– He he -s’hi van afegir els altres sis.
La nena va fugir.
Alla hi havia alguna cosa erronia, que no estava be, que era retorcada i antinatural: la nena se n’adonava. No sabia que volia la gent petita, pero en veure’s a si mateixa a dins de la crisalide d’aire va tenir por. Era incapac de conviure amb una copia de si mateixa que estigues viva i es mogues. Havia de fugir d’alla, i havia de fugir tan aviat com pogues, abans que es despertes la seva filia; abans que hi hagues dues llunes al cel.
A la comunitat estava prohibit que els membres tinguessin diners. El pare de la nena, pero, li havia donat d’amagat un bitllet de deu mil iens i una mica de canvi. «Els has d’amagar de manera que no els trobi ningu», li havia dit. Despres li havia donat un paper amb un nom, una adreca i un numero de telefon. «Si arribes un moment que haguessis de marxar d’aqui, fes servir aquests diners per comprar un bitllet, agafa el tren, i ves a aquesta adreca».
Potser el seu pare temia la possibilitat que algun dia hi hagues problemes a dins de la comunitat. La nena no va dubtar, i es va posar en accio immediatament: no tenia temps per acomiadar-se dels seus pares.
Va treure el bitllet de deu mil iens, el canvi i el paper de l’ampolla que havia enterrat sota terra. Al col·legi, durant una classe, va demanar si podia anar a la infermeria perque es trobava malament, va sortir de l’aula i se’n va anar directament. Va agafar el primer autobus que va venir i va baixar a l’estacio de trens. A la finestreta va donar el bitllet de deu mil iens i va comprar un bitllet fins a l’estacio de Takao. Va agafar el canvi. Era la primera vegada, en tota la seva vida, que comprava un bitllet, que li tornaven canvi i que agafava el tren, pero el seu pare li havia explicat amb molt de detall com anava tot, i ella recordava perfectament tot el que havia de fer.
Seguint les instruccions que tenia escrites al paper, va anar fins a Takao amb la linia Chuo, va baixar del tren i va trucar al numero de telefon. La persona a qui trucava era un pintor japones, vell amic del seu pare. Tenia uns deu anys mes que ell, i vivia amb la seva filla al mig de les muntanyes, a prop de Takao. La seva dona havia mort no feia gaire, i la seva filla, que es deia Kurumi, tenia un any menys que la nena. Aixi que va rebre la trucada, l’amic del pare va correr a l’estacio i va rebre la nena fugitiva molt efusivament.
L’endema, a la casa del pintor on l’havien acollida, la nena va mirar el cel per la finestra i va descobrir que hi havia dues llunes. A prop de la lluna de sempre n’hi havia una altra de mes petita que semblava una mongeta seca. Va pensar que la filia s’havia despertat. Les dues llunes reflectien l’ombra del seu esperit. La nena es va sentir defallir: el mon havia canviat, i estava a punt de passar alguna cosa.
No va saber res dels seus pares. Potser la gent de la comunitat no s’havien adonat que la nena havia fugit perque ella hi havia deixat la seva filia, i com que, aparentment, eren identiques, no havien notat la diferencia. Tanmateix, era evident que els seus pares s’havien d’adonar que la filia no era ella, sino tan sols una copia, i que ella havia fugit de la comunitat i havia deixat la filia per substituir-la. A mes a mes, tan sols hi havia un lloc on podia anar. Igualment, pero, els seus pares no s’hi van posar mai en contacte. Potser d’aquella manera li estaven enviant, implicitament, el missatge que no havia de tornar.
La nena anava a l’escola o deixava d’anar-hi segons les epoques. El mon de fora li era nou, i massa diferent del de la comunitat on s’havia criat: tenia unes altres regles i uns altres objectius, i les paraules que s’hi feien servir tambe eren diferents. Per aixo no aconseguia fer-hi amics, ni adaptar-se a l’escola.
Tanmateix, quan feia secundaria obligatoria, es va fer amiga d’un nen que es deia Tooru. En Tooru era baixet i prim, i tenia unes arrugues molt profundes a la cara, com un mico. Quan era petit havia patit una malaltia greu, i no podia fer exercici intens. Tambe tenia la columna una mica desviada. A l’hora del pati sempre s’apartava dels altres i llegia un llibre. Ell tampoc no tenia amics, perque era massa petit, i massa lleig. A l’hora de dinar, la nena s’asseia al seu costat i hi parlava. Li feia preguntes sobre el llibre que llegia, i ell l’hi llegia en veu alta. A ella li agradava la seva veu, que era fluixa i ronca, pero que la nena sentia perfectament. Les histories que ell li explicava amb aquella veu la captivaven. En Tooru llegia aquells textos en veu alta d’una manera molt bonica, com si fossin poemes. Al final, va acabar passant sempre l’hora de dinar amb ell, escoltant amb tota l’atencio del mon les histories que li llegia.
Tanmateix, al cap de poc temps la nena va perdre en Tooru: la gent petita l’hi va prendre.
