– Com l’haurem de fer, de grossa -va demanar la nena quan faltava poc per a l’alba. Volia saber si tindrien temps d’enllestir la feina abans que s’acabessin els deu dies d’exclusio.
– Tan grossa com puguem -li va respondre el de la veu aguda.
– Quan es prou grossa, s’obre tota sola -va dir el tenor, com si estigues content.
– I llavors en surt una cosa -va dir el bariton amb la seva veu poderosa.
– Quina cosa -va preguntar la nena.
– T’hauras d’esperar que surti -va dir el de la veu greu.
– He he -va fer el mes rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
L’estil de la novel·la tenia una foscor particular, molt curiosa. Quan se’n va adonar, l’Aomame va fer una lleu ganyota. La historia semblava un conte fantastic per a nens, pero per sota hi circulava un corrent fosc, invisible, molt poderos; l’Aomame el notava en la ressonancia sinistra d’aquelles frases despullades i concises. Hi havia una grisor que feia pensar que s’estava a punt de declarar alguna malaltia; una malaltia mortal que aniria devorant la persona a partir del centre de la seva anima. I el que havia portat la malaltia era aquella mena de coral formada pels set homenets. L’Aomame va pensar que, sens dubte, hi havia alguna cosa que no era sana, alla. I, tanmateix, a les veus dels homenets hi captava alguna cosa que li era molt familiar, fins al punt que l’envaia un sentiment de fatalitat.
Va aixecar els ulls del llibre i va recordar que, abans de morir, el Lider li havia parlat de la gent petita.
«Hi hem conviscut des de temps immemorials, des d’abans que existissin el be i el mal, quan l’esser huma encara no tenia consciencia».
Va continuar llegint la historia.
La gent petita i la nena van continuar treballant, i al cap d’uns dies, la crisalide d’aire havia assolit la mida d’un gos gros.
– Dema s’acaba el castig, i me’n vaig d’aqui -els va dir la nena abans que es fes de dia.
Els set homenets la van escoltar sense dir res.
– O sigui que ja no podrem fer la crisalide d’aire junts.
– Si que es llastima! -va dir el tenor, com si realment ho sentis.
– Pero ja falta molt poc, perque acabem -va dir el de la veu aguda-. Una miqueta mes, i estara llesta.
Els set homenets es van posar l’un al costat de l’altre i van mirar la crisalide d’aire, com si la mesuressin amb els ulls.
– Ja falta poc -va dir el de la veu ronca, com si entones la tornada d’una canco de mariners.
– He he -va fer el mes rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
El castig de deu dies d’exclusio es va acabar i la nena va tornar a la comunitat. Es va tornar a incorporar a aquella vida plena de regles i va deixar de tenir temps per estar sola. Obviament, tampoc no podia ajudar la gent petita a fer la crisalide d’aire. Cada nit, abans d’adormir-se, s’imaginava els set homenets asseguts al voltant de la crisalide, treballant i fent-la cada vegada mes grossa. No podia pensar en res mes. Era, realment, com si aquella crisalide se li hagues ficat dins el cap.
Es moria de ganes de saber que hi havia a dins de la crisalide d’aire, que en sortiria, quan arribes el moment i s’obris. Li sabia moltissim greu no poder-hi estar present, per veure-ho amb els seus propis ulls. Despres d’ajudar-los tant, be s’havia guanyat el dret a ser-hi. Va arribar a pensar seriosament que podria cometre alguna altra falta perque la castiguessin amb l’exclusio i la tornessin a enviar al magatzem. Pero encara que passes per aquell trangol, potser la gent petita no tornaria a anar al magatzem. A mes a mes, ja s’havien endut la cabra morta i l’havien enterrada en alguna banda. Els seus ulls ja no brillarien a la llum de les estrelles.
La novel·la explicava la vida que feia la nena dins la comunitat: les tasques perfectament organitzades i els treballs assignats; la cura que havia de tenir dels nens petits, pel fet de ser la mes gran, i la manera com els ajudava; els apats senzills; els contes que de vegades li llegien els seus pares abans que s’adormis; la musica classica que escoltava quan trobava el moment; la vida sense contaminacio.
