Tot i tractar-se d’una historia fantastica, Crisalide d’aire era basicament una novel·la facil de llegir. Estava escrita amb l’estil de llengua oral propi d’una nena de deu anys. No hi havia paraules dificils, raonaments complicats, descripcions llargues ni expressions formals. Tota la narracio, de principi a final, era explicada per la nena. El que deia era facil d’entendre, concis i, la majoria de vegades, agradable a l’oida, pero, tot i aixi, practicament no donava cap explicacio: la protagonista es limitava a narrar el que ella mateixa havia vist seguint el curs dels esdeveniments. No hi havia moments en que s’atures a plantejar-se preguntes com ara: «?Que esta passant?» o «?Que vol dir, aixo?». Senzillament, anava avancant a poc a poc pero amb pas segur, i el lector n’adoptava el punt de vista i caminava al seu costat amb tota naturalitat, de manera que quan se n’adonava, ja es trobava en un altre mon: en un mon «que no era aquest», en un mon on la gent petita feia crisalides d’aire.
Despres de llegir les deu primeres pagines, l’Aomame va quedar molt impressionada per l’estil. Si realment havia estat en Tengo, qui havia escrit la novel·la, no hi havia cap dubte que tenia un gran talent com a escriptor. El Tengo que l’Aomame havia conegut era famos, sobretot, com a geni de les matematiques, i se’l considerava un nen prodigi. Solucionava com si res problemes matematics tan dificils que ni tan sols els grans els haurien sabut resoldre. Tot i que no tant com en matematiques, en les altres assignatures tambe treia unes notes fantastiques, i, fes el que fes, cap dels altres nens estava al seu nivell. Tambe era alt i fort, i sobresortia en tots els esports. Tanmateix, l’Aomame no recordava que destaques a l’hora d’escriure. Potser, en aquella epoca, aquest talent quedava a l’ombra de la seva capacitat matematica, i no cridava gaire l’atencio.
O, potser, en Tengo s’havia limitat a traslladar per escrit el que la noia li havia explicat; potser al text no hi havia posat gran cosa de collita propia. Tanmateix, a l’Aomame li feia l’efecte que no es devia haver limitat a fer aixo. A primera vista, l’estil semblava senzill i completament franc, pero, llegint-lo amb atencio, es feia evident que havia estat perfectament calculat i disposat. No hi havia ni un sol fragment massa llarg, pero, alhora, hi havia tota la informacio necessaria. Se n’havien eliminat al maxim les expressions adjectives, pero les descripcions eren precises i plenes de matisos. I, sobretot, les frases tenien una musicalitat excepcional. Encara que no les llegissin en veu alta, els lectors hi percebien ressonancies molt profundes. No eren pas frases que una noia de disset anys pogues escriure de manera natural i espontania.
Despres de constatar aquest fet, l’Aomame va continuar llegint les pagines seguents amb la maxima atencio.
La protagonista era una nena de deu anys que vivia en una petita «comunitat» al mig de les muntanyes. Tant el seu pare com la seva mare prenien part en la vida col·lectiva de la comunitat. La nena no tenia germans. Com que havia anat a viure en aquell lloc poc despres d’haver nascut, gairebe no sabia res del mon exterior. Els tres membres de la familia, enfeinats com estaven en les seves tasques respectives, no tenien gaires oportunitats per reunir-se i parlar tranquil·lament, pero, tot i aixi, s’entenien molt be. Durant el dia, la nena anava a l’escola local, i els pares treballaven, principalment fent les feines agricoles. Sempre que tenien un moment lliure, els nens tambe ajudaven al camp.
Als adults que vivien a la comunitat no els agradava com funcionava el mon exterior. Tot sovint repetien que aquell mon on vivien era una fortalesa, una bella illa solitaria enmig del mar del capitalisme. La nena no sabia que era el capitalisme -de vegades, ella tambe feia servir la paraula «materialisme»-; nomes deduia, a partir del matis de menyspreu que notava quan els altres usaven aquella paraula, que devia ser alguna cosa retorcada, que anava en contra de la naturalesa i del que ha de ser. Li havien ensenyat que per mantenir el cos i el pensament nets, havia de relacionar-se tan poc com pogues amb el mon exterior, perque, si no, se’t contaminava el cor.
La comunitat estava formada per una cinquantena d’homes i dones relativament joves, i es dividia en dos grups principals. Un tenia la revolucio com a objectiu, i l’altre perseguia la pau. Els pares de la nena pertanyien mes aviat al segon. El seu pare era la persona mes gran que hi havia a la comunitat, i hi havia tingut un paper central des que havia estat creada.
Evidentment, una nena de deu anys era incapac d’explicar, de manera raonada, el conflicte que hi havia entre tots dos grups. Tampoc no acabava d’entendre la diferencia entre la revolucio i la pau: nomes tenia la impressio que la revolucio era una manera de pensar punxeguda, i que la pau tenia una forma mes aviat arrodonida. Cadascuna d’aquestes maneres de pensar tenia una forma i uns matisos propis, i anaven creixent i empetitint-se ciclicament, com la lluna. Aquest era el grau de comprensio que en tenia.