Un dia va apareixer una crisalide d’aire a l’habitacio d’en Tooru. La gent petita la va anar fent mes grossa dia a dia, i cada nit la mostraven a la nena per mitja dels somnis. Ella, pero, no podia fer res per aturar-los. Finalment, la crisalide va ser prou grossa i es va obrir verticalment, com havia passat amb la de la seva filia. Tanmateix, en aquella hi havia tres serps negres molt grosses. Les tres serps estaven totalment entortolligades, i no semblava que ningu, potser ni tan sols elles mateixes, les pogues separar. Tenien l’aspecte d’un nus llefiscos amb tres caps que no s’hagues de desfer mai. Les serps estaven furioses perque no es podien alliberar soles, i es retorcaven desesperadament per intentar desfer-se de les altres, pero com mes es retorcaven, mes greu es feia l’embolic. La gent petita va ensenyar aquelles criatures a la nena. En Tooru dormia al seu costat, sense saber-ne res: allo nomes ho podia veure la nena.
Al cap d’uns dies, el nen es va posar malalt de sobte i el van enviar a una residencia que era molt lluny. No van dir quina era la malaltia que tenia, pero segurament en Tooru ja no tornaria a l’escola. L’havia perdut.
La nena va entendre que allo era un missatge que li enviava la gent petita. Semblava que, a ella, no li podien fer res directament, perque era la mater, pero, en canvi, si que podien perjudicar o destruir les persones del seu entorn. No es que ho poguessin fer amb tothom, pero: la prova era que no podien fer res al pintor que la cuidava, ni a la seva filla Kurumi. La gent petita atacava les persones mes febles. Havien fet sortir les tres serps negres del fons de la consciencia del nen i les havien despertades. Destruint en Tooru havien enviat un avis a la nena per obligar-la a tornar al costat de la seva filia: li estaven dient que era per culpa seva, que havia acabat passant allo.
La nena es va tornar a quedar sola. Va deixar d’anar a l’escola. Fer-se amic d’algu volia dir posar-lo en perill. Era aixo, viure sota un cel amb dues llunes, i ella ho sabia.
Finalment, la nena va resoldre comencar a fer la seva propia crisalide d’aire, perque sabia com fer-la. La gent petita li havia dit que havien vingut des del lloc on eren a traves d’un cami d’entrada, i, per tant, segurament ella podia recorrer el cami en el sentit contrari. Potser alli aconseguiria resoldre el misteri de per que es trobava en aquella situacio i de quin sentit tenia allo de la mater i la filia, o potser aconseguiria rescatar en Tooru, l’amic que havia perdut. Va comencar a construir el cami de pas: nomes havia de treure fils de l’aire i fer-ne una crisalide. Anava molt a poc a poc, pero si hi dedicava prou temps, l’acabaria enllestint.
De tant en tant, pero, perdia la confianca i l’envaia una gran confusio. ?Ella devia ser la mater, realment? ?No podia ser que en algun moment l’haguessin canviada per la filia? Com mes hi pensava, mes insegura se sentia. ?Com ho podia demostrar, que ella era realment ella mateixa?
La historia s’acabava amb un final simbolic, quan la protagonista es disposava a obrir la porta d’entrada al cami de pas. No es deia que passava darrere aquella porta; potser allo encara no havia passat.
L’Aomame va pensar en la paraula filia. El Lider l’havia feta servir, abans de morir: havia dit que la seva filla havia fugit deixant la seva propia filia enrere per crear un moviment de reaccio en contra de la gent petita. Potser havia tingut lloc de debo, allo, i l’Aomame no era l’unica que veia dues llunes.
Deixant de banda tot aixo, pero, l’Aomame creia entendre per que aquella novel·la havia estat tan ben rebuda, i havia aconseguit tenir tants lectors. Evidentment, el fet que l’autora fos una noia preciosa de disset anys hi havia influit fins a cert punt, pero amb aixo no n’hi havia prou, perque un llibre es convertis en un exit de vendes. Sens dubte, l’encant de la novel·la s’aconseguia gracies a aquelles descripcions tan vivides i acurades, que aconseguien que els lectors veiessin com es desplegava davant seu el mon de la nena a traves de la mirada d’ella. La historia tractava de les experiencies irreals d’una nena que vivia en un entorn molt especial, pero els sentiments que s’hi descrivien eren molt naturals, i tothom els podia compartir. Potser despertava alguna emocio inconscient que feia que els lectors no poguessin parar de llegir.
Segurament, gran part d’aquella qualitat literaria era aportacio d’en Tengo, pero l’Aomame no es podia aturar a admirar per sempre aquesta qualitat: s’havia de concentrar en la part de la historia en que apareix la gent petita, perque, per a ella, aquella part era real, i en depenia la seva vida. Era una mena de manual, i n’havia d’extreure la informacio i les estrategies que necessitava. Hi havia d’esbrinar, amb mes detall i concrecio, quin sentit tenia el mon on es trobava.
Crisalide d’aire no era una fantasia desbocada que havia sorgit del cap d’una noia de disset anys, tal com pensava tothom. L’Aomame estava convencuda que, encara que hi hagues canviat uns quants noms, aquella noia havia viscut en persona la gran majoria de les coses que hi descrivia, i que, per tant, aquestes coses eren totalment reals. La Fukaeri hi havia deixat constancia, amb la maxima exactitud possible, de les experiencies que havia viscut, per tal que el mon conegues aquells secrets ocults i el maxim nombre de persones sabessin qui era i
