al cel de debo.
Quan se’n va adonar, l’Aomame ja no mirava als ulls d’en Tengo. La seva mirada es dirigia al mateix indret que la d’ell. L’Aomame observava la mateixa lluna diurna suspesa al cel que ell, mentre li estrenyia encara la ma, amb una cara molt seriosa. En Tengo li va tornar a mirar els ulls. Ja no els tenia tan clars com abans: aquella transparencia que hi havia feia tot just un moment havia estat d’una naturalesa excepcional. Ara, pero, el que s’hi veia era una cosa dura i cristal·lina que, si be brillava, tenia, al mateix temps, un rigor que feia pensar en el gebre. En Tengo no va aconseguir comprendre que significava, aquell canvi.
Finalment, la nena va semblar prendre una resolucio ferma. Li va deixar anar la ma de sobte, va donar l’esquena a en Tengo i, sense dir ni una sola paraula, va sortir corrents de l’aula i el va deixar en un buit profund, sense girar-se ni una sola vegada.
En Tengo va obrir els ulls, va deixar de concentrar-se, va sospirar profundament i despres va fer un glop de bourbon. Va notar com el liquid li passava pel coll i li baixava per l’esofag. Despres va tornar a agafar aire i el va deixar anar. Ja no veia l’Aomame: ella li havia girat l’esquena i havia sortit de l’aula. I tambe havia desaparegut de la seva vida.
I despres havien passat vint anys.
«Es la lluna», va pensar en Tengo.
En aquell moment, ell havia mirat la lluna. I l’Aomame, com es podia esperar, havia mirat la mateixa lluna; la massa de pedra cendrosa suspesa al cel encara clar de quarts de quatre, el satel·lit callat i solitari. Havien mirat aquella lluna un al costat de l’altre. Pero, ?que podia significar, allo? ?Que la lluna el portaria al lloc on era l’Aomame?
De sobte se li va acudir que en aquell moment, l’Aomame potser li havia confiat en secret alguna cosa a la lluna. Potser havien fet algun pacte secret, ella i la lluna. A la mirada que la nena havia dirigit a la lluna hi havia alguna cosa terriblement seriosa que ho feia pensar.
Evidentment, en Tengo no sabia que havia pogut oferir l’Aomame a la lluna, en aquell moment, pero, mes o menys, s’imaginava que li podia haver concedit la lluna a ella. Segurament, una solitud i una calma pures, perque aquests son els millors dons que la lluna ens pot concedir.
En Tengo va pagar el compte i va sortir del Cap d’Ordi. Va mirar cap amunt, pero no va veure la lluna. El cel era clar, i la lluna ja devia haver sortit, pero des del carrer, envoltat d’edificis, no es veia. Va caminar d’un carrer a l’altre amb les mans a les butxaques, buscant-la. Volia anar a algun lloc on tingues un bon angle de visio, pero a Koenji no era facil, trobar un lloc aixi; el terreny era tan pla que fins i tot costava trobar alguna zona amb pendent. Tampoc no hi havia cap lloc una mica elevat. Hauria estat be pujar al terrat d’algun edifici des d’on pogues mirar en totes direccions, pero no en veia cap d’adequat per pujar-hi.
Mentre caminava a l’atzar, pero, en Tengo va recordar de sobte que hi havia un parc infantil a prop d’alli. De vegades hi havia passat pel davant tot passejant. No era un parc gaire gran, pero li semblava recordar que hi havia un tobogan. Si s’hi enfilava, potser veuria be el cel. No es que fos una gran alcada, pero segurament el camp de visio seria una mica mes ampli que des de terra. Va caminar cap a aquell parc. Les agulles del rellotge indicaven que faltava poc per a les vuit.
Al parc no hi havia ningu. Al bell mig s’hi drecava un fanal de mercuri molt alt que n’il·luminava tots els racons. Hi havia un gran zelkova, encara amb el fullatge molt espes. Tambe hi havia diverses plantes de poca alcada, una font, bancs, uns gronxadors i el tobogan, aixi com uns lavabos publics, que tanmateix els treballadors del districte tancaven amb clau quan es feia fosc, potser per evitar que hi entressin els vagabunds. De dia, hi venien mares joves amb fills que encara no anaven al parvulari, i deixaven que els nens juguessin mentre elles xerraven. En Tengo les havia vistes moltes vegades. Aixo no obstant, despres de la posta de sol, gairebe no el visitava ningu.