La gent petita la va visitar mentre dormia, perque, quan volien, es podien introduir en els somnis de la gent. Li van dir que la crisalide d’aire ja estava a punt d’obrir-se, i la van convidar a anar-ho a veure. Quan es pongues el sol, havia d’agafar una espelma i anar al magatzem sense que la veies ningu.
La nena no va poder reprimir la curiositat. Va sortir del llit, va agafar l’espelma que tenia preparada i va anar al magatzem vigilant de no fer soroll en caminar. No hi havia ningu, nomes la crisalide d’aire a terra, a les fosques. Era forca mes grossa que l’ultima vegada que l’havia vista. Devia fer una llargada d’un metre i trenta o quaranta centimetres, i tota la superficie emetia una llum suau. Tenia una forma molt bonica, i a la part del centre hi havia una banda una mica mes estreta, que quan era mes menuda encara no tenia. Semblava que la gent petita havia treballat de valent, des de l’ultima vegada que els havia ajudat. I la crisalide ja es comencava a obrir: tenia una esquerda vertical clarament visible. La nena es va ajupir i va mirar a l’interior a traves de l’esquerda.
Va descobrir que el que hi havia a dins de la crisalide d’aire era ella mateixa. Es va contemplar a si mateixa estirada tota nua alla dins. Aquella replica seva estava estirada cap amunt, amb els ulls tancats. Semblava inconscient, i no respirava. Era com una nina.
– Aquesta d’aqui es la teva filia -va dir el que tenia la veu ronca, i despres va tossir.
En girar-se, es va adonar que de sobte hi havia els set homenets i formaven un semicercle.
– Filia -va repetir la nena mecanicament.
– I tu ets la seva mater -va dir el de la veu greu.
– Mater i filia -va repetir la nena.
– La filia es la representant de la mater -va dir l’homenet de la veu aguda.
– Estic partida en dues -va preguntar la nena.
– No es aixo -va dir el tenor-. No es que estiguis partida en dues. Tu ets la de sempre, de cap a peus, no et preocupis. La filia no es res mes que una ombra de l’esperit de la mater, que ha pres forma.
– Quan es despertara, aquesta nena.
– Aviat. Quan arribi el moment -va dir l’homenet amb veu de bariton.
– Que fara, aquesta filia, si es l’ombra del meu esperit -va preguntar la nena.
– Fara el paper de parsiva -va dir, baixet, el de la veu fluixa.
– De parsiva -va dir la nena.
– Es la persona que percep -va dir el de la veu ronca.
– Li diu al resciva el que ha percebut -va afegir el de la veu aguda.
– O sigui, que la filia es el nostre cami d’entrada -va dir l’homenet amb veu de tenor.
– En lloc de la cabra -va preguntar ella.
– La cabra morta nomes era un cami de pas provisional -va dir l’homenet de la veu greu-. Per unir el lloc on vivim amb aquest, necessitem una filia viva que ens faci de parsiva.
– Que fa, la mater -va preguntar la nena.
– La mater s’esta a prop de la filia -va dir el de la veu aguda.
– Quan es despertara, la filia -va demanar la nena.
– D’aqui a dos o tres dies -va dir el tenor.
– O dema passat, o l’altre -va dir el de la veu fluixa.
– Has de cuidar be aquesta filia -va dir el bariton-, perque es la teva.
– Si no la cuida la mater, la filia no esta completa, i es dificil que visqui gaire temps -va dir el de la veu aguda.
– Si perd la filia, la mater perd l’ombra del seu esperit -va dir el tenor.
– I que li passa, a la mater que perd l’ombra del seu esperit -va preguntar la nena.
Els homenets es van mirar entre ells, pero ningu no va respondre a aquesta pregunta.
– Quan la filia es desperti, hi haura dues llunes al cel -va dir el de la veu ronca.
– Les dues llunes reflecteixen l’ombra de l’esperit -va dir el bariton.
– Hi haura dues llunes -va repetir la nena mecanicament.
– Es el senyal. Mira el cel amb molta atencio -va dir la veu fluixa.
– Fixa-t’hi molt -va insistir el de la veu greu-. Compta les llunes que hi ha.
– He he -va fer el mes rialler.
