdut tot, fins i tot aquell miserable ficus. Anava perdent tot el que tenia un minim de valor, desapareixia tot el que tenia al voltant, a banda de l’escalf del record d’en Tengo.
Havia de deixar de plorar, es va dir a si mateixa. Ara era a dins d’en Tengo, com els cientifics de Viatge fantastic -si, la pel·licula es titulava Viatge fantastic. En recordar-ne el titol, l’Aomame va aconseguir calmar-se