En Tengo es va enfilar al tobogan, s’hi va posar dret i va mirar cap al cel nocturn. A la banda nord del parc s’alcava un edifici nou de sis plantes. Abans no hi era. El devien haver construit feia molt poc. L’edifici impedia veure el cel a la banda nord, com si fos un mur, pero a les altres nomes hi havia edificis baixos. En Tengo va mirar al voltant i va trobar la lluna al sud-oest. Estava suspesa damunt d’una casa vella de dues plantes. Era creixent, i tenia tres quarts de la seva grandaria total. Igual que la lluna de feia vint anys, va pensar en Tengo. Tenia exactament la mateixa grandaria, i la mateixa forma. Era una casualitat ben curiosa. O potser no.
Tanmateix, aquella lluna que brillava clara i lluminosa, suspesa al cel nocturn de principi de tardor, tenia la calidesa introspectiva caracteristica de l’estacio, i la impressio que produia era forca diferent de la d’aquella altra de quarts de quatre d’una tarda del mes de desembre. Aquella llum pacifica i natural reconfortava el cor de la gent que la mirava, de la mateixa manera que el reconforten els corrents d’aigua clara o la remor suau de les fulles dels arbres.
En Tengo es va estar una bona estona dret al capdamunt del tobogan, observant la lluna. Des de la direccio de la ronda numero set li arribava una barreja de sons de pneumatics de diverses mides que semblava la remor del mar. De sobte, aquest so va fer pensar a en Tengo en la residencia de la costa de Chikura on es trobava el seu pare.
Com sempre, la llum mundana de la ciutat feia invisibles les estrelles. El cel era ben clar, pero nomes es veien unes quantes estrelles especialment brillants, que titil·laven tenuement en diversos punts del cel. Tot i aixi, pero, la lluna es veia perfectament. La lluna brillava amb diligencia, sense queixar-se gens ni mica de l’enllumenat, de la contaminacio acustica, o de la pol·lucio de l’aire. Esforcant la vista, s’hi reconeixien les curioses ombres que hi creaven els craters i els mars gegants. Mentre en contemplava la brillantor amb tota innocencia, a l’interior d’en Tengo es va despertar una mena de memoria ancestral. La lluna havia acompanyat sempre la humanitat, des d’abans que domines el foc, les eines o el llenguatge: la il·luminava quan el mon quedava a les fosques, com una lluminaria enviada pel cel, calmant-li la por, i el seu cicle li havia proporcionat la nocio del temps. Fins i tot ara, quan a la major part del mon les tenebres ja havien estat vencudes, l’agraiment que la gent sentia per la pietat desinteressada de la lluna estava gravada profundament en els seus gens, en forma d’un record col·lectiu ple de calidesa.
En Tengo es va adonar que, si s’hi parava a pensar, feia molt temps que no havia mirat la lluna amb tanta atencio. No recordava l’ultima vegada que l’havia vista. Quan vivies a la ciutat, sempre corrent d’un lloc a l’altre, sense adonar-te’n acabaves mirant-te sempre els peus. Fins i tot t’oblidaves de mirar al cel de nit.
Despres, en Tengo es va adonar que en un punt una mica separat de la lluna n’hi brillava una altra. Al comencament es va pensar que nomes l’hi semblava, o be que era una il·lusio optica que creava la llum. Tanmateix, per vegades que se les mires, alla hi havia dues llunes de contorns perfectament definits. Es va quedar un moment sense paraules, amb la boca una mica oberta, mirant en aquella direccio amb la ment en blanc. Era incapac de concentrar-se en allo que veia. No aconseguia casar la silueta amb l’objecte, de la manera com, de vegades, no aconseguim lligar un concepte amb una paraula.
?Hi havia una altra lluna?
Va tancar els ulls i es va masegar les galtes amb els palmells de les mans. ?Que li passava? No havia begut pas tant. Va inspirar lentament i va expirar l’aire a poc a poc. Va comprovar que tingues el cap clar. En la foscor en que el sumien els ulls tancats, va confirmar qui era, on es trobava en aquell moment i que estava fent: setembre de 1984, Tengo Kawana, barri de Koenji del districte de Suginami, parc infantil, mirant el cel i la lluna. No n’hi havia cap dubte.
Despres va obrir els ulls a poc a poc i va tornar a alcar la vista al cel. Amb calma, amb molt de compte. Pero, efectivament, hi havia dues llunes.
No era cap il·lusio. Hi havia dues llunes. En Tengo es va quedar molta estona amb el puny dret tancat amb molta forca.
La lluna callava, com sempre. Pero ja no estava sola.
19