La nena tampoc no sabia com s’havia creat la comunitat; nomes li havien explicat que feia uns deu anys, al cap de poc que ella nasques, hi havia hagut un gran moviment a la societat i que la gent de la comunitat havia deixat la vida urbana i s’havia traslladat a aquell poble aillat de les muntanyes. Tampoc no sabia gran cosa de la gran ciutat. Mai no havia anat en tren, ni havia pujat a un ascensor, ni havia vist cap edifici de mes de tres plantes. Hi havia massa coses que no entenia. L’unic que coneixia eren les coses que tenia al voltant, que podia veure i tocar.
Precisament perque hi havia diverses maneres de pensar, la gent que vivia alla tenia un sentiment de comunitat molt solid. Tots compartien la idea que viure apartat del capitalisme era bo, i sabien perfectament que, encara que les seves maneres de pensar prenguessin formes i matisos diversos, no sobreviurien si no feien pinya. A penes en tenien prou per viure. Es passaven els dies treballant sense descans, conreaven verdures, feien intercanvis amb els veins de la zona, venien els excedents, evitaven tant com podien fer servir productes fabricats en massa, vivien enmig de la naturalesa. Els aparells electrics que es veien obligats a utilitzar, els havien recollits en deixalleries i els havien arreglats ells mateixos, i gairebe tota la roba que portaven era vella, i els l’havien enviada d’alguna banda.
Hi havia gent que abandonava la comunitat perque era incapac d’adaptar-se a aquella vida pura pero molt dura, i altra gent que n’havia sentit parlar i venia a integrar-s’hi. Les noves incorporacions eren mes nombroses que no pas les baixes, de manera que la comunitat anava augmentant gradualment de membres, i aquesta tendencia era benvinguda. Al poble abandonat on vivien encara hi havia moltes cases que es podien ocupar si s’arreglaven una mica, i quedaven molts camps per conrear. Era una noticia excel·lent, que hi hagues mes mans per ajudar.
Entre els membres, hi havia uns vuit o deu nens. La majoria havien nascut a la comunitat, i la mes gran era la protagonista. Els nens assistien al col·legi de primaria de la zona. Anaven i tornaven de l’escola tots junts, a peu. Havien d’anar al col·legi local perque ho establia la llei; a mes, els fundadors de la comunitat pensaven que era imprescindible mantenir bones relacions amb la gent del voltant. D’altra banda, pero, els nens de la poblacio local bandejaven els de la comunitat, o fins i tot els pegaven, i, per aquesta rao, ells ho feien tot en grup. Si es mantenien junts, estaven mes protegits, tant dels atacs fisics com de la contaminacio del cor.
A banda del col·legi, a la comunitat havien creat una escola propia, i els membres feien torns per ensenyar a la canalla. La majoria tenien estudis superiors, i no eren pas pocs els qui havien rebut formacio com a professors, per la qual cosa no havia estat gens dificil crear l’escola. Havien fet els seus propis llibres de text, i ensenyaven les bases per llegir, escriure i calcular, aixi com els fonaments de la quimica, la fisica, la fisiologia i la biologia. Tambe hi ensenyaven com era al mon. Hi havia dos sistemes, el capitalista i el comunista, que s’odiaven mutuament. Tanmateix, tots dos tenien problemes molt greus, i, en general, el mon anava en una direccio que no era gens bona. Originalment, el comunisme tenia una doctrina excel·lent, plena de grans idees, pero per culpa dels politics egoistes havia perdut el rumb i s’havia convertit en un sistema pervers. Havien ensenyat la fotografia d’un d’aquells «politics egoistes» a la nena. Era un home amb un nas molt recte i una barba molt negra i molt grossa, i a ella li havia fet pensar en el rei dels dimonis.
A la comunitat no hi havia televisors, i estava prohibit escoltar la radio, llevat d’alguns casos especials. Els diaris i les revistes tambe estaven restringits. Les noticies que es considerava que calia saber s’explicaven oralment a la sala de reunio, durant el sopar. Els membres presents reaccionaven fent crits de celebracio o esbufecs de rebuig davant de cadascuna de les noticies: hi havia molts mes esbufecs que no pas crits de celebracio. Aquesta era l’unica experiencia amb els mitjans de comunicacio que havia tingut la protagonista. Mai no havia vist una pel·licula, ni llegit un comic; l’unic que li permetien era escoltar musica classica. A la sala de reunio hi havia un equip de musica i un munt de discos que algu havia portat. Quan tenia una estona lliure, podia anar alla a escoltar simfonies de Brahms, peces per a piano de Schumann, musica per a claveci de Bach o musica religiosa. Aquest era el principal passatemps, practicament l’unic, que tenia.
Un dia van castigar la nena. Aquella setmana li havien manat que s’encarregues, al mati i al vespre, d’unes quantes cabres, pero havia estat molt enfeinada amb els deures de l’escola i les altres feines que havia de fer i un vespre se n’havia oblidat completament. L’endema al mati havien trobat el cos ja fred de la cabra mes vella, que
