Gairebe ni tan sols parpellejava. Tanmateix, per molt que la mires, la lluna no es movia gens ni mica: estava fermament instal·lada en aquell punt del cel, amb aquell posat infinitament taciturn i un cor obstinat de pedra.
En Tengo va obrir el puny dret, que havia mantingut tancat amb molta forca, i va negar una mica amb el cap, de manera gairebe inconscient. ?Que no era com a Crisalide d’aire, allo? Un mon amb dues llunes al cel, una al costat de l’altra. Quan naixia la filia, apareixia una altra lluna.
«Es el senyal. Mira el cel amb molta atencio», li havia dit la gent petita a la nena.
Havia estat en Tengo, qui havia escrit aquella frase. Seguint el consell d’en Komatsu, havia descrit aquella nova lluna amb tant de detall i precisio com havia pogut. Era la part que havia escrit amb mes esforc. I, a mes, la lluna nova era practicament igual com se l’havia imaginada en Tengo.
«Mira-t’ho aixi, Tengo», li havia dit en Komatsu. «Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ?Oi que si? Pero hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una historia introduim una cosa que gairebe cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant de detall i tanta precisio com sigui possible».
Era un punt de vista ben raonable.
En Tengo va tornar a fer una mica que no, encara amb la vista clavada al cel. Aquella nova lluna addicional tenia, en tots els aspectes, la grandaria i la forma que ell havia descrit seguint la seva propia imaginacio, i gairebe tot el que n’havia dit al text de la novel·la s’hi podia aplicar al peu de la lletra.
Va pensar que no podia ser, allo. ?La realitat copiava la ficcio? «No pot ser, aixo», va intentar dir, pero no li va sortir la veu, com si tingues la gola completament seca despres d’haver corregut una llarga distancia. No podia ser, allo, per molt que hi penses. El mon de Crisalide d’aire era de ficcio, no existia realment. Era el mon d’una historia fantastica que la Fukaeri explicava a l’Azami a les nits, i al qual ell havia fornit la carnadura literaria.
Per tant, es va preguntar en Tengo, ?es trobava al mon de la novel·la? ?Podia ser que, per alguna rao, hagues sortit del mon real i hagues entrat al de Crisalide d’aire, com li passa a Alicia quan cau per la lloriguera? ?O be passava que el mon real s’havia transformat en un mon clavat al de Crisalide d’aire? ?Que el mon de sempre, el mon familiar, amb una sola lluna, hagues deixat d’existir? ?Hi devia tenir alguna cosa a veure, en aixo, el poder de la gent petita?
Va mirar al voltant cercant una resposta. Tanmateix, els ulls nomes li mostraven una zona residencial ben normal i corrent. No hi havia res d’estrany, res que hagues canviat. Ni la Reina de Cors, ni la Morsa, ni el Barreter boig no es veien per enlloc. Al seu voltant nomes hi havia la zona de sorra i els gronxadors deserts, el fanal de mercuri escampant la seva llum artificial, el zelkova amb les branques esteses, els lavabos publics tancats amb clau, l’edifici de pisos de sis plantes -amb nomes quatre finestres il·luminades-, els cartells amb avisos del districte, una maquina expenedora vermella amb el logotip de la Coca-Cola, un model vell de Volkswagen Golf de color verd mal aparcat, els pals i els cables de l’electricitat, els signes de neo de colors primaris al lluny. Els sorolls de sempre, les llums de sempre. En Tengo havia viscut a Koenji durant set anys. No s’hi havia quedat perque li agrades especialment. Senzillament, hi havia trobat per casualitat un apartament de lloguer forca barat, no gaire lluny de l’estacio, s’hi havia traslladat i hi havia continuat vivint perque des d’alla era facil anar a la feina i li feia mandra traslladar-se. Tanmateix, si que estava ben familiaritzat amb la zona, i si s’hi produis cap canvi, se n’adonaria immediatament.
Pero, ?quan devia haver augmentat, el nombre de llunes? No ho sabia. Podia ser que hi hagues dues llunes des de feia anys, i que ell no se n’hagues adonat fins aleshores. Hi havia hagut moltes altres coses que li havien passat per alt. No llegia gaire els diaris, ni mirava la televisio, i eren incomptables les coses que sabia tothom menys ell. O tambe podia ser que acabes de passar alguna cosa i de sobte hagues aparegut la segona lluna. L’hi hauria pogut preguntar a algu que fos per alli: «Perdoni, es una pregunta una mica estranya, pero, ?no deu saber pas, per casualitat, des de quan hi ha dues llunes?». Pero no hi havia ningu, per alli; ni tan sols un gat desvagat.
No, si que hi havia algu; algu que, molt a prop d’alli, clavava un clau en una paret a cops de martell. Se’n sentia el so sec i incessant. Tant el clau com la paret devien ser molt durs. Pero, ?qui podia posar-se a clavar un clau a aquelles hores? En Tengo va mirar sorpres al seu voltant, pero no va veure cap paret on ningu pogues clavar un clau, ni ningu clavant-lo.
Al cap d’uns instants es va adonar que aquell soroll era el que feien els batecs del seu cor, que, estimulat per l’adrenalina, bategava amb un gran rebombori per enviar a tota pressa la sang pel seu cos.
La imatge de les dues llunes li va provocar un mareig lleu, com un rodament de cap, a en Tengo. Havia perdut els nervis. Es va asseure al capdamunt del tobogan, es va recolzar a la barana i va esperar que li passes amb els ulls tancats. Tenia la sensacio que s’havia produit una petita alteracio de la gravetat. En algun lloc pujava la marea; en algun altre, baixava. La gent passava de la bogeria al llunatisme amb rostre inexpressiu.
Durant el mareig, en Tengo es va adonar de sobte que feia temps que no havia patit aquells atacs amb la visio de la seva mare. Feia molt que no l’assaltava aquella escena en que ell era un nado que dormia i, al seu costat, la seva mare, amb sostenidors blancs, deixava que un home jove li xucles els mugrons, fins al punt que havia oblidat del tot que durant molts anys aquella visio l’havia pertorbat profundament. ?Quan havia estat l’ultima vegada que l’havia tinguda? No se’n recordava exactament, pero potser va ser quan havia comencat a escriure la nova novel·la. No sabia per que, pero semblava que havia estat en aquell moment, quan el fantasma de la seva mare havia deixat de rondar-lo.
Ara, en canvi, en Tengo seia al capdamunt d’un tobogan en un parc infantil de Koenji i mirava el parell de llunes que brillaven al cel. L’envoltava un mon nou sense cap ni peus, que anava ocupant-ho tot com les aigues fosques d’una inundacio silenciosa. Potser, el que passava, era que un nou problema havia desplacat l’antic, que un vell misteri familiar havia estat substituit per un altre de nou, molt present. Aixo es el que va pensar en Tengo, sense ironia. Tampoc no va tenir ganes de presentar cap objeccio a aquest pensament. Fos com fos el mon nou que ara tenia al davant, no podia fer altra cosa, segurament, que callar i acceptar-lo. No li semblava pas que es pogues fer gaire el llepafils, ara, igual que no ho havia pogut fer al mon de fins aleshores. Era el mateix. I, per comencar, es va preguntar a si mateix, ?a qui li hauria de formular, l’objeccio, en cas que en tingues cap?
El cor li continuava bategant amb cops sords i secs, pero la sensacio de mareig li va anar passant a poc a poc. Mentre sentia els batecs a les orelles, en Tengo va contemplar les dues llunes que brillaven al cel, damunt de Koenji, amb el cap recolzat a la barana. Era una imatge estranyissima. Un mon nou, amb una lluna nova. Tot era incert, i infinitament ambigu. Tanmateix, va pensar, si que estava segur d’una cosa: que, passes el que passes, mai no s’acostumaria a mirar aquell cel amb dues llunes com si fos una cosa natural, obvia. Mai, per temps que passes.
?Quin pacte secret devia fer l’Aomame, amb la lluna, aquell dia?, es va preguntar en Tengo, i va recordar els ulls tan seriosos amb que havia observat aquella lluna blanca, diurna. ?Que li devia haver ofert, en aquell moment?
?I que seria, d’ell, a partir d’ara?
Aixo era el que s’havia estat preguntant en Tengo, als deu anys, tota l’estona que l’Aomame li va estar estrenyent la ma a l’aula, despres de les classes: un nen espantat, dret davant d’una gran porta. I ara, despres de tant de temps, es tornava a preguntar el mateix que aleshores: tenia la mateixa angoixa, la mateixa por, la mateixa tremolor. Tenia al davant una porta nova, mes grossa, i davant seu brillava, altre cop, la lluna. Pero ara n’hi havia dues.
?On devia ser, l’Aomame?
Va tornar a mirar al voltant des de dalt del tobogan, pero no va veure enlloc la persona que buscava. Va obrir la ma esquerra davant dels ulls i va intentar desxifrar-hi algun senyal. Al palmell, pero, nomes hi tenia les mateixes arrugues profundes de sempre, que sota la llum plana del fanal de mercuri semblaven els llits secs dels rius de la superficie de Mart. Els llits secs, pero, no li van revelar absolutament res. L’unic que li deia aquella ma tan grossa era que des dels deu anys havia recorregut un cami molt llarg, i que havia arribat fins alli, fins a dalt d’aquell tobogan d’un parc infantil de Koenji, i que al cel brillaven dues llunes, una al costat de l’altra.
?On devia ser, l’Aomame?, es va tornar a preguntar a si mateix. ?On es devia amagar?
«Potser aquesta dona es molt a prop d’aqui», li havia dit la Fukaeri. «En un lloc fins on es pot anar caminant».
?Tambe les devia veure, aquelles dues llunes, l’Aomame, que se suposava que s’amagava a prop d’alli?
Segur que si, va pensar en Tengo. Evidentment, no tenia cap base per pensar-ho, pero n’estava estranyament convencut. No tenia cap dubte que ella devia estar veient exactament el que veia ell. Va cloure el puny esquerre
